Menjar blanc: Tornareu a menjar calent, per Marina Ribas Torres

Encara estic sacsejada pels tristos fets que han colpejat el País Valencià i que sembla que seran més devastadors del que podríem imaginar en un principi. He sentit la necessitat d’escriure algunes línies en relació amb la temàtica que acostum a tractar en aquest espai: el menjar.

Durant els darrers tres dies hem vist imatges esfereïdores que s’han anat succeint, sobretot, a les xarxes socials. Hem vist gent arrossegada per la riuada, persones (i mascotes) sent rescatades per un helicòpter, garatges inundats, muntanyes de cotxes desfets i el dolor de la gent que ho ha perdut tot. Perquè el dolor es veu, traspassa la pantalla.

I dins de tota aquesta commoció, d’aquesta tristesa infinita, hem pogut adonar-nos també que, quan venen mal dades, el poble sempre respon. Hem vist caramulls de gent carregant pales, aixades i graneres per ajudar a fer net carrers i buidar baixos. I també hem vist colles de jovent amb garrafes, ampolles i aliments bàsics viatjant dins motxilles, carros o en bicicleta per ponts i carreteres; o millor dit, el que en queda. Els llauradors s’han organitzat des de tot el territori amb els seus tractors per anar a treure cotxes encallats en túnels, llevar fems dels camins i portar aliments a qui en necessiti. 

Aquesta allau de solidaritat amb el poble valencià en aquests durs moments ens demostra, una vegada més, que teixir xarxes de suport mutu i organitzar-se comunitàriament és una bona manera (si no l’única) de fer front a determinades circumstàncies de les quals només de manera col·lectiva ens en podrem sortir. I que, per desgràcia, ens toca admetre que l’actuació que desitjàvem per part de determinats empresaris i dirigents només ha respost al capital i no ha estat, ni de bon tros, la que esperàvem en una situació com aquesta.

Entre les colpidores fotografies que ens han anat arribant, en voldria destacar dues en aquestes línies perquè s’emmarquen dins la temàtica que tract. La primera és la imatge d’un grup de persones migrades (publicada a https://www.levante-emv.com/horta/2024/10/31/decenas-migrantes-alojados-picanya-cocinan-111028982.html) que viuen a Picanya i que s’han organitzat per cuinar per als voluntaris. Perquè no han faltat, com sempre, els missatges xenòfobs per part de determinats polítics i “famosets” de torn que han aprofitat aquesta desgràcia per fer ostentació de la seua indigència mental acusant aquest col·lectiu de gaudir dels diners públics que haurien de solucionar aquesta desfeta o de viure en hotels de luxe mentre molts valencians han perdut ca seua. Ja ho veieu, ni quan haurien de callar i acotar el cap són capaços de fer-ho. Per sort, tenim aquestes fantàstiques fotografies per desmuntar el seu pseudodiscurs reaccionari. 

I la segona imatge és aquesta que veureu a continuació: unes paelles penjant en una paret i en les quals es veu la marca de fins on va arribar l’aigua que va entrar dins aquesta casa:

La senzillesa de la fotografia fa que el missatge encara sigui més potent, i no puc evitar pensar en tots els arrossos que s’hi han cuinat dins: amb bajoquetes, o potser de conill; amb bolets quan n’és temporada o amb caragols que és el que li agradava a la mare; cuinat a la barbacoa de la terrassa, que la van fer a posta perquè hi cabés precisament aquesta mida de paella, o a la cuina de dins casa quan plou, que perquè plogui no deixarem de juntar-nos el diumenge per menjar tots plegats. 

Em pregunt també si els que gaudien d’aquests arrossos són vius, si podran tornar a ca seua i, en algun moment, tornar-se a juntar al voltant d’una taula per menjar, celebrar i riure. Les paelles, en realitat, són ben igual. En podran comprar unes de noves si fa falta, i desitjaria de tot cor que aquest fos el major del seus problemes. 

I tampoc puc evitar pensar en el vídeo del senyor de Jerez (https://x.com/niporwifi/status/1851735041233047720) a qui una periodista en directe li pregunta com estan després que el seu veïnat s’inundàs també a causa de la dana i ell respon, amb una olla en mà, que ni sofàs ni mobles, que ha salvat les mandonguilles que havia fet sa dona. Perquè no eren amb tomata, no; eren unes mandonguilles en salsa! I és que ja hi haurà temps de treure taules i cadires, de buidar els baixos d’aigua i netejar fang de les parets. Potser, en aquests moments, el que de veritat ens demana el cos és poder-nos menjar aquestes mandonguilles en salsa, calentetes, i sentir en cada cullerada l’abraçada de qui ens estima i ens cuida quan ho necessitam. Això és el que segurament volia dir en Valentín, aquest habitant de Jerez, quan ens explicava que havia salvat l’olla abans que res.

Sé que encara és aviat per als meus germans valencians pensar en el futur. Primer toca refer-se del desastre, enterrar els seus morts i trobar els desapareguts; apilar cotxes i treure brossa dels carrers, fer net cases i reconstruir el que ha caigut. Però sé que se’n sortiran. 

Són uns cabuts. I molt bona gent. I tornaran a ajuntar-se per fer la paella del diumenge, beure’s unes cassalles i posar vint voltes seguides al mòbil el “meme” dels pescadors de Cullera.

Molta força, terra germana. Prompte tornareu a menjar calent.

Per Marina Ribas Torres.