La notícia del traspàs d’en Jean Serra em porta, i no sabria dir exactament d’on em vénen, ni si els cit correctament de memòria, uns versos seus, que condensen tantes experiències de vida, i que evoquen els gran clàssics.
Fan, més o manco,
“Sovint he descansat
sota l’ombra del magraner.
Somiava, i era bell.
Ara tot
en una boira espessa
es fon”.
Els dos primers versos ens duen a la bellesa dels poetes orientals. Podria haver-los escrit Omar Kayyam, o la poetessa Safo de Lesbos. El tercer vers podria ser de qualsevol època i de qualsevol poeta. Pocs versos poden destil·lar més universalitat. I els dos últims porten la presència d’un present que sempre contrastam amb allò que ens dedicam a idealitzar.
Una de les gràcies dels bons poetes passa per la condensació. I pel silenci. I en Jean era un mestre en ambdues coses. Mesurava les paraules d’una manera gairebé compulsiva, perquè els donava una importància extraordinària. Sabia tot el bé i tot el mal que podien fer. Per això, sempre les usava amb una extraordinària cautela.
Sigui també, aquesta glosa condensada, un humil i pòstum homenatge al poeta que es va dedicar en cos i ànima a la seua obra.
Per Bernat Joan i Marí