L’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) ha atorgat la seva prestigiosa Medalla d’Or a Joan Marí Muñoz, conegut com ‘Murenu’, Isidor Marí Mayans i Victorí Planells Lavilla, antics membres del grup Uc, en reconeixement a la seva trajectòria musical i la tasca de recuperació i difusió de la música tradicional d’Eivissa i Formentera.
La cerimònia de lliurament de la distinció tindrà lloc el pròxim dijous 20 de març, a les 20 hores, a l’auditori de Cas Serres. Aquelles persones interessades a assistir-hi podran recollir les seves invitacions, fins a completar l’aforament, a la seu de l’IEE, situada al carrer Via Púnica, 29, fins al dimarts dia 18 de març.
El grup Uc, format als anys 70, va tenir un paper fonamental en la recuperació i modernització de la música popular pitiüsa, adaptant els sons tradicionals a nous estils i portant la cultura musical de les illes a nous públics. Amb aquest reconeixement, l’IEE destaca la importància de preservar i reivindicar el patrimoni cultural de les Pitiüses.
L’acte estarà amenitzat per Miguel San Miguel (piano) i Laura Bonet (violí) que oferiran peces de música tradicional eivissenca (Anàrem a Sant Miquel, Bona nit Blanca Roseta, Jo tenc una enamorada i altres) i comptarà amb una sorpresa musical al final.
La Medalla d’Or és el màxim guardó de l’Institut d’Estudis Eivissencs. És un reconeixement a persones que, d’una manera o altra, han aportat un canvi a la societat pitiüsa que la fa millor.
La primera Medalla d’Or es va lliurar, l’any 2020, als membres de la primera Comissió Executiva de l’Institut d’Estudis Eivissencs; que el 1970, i encara en ple franquisme, varen ressuscitar l’IEE després de deu anys d’inactivitat, tot donant-li un caire democràtic i compromès amb la llengua, la terra i la cultura de les nostres illes.
El segon reconeixement amb la Medalla d’Or de l’IEE va ser per tota la gent que, primer el 1977 i després 1990, va aconseguir que ses Salines d’Eivissa i Formentera no es convertissin en una ciutat de vacacions plena d’asfalt, canals navegables, ports esportius, apartaments i hotels. Gràcies a ells avui tenim el parc natural de ses Salines, un tresor natural que va estar a punt de perdrer-se sota el ciment i les ànsies especulatives.
Aquest tercer lliurament de la Medalla d’Or és per a Joan Marí Muñoz ‘Murenu’, Isidor Marí Mayans i Victorí Planells Lavilla. «Ells, primer individualment i després amb el grup UC, han aconseguit recuperar i popularitzar la música de les Pitiüses. Han aconseguit també elevar, fins a un grau molt alt, l’autoestima del poble eivissenc i formenterer per la seua música. Podem assegurar, sense por a equivocar-nos, que sense ells el panorama musical pitiús seria ara diferent i pitjor», ha destacat avui en roda de premsa Marià Mayans, president de l’IEE.
Joan Marí Muñoz ‘Murenu’ (Eivissa, 1946).
Als 13 anys va iniciar-se a la música amb la rondalla La Afición, de don Rafel Zornoza, tocant el llaüt.
Als 15 anys inicià un grup de rock, que ell mateix va batejar com ‘Es Ascaris’, juntament amb diversos amics de l’institut Santa Maria, grup al qual poc després s’incorporà Isidor Marí, amb qui, el 1963, va formar el grup Isidor i Joan, que cantaven temes propis i versions en català de folk americà.
El 1966 va ser un dels organitzadors del Festival de la Cançó Catalana a Eivissa, on per l’embranzida de Els Setze Jutges, de la Nova Cançó i de joves cantautors eivissencs, es va organitzar aquest concert amb motiu de les festes patronals. Hi participaren cantants ja consagrats com Guillermina Mota, Josep Maria Espinàs, Maria Amèlia Pedrerol, Els tres tambors, Francesc Pi de la Serra, Guillem d’Efak… Juntament amb grups emergents locals com Es Amics i Isidor i Joan.
Quan es va desfer el grup per la marxa d’Isidor a estudiar a Barcelona, Joan ‘Murenu’ continuà actuant, en solitari o amb el grup ‘La Manilla’, diverses vegades a Eivissa, Palma i Barcelona.
El 1973 es retroba amb Isidor Marí i, ara ja juntament amb Victorí Planells, comencen a recollir i adaptar cançons eivissenques. Acaba de néixer el grup UC, que va publicar el seu primer LP: ‘Uc. Cançons d’Eivissa’, l’any 1974.
A l’inici dels anys vuitanta Uc deixa d’actuar per la marxa, ara per feina, d’Isidor Marí. Joan Murenu és l’únic dels components que viu a Eivissa i no deixa l’activitat de cantautor, publicant el 1986 ‘Del meu refugi’, el seu primer disc en solitari.
El 1987, i ara només amb Joan ‘Murenu’ i Victorí Planells, comença una segona etapa d’UC, tot i que Joan no deixa ja mai la seua activitat en solitari com a cantant i promotor cultural, a més d’ensenyant.
En solitari o amb UC ha dut la música i la poesia de les Pitiüses arreu de l’estat espanyol, Alemanya, Bèlgica, Polònia, Holanda, Grècia, França i Nova York.
Isidor Marí Mayans (Eivissa, 1949).
L’afició per la música li ve de família: el seu pare tocava el violí, una germana el piano i un altre germà la guitarra. Ja de ben jove va començar a tocar la bandúrria amb la Rondalla La Afición, dirigida per don Rafel Zornoza, passant després a tocar la guitarra i aprenent-ne de manera autodidacta.
A l’inici dels anys seixanta, comença a compartir aficions musicals amb en Joan Murenu, i també amb n’Hèctor Tur Guillem, en Xico Bufí i altres amics, amb qui va formar un grup de rock anomenat (a proposta del mateix Joan) ‘Es Ascaris’. Poc després va formar, amb Joan Murenu, el duo Isidor i Joan, amb cançons pròpies i versions en català de folk americà.
El duo es va desfer quan Isidor Marí partir a Barcelona pels seus estudis universitaris de Filologia Catalana. Durant els estudis universitaris va continuar cantant, i va actuar el 1967, juntament amb na Maria del Mar Bonet i en Marian Albero, a la Universitat de Salamanca i, en solitari, a diversos llocs més.
Va treure quatre discos petits: 1968: Eivissa; Per dins; A mi ni m’hi va ni m’hi ve; Una mà buida. 1969: Voldria fer una cançó; Poeta; Ratolinet; No m’esborrareu el cap. 1970: Si tu vols; País d’alpinistes. 1971: Senyoreta Felicitat; Barca de suro.
L’estiu de 1973, acabada la carrera i de tornada a Eivissa, juntament amb en Joan Murenu i en Victorí Planells preparen el concert ‘Provem altra vegada’ (setembre), amb versions de cançons eivissenques i temes propis. L’èxit d’aquestes versions els va impulsar a preparar un disc, que amb el títol de «Uc.
Cançons d’Eivissa», veuria la llum l’any 1974.
El 1980 Isidor Marí es traslladà a treballar a Barcelona, interrompent durant molts anys i gairebé per complet, la seua activitat musical fins a l’any 2000, que va entrar en contacte amb Eduard Estivill i Montserrat Domènech, del grup Falsterbo, amb qui va fer nombroses actuacions i dos CD com a Grup Falsterbo Marí: 2000: Salta un ocell. 2002: Cor de crom. També acompanyat per Eduard Estivill i Montse Domènech va fer un nou disc amb versions de temes eivissencs: 2006: Ansa per ansa. Més endavant, i ja el 2013, va gravar un darrer CD amb versions de temes de Bob Dylan: ‘Serà molt fort. 14 versions de Bob Dylan’.
Posteriorment, ha continuat fent algunes actuacions sol o en grup, com per exemple el concert del Grup de Folk de l’any 2018 al parc de la Ciutadella, en record del seu primer concert de 1968. Paral·lelament, també he fet estudis sobre la cançó tradicional eivissenca.
Victorí Planells Lavilla (Eivissa, 1951)
El seu pare, Joan, i el seu padrí, Victorí Planells, varen ser els seus primers professors de solfeig i piano. Va començar tocant amb Los Diana i amb Amics 69, amb qui va guanyar el primer festival de la cançó d’Eivissa.
Ja a Barcelona, i alhora que estudiava Medicina i feia l’especialitat de Psiquiatria, comença el seu camí com a cantautor en solitari amb diverses actuacions a diversos indrets, amb actuacions radiofòniques i a TV.
L’any 1973, i després del concert ‘Provem altra vegada’, amb Isidor Marí i Joan Murenu, inicien una tasca conjunta de recuperació de cançons populars eivissenques, que donarien lloc al disc ‘Uc. Cançons d’Eivissa’. A part de la seua pertinença a Uc, Victorí va publicar l’any 2011 el disc en solitari: ‘On la veu és blava’, on musicava poemes dels eivissencs Marià Villangómez, Josep Marí, Al Sabini i Al Attar.
El 2019 formà el ‘Planells trio’, amb els seus fills Joan i Guillem. Actualment toca amb el grup Entreveus, un grup que ofereix música popular d’Eivissa, Mallorca i Menorca i poemes de Villangómez i Antoni Vidal Ferrando; alhora que intervencions diverses amb altres músics, que ofereixen música medieval i un concert anomenat Trescant, amb poemes i cançons d’arreu dels Països Catalans.
Amb tot, Victorí, Joan i Isidor, són coneguts sobretot per haver format el grup Uc, que va començar l’estiu de 1973, quan el duo Isidor i Joan incorporà Victorí Planells Lavilla per al concert “Provem altra vegada”; aquest trio continuà treballant, recollint i adaptant cançons i romanços populars eivissencs que publicaren el 1974 en el seu primer disc ‘Uc. Cançons d’Eivissa’.
Tot i que ells no ho havien pensat així, la gent va començar a anomenar Uc al grup format per Joan, Isidor i Victorí, nom que a ells acceptaren i adoptaren sense problema.
El 1976 el grup va editar un nou CD: ‘En aquesta illa tan pobra’; i el 1978 ‘Una ala sobre el mar’, aquest darrer gravat únicament per Isidor Marí i Victorí Planells. La portada dels dos primers discs d’Uc és obra del pintor, i amic dels components del grup, Pere Planells Bonet (Eivissa, 1950). El 1977 el grup Uc va ser protagonista en un famós programa de l’època, anomenat Raices, de TVE (l’únic canal televisiu d’aleshores).
El grup Uc va marcar, amb aquests LP, un punt d’inflexió espectacular en la visió i l’autoestima musical d’eivissencs i formenterers, que començàrem a conèixer, cantar i estimar, de llavors ençà, cançons com Anàrem a Sant Miquel, Sa garrapinyada, Sa serena cau menuda, Ses germanes captives…, i tantes altres. El grup Uc va participar dues vegades a les “6 hores de Cançó a Canet”, a més de llocs tan diversos com la Sala Zeleste de Barcelona, la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, València, Mallorca i arreu dels Països Catalans. Participaren també en la pel·lícula ‘La Nova Cançó’ del cineasta Francesc Bellmunt.
Quan Isidor Marí es desplaçà a viure a Barcelona i deixà de banda l’activitat musical, Joan i Victorí tornaren a cantar en solitari. Però l’any 1985, a petició de l’Institut d’Estudis Eivissencs, i amb motiu del 750è aniversari de la conquista catalana de 1235, es tornaren a reunir amb un concert multitudinari al cine Cartago d’Eivissa (el 8 d’agost, on s’esgotaren les entrades) i un altre a Formentera (5 d’agost), acompanyats en ambdós concerts del grup La Manilla.
Aquí s’inicià una segona etapa del grup, ara sense la participació d’Isidor però amb la incorporació de nous músics i sons. En aquesta segona etapa Uc va gravar 4 discs: ‘Cançoniues, cançons infantils i de festa’ (1987), ‘Camins de migjorn’ (1993), ‘Entre la mar i el vent. Uc canta Marià Villangómez’ (1996) i ‘Toc i repicó’ (1998); alhora que participaren en molts de discos col·lectius, col·laborant amb Sons de les Illes Balears, amb l’Orquestra Simfònica de les Illes, Joan Pons, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Toti Soler, Antologia de la Nova Música Tradicional (2003), Per al meu amic… Serrat (2006), Marina Rossell, Traginada, Al Tall, Guillermina Motta, Joan Bibiloni, Tomeu Penya, la Coral Universitària de la UIB, la Banda i Coral de la Ciutat d’Eivissa…
Avui podem dir, sense por d’equivocar-nos, que Uc ha esdevingut ja un mite, recuperant i popularitzant cançons que d’altra manera haurien caigut en l’oblit, donant-les a conèixer no només a Eivissa, sinó arreu dels territoris de parla catalana i més enllà. Ells han augmentat, indubtablement, l’autoestima musical i cultural de diverses generacions d’eivissencs i formenterers.
«El seu llegat ha arribat, a més, molt més enllà de la seua època, i ara grups com Ressonadors, Imaràntia i altres han versionat les seues, ara ja nostres i de tots, cançons eivissenques», han conclòs al respecte.
Ben merescuda.