@Nou Diari / ARA Balears-Antònia Artigues – Els 277 folis de la interlocutòria del jutge José Castro potser sigui la petició d’imputació més extensa i documentada que es recorda. Un enorme volum de literatura jurídica que es pot consultar i descarregar aquí, i que es pot resumir en una sèrie de claus en les que s’enumeren els arguments i les raons del jutge Castro per sol·licitar la imputació de la filla del Rei.
1- La infanta és sòcia, al 50%, de la societat Aizoon juntament amb Iñaki Urdangarin. A la vegada, Aizoon forma part de la xarxa de societats pantalla que es crearen (per part d’Urdangarin i el seu soci, Diego Torres, amb participació de les seves respectives esposes en alguns casos) per tal de canalitzar els fons que ingressaven a l’Institut Nóos, entitat que, en no tenir oficialment ànim de lucre, no podia tenir beneficis. Per això idearen un sistema perquè aquests beneficis arribassin a les seves mans: giraven factures (des d’aquestes societats pantalles creades, entre les quals hi havia Aizoon) contra Nóos. L’Institut rebia fons públics procedents, majoritàriament, del Govern balear i de la Generalitat valenciana, que acabaren en les societats pantalla, entre aquestes Aizoon, perquè eren el canal per buidar l’Institut Nóos dels ingressos.
2- El jutge Castro anomena un llistat de despeses personals que Urdangarin i la infanta Cristina feren amb càrrec a la seva societat Aizoon (viatges, serveis per aniversaris i altres festes, cursos per a Urdangarin i Cristina -fins i tot un de salsa-, o l’equipament de l’anomenat palauet, entre d’altres despeses). També la contractació de personal domèstic al que inicialment digueren que pagarien «en negre». El jutge destaca que aquestes despeses no es feren constar mai en el compte de resultats d’Aizoon, sinó que simplement s’anaven fent… de manera que no es comptaven mai com a rendiments de capital a la declaració de la renda d’Urdangarin i la infanta (tal com haurien d’haver fet) i, a més a més, les despeses reduïen la base imposable per l’impost de societats. Per tant, segons Castro, participaren de manera fiscalment opaca dels beneficis d’Aizoon. A més a més, amb les contractacions que atribuïen a Aizoon pretenien beneficis fiscals, amb càrrec a l’erari públic.
3- La declaració del notari davant el qual es constituí Aizoon, en el sentit que la participació de la infanta, amb un 50%, es feia com a garantia «per tenir un escut davant Hisenda», és una afirmació que necessita ser contrastada. Castro assegura que per verificar si això és fals o no és imprescindible demanar explicacions a Cristina de Borbó.
4- És cert que l’administrador d’Aizoon era Urdangarin, però ell i Cristina n’eren socis al 50%, contractaven personal domèstic a través de la societat, tenien el domicili a la seva residència, compartien targetes i carregaven despeses personals a Aizoon. Segons Castro, els presumptes delictes fiscals que es podrien imputar a Urdangarin difícilment es podrien haver comès sense el coneixement i aquiescència de Cristina… «per molt que, de cara a tercers, indiciàriament mantigués una actitut pròpia «de qui mira cap a l’altre costat». El jutge creu que hi ha indicis que Cristina «hi col·laborà activament». Igualment resalta Castro que hi hagué una clara voluntat d’ocultar que la filla del rei utilitzava fons d’Aizoon (es refereix a un correu en el qual Torres indica que a la correspondència sobre despeses en Visa no es faci constar el nom de la infanta Crstina). Tot això per apuntar que la infanta sí que sabia de què anava la cosa.
5- La infanta firma en la presumpta simulació d’una venda d’accions per part d’Urdangarin d’una societat per a la qual ell prestava serveis. Urdangarin també utilitzà Aizoon per cobrar serveis que ell personalment oferia a empreses o simulava que oferia. Cristina, diu Castro, «s’hauria prestat que Aizoon servís de bastida imprescindible per la comissió de delictes fiscals que s’estan investigant…», hagin estat comesos per Urdangarin o per la societat. En aquest cas, podria incórrer Cristina en responsabilitat com a partícip.
6- Aizoon es va nodrir amb fons rebuts per factures girades contra l’Institut Nóos i també d’ingressos procedents d’entitats privades a les quals suposadament Urdangarin donà serveis. Els fons s’anaren acumulant, no es repartiren beneficis i sí que hi hagué constantment despeses a càrrec dels ducs de Palma contra Aizoon. Se sumen idò els diners procedents dels presumptament defraudats per Urdangarin a Hisenda (per no declarar-los com a rendiments), els obtinguts il·lícitament per Nóos i que acaben a Aizoon, amb els altres (els de procedència lícita), que no basten ni per pagar les hipoteques subscrites. La fungibilitat dels diners fa impossible determinar si Cristina gastà els de procedència lícita o il·lícita, apuntant-se aquí els indicis d’un presumpte blanqueig de capitals… i la necessitat de demanar-li explicacions sobre les despeses efectuades amb aquests fons.
7- Cristina de Borbó fou vocal de l’Institut Nóos i és l’única, de tots els seus membres, que no havia estat citada a declarar com a imputada.
8- En la causa de Nóos s’han imputat ja 42 persones i en cap cas no s’ha fet una motivació tan extensa com la que es reclama per a la infanta. Unes exigències que s’eleven a l’absurd. Castro arriba a dir que per citar-la se li exigeixen quasi proves de càrrec condemnatòries que de cap manera no poden ser-hi en aquest moment…, «quasi un tractat de dret processal», diu en un passatge de la interlocutòria. Castro reitera que aquesta citació està ben enfora de prejutjar res o de ser una sentència ni suposa cap restricció de drets. En una altre punt, Castro afirma que «no creu fer trontollà els pilars de l’Estat de Dret, més bé tot al contrari.
9- Castro retreu a la defensa de la infanta que «numantinament s’oposi a un tràmit tan simple com és el que la seva patrocinada comparegui per declarar». Retreu a la seva defensa que «parli per ella» i demana saber el seu parer directament.
10- El jutge considera que la infanta va obtenir un benefici personal i creu que el jutjat instructor de la causa ha de saber de primera mà la seva opinió i escoltar les seves explicacions. Castro diu que és absurd que per un tràmit que es compta per milers en els jutjats, en aquest cas s’obligui a obrir un debat «a priori i no a posteriori» sobre la «culpabilitat o innocència» de la persona afectada.
11- Castro es defensa atacant de la insinuació del fiscal que cita com a imputada Cristina de Borbó «per ser qui és». Ho nega rotundament.
12- Finalment, Castro ve a dir que si s’insinua un tractament desigual… aquest hauria estat en benefici de la infanta fins ara, perquè, contràriament a l’esposa de Diego Torres, no ha estat imputada (bé fou imputada però llavors l’Audiència ho revocà), com tampoc no es feren escorcolls en el seu domicili (com sí que es feren en el del matrimoni Torres-Tejeiro). Fins i tot en el cas que l’Audiència estimàs, en la resolució d’un eventual recurs, que no hi ha indicis per imputar la infanta Cristina, Castro entén que Cristina de Borbó, sense incórrer en delicte, es podria haver beneficiat del que altres persones han obtingut il·lícitament, «fet que obligaria a brindar aquesta persona la possibilitat d’escoltar la seva versió respecte del tema, fet que constitueix un reforç afegit a la necessitat de citar Cristina de Borbó perquè declari com a imputada».
