La paraula mandonguilla (boulette en francès, polpétta en italià, albóndiga en castellà) és ben correcta i usual en català i apareix definida al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC com a “bola de carn o de peix trinxat pastada amb pa ratllat, ous batuts i espècies”, que és una definició senzilla, però completa.
L’origen d’aquesta paraula és àrab. Prové de la paraula àrab al-bunduga (forma que també ha donat lloc a la castellana actual), que vol dir l’avellana o ‘la boleta de la grandària de l’avellana’ (per tant, molt antigament es feien més petites), influenciada per la paraula mondongo, que en català i en castellà fa referència al conjunt dels budells i a la carn preparada per fer-ne alguns embotits.
El guisat o estofat de mandonguilles apareix al llibre de Joan Castelló Guasch Bon profit! El llibre de la cuina eivissenca (1). Aquest autor explica que a Eivissa, tradicionalment s’han fet amb carn picada mesclada al gust (anyell, vedella, porc) amb una bona picada d’alls, juvert, moraduix, sobrassada esfrimolada, un polsim de pebre, sal i una mica de pa ratllat, dos ous crus. Amb tot es fa una pasta de la qual es van agafant cullerades que es posen dins una tassa amb farina. Així es formen les pilotes (també hi ha gent que dóna aquest nom a les mandonguilles) i llavors es fregeixen dins oli. Llavors es fa un sofrit, una picada d’ametlles i pinyons i es fa un guisat -molta de gent hi afegeix patates- amb salsa espessa semblant a la del guisat de carn.
La recepta més detallada la trobareu al llibre esmentat de Castelló, així com també, amb algunes variants però també en una recepta ben casolana, al llibre Eivissa i Formentera. La cuina pas a pas (2008), escrit per Joana i José Manuel Piña amb fotos de Vicent Marí, editat per Balàfia Postals i que podeu trobar fàcilment a les nostres llibreries.
En sentit figurat (molt allunyat del culinari) també es parla de ‘fer mandonguilles’ (o ‘fer burilles’ en altres llocs) al fet usual entre infants (i entre adults aturats als semàfors) de treure’s boletes de moc sec de dins el nas.
(1) La darrera edició apareguda és de l’any 1993, de l’Institut d’Estudis Eivissencs, però està exhaurida.