A Eivissa i a Formentera quan parlam de barda feim referència a una costa d’un camí o a una inclinació del terreny. Aquest sentit no és exclusiu d’Eivissa i de Formentera ja que hem trobat que en algunes zones de Mallorca hi ha també bardes que fan referència a vessants costa amunt com les bardes de sa Marina o ses bardes Grosses a Andratx.
El filòleg Joan Coromines (1905-1997) va visitar Eivissa per documentar els seus estudis sobre la llengua catalana i mantengué, tant durant la seua visita com posteriorment, relació amb gent de cultura de l’illa com Isidor Macabich, Marià Villangómez, Mn. Antoni Costa i altres informadors eclesiàstics. A la seua obra Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (que consta de nou volums) parla amb deteniment d’aquesta paraula i de l’ús que se’n fa a les Pitiüses. Diu, en resum, que a Eivissa hi ha bardes sobretot en els termes del nord de l’illa (Xarraca, Portinatx, Sant Miquel de Balansat, etc.) però també a l’entrada de la vila d’Eivissa (portal de ses Taules) hi ha una forta rampa passada l’arcada que la gent vella anomena sa Barda [des Piló], que podeu veure a la fotografia que acompanya aquest “Paraules nostres”.
Foto: Foto: Viñets. Final dels anys vint del segle XX. Arxiu d’Imatge i So Municipal d’Eivissa (AISME).
Sobre l’origen d’aquesta paraula, Coromines n’assenyala un origen preromànic, ja escrita amb la forma BARDA, igual que l’actual, amb el sentit de clos, de tancat. Tant en català com en altres llengües romàniques el primer ús i els més estès d’aquesta paraula és per designar una tanca feta bàsicament de material vegetal, barres de fusta, brancam, etc. per tancar-hi de nits el bestiar o per tancar un hort o una vinya.
Pel que fa a l’ús que feim a les nostres illes amb el sentit de costa, de rampa prové senzillament de la mateixa paraula barda que s’usa al català peninsular, ampliat, perquè, seguint també Coromines, un vessant en rampa és ben bé com una barrera natural. Ha tengut en compte per a aquest a conclusió l’ús de barda amb el sentit de barrera de nuvolats i de les bardes de vent, formes que s’usen en els parlars d’alguns indrets de parla catalana.
Hem trobat constància en algunes obres eivissenques de l’ús d’aquesta paraula que avui segueix tenint gran vitalitat entre la comunitat catalanoparlant de les Pitiüses, com a la rondalla “Sa rateta polideta”, del recull de Joan Castelló Rondaies eivissenques (1), hi surten “ratetes, gatets, olles i escudelles, aufabietes i demés ormetjos, anaren a rodar barda avall tapats de farinetes…”.
Així mateix, al Diccionari d’Alcover i Moll, per il·lustrar amb un text la paraula barda, hi apareix un fragment d’una cançó popular eivissenca:
“Allà va mossènyer, / qui més correrà, / vostè per sa barda / i jo pes lloc pla”.
També apareix, lògicament, entre els noms de lloc pitiüsos: la marina de sa Barda està al sud-oest del cap des Rubió i la serra de sa Barda, a llevant de cala Tarida. Rep també el nom de jaciment de sa Barda un assentament rural púnic del s. V aC, situat al vessant N del puig de s’Avenc, al municipi de Sant Josep de sa Talaia.
(1) L’Institut d’Estudis Eivissencs va reeditar l’any 1995 aquest recull, la primera edició del qual aparegué l’any 1953.
Què vol dir, ormetjos?
Ormejos és una paraula que s’usa principalment per fer referència a un conjunt variat d’eines o instruments d’una feina. És especialment usual a les Pitiüses parlar d’ormejos d’una embarcació o dels de pesca (per fer referència a palangres, xarxes, canyes…).
Gràcies per llegir «Paraules nostres».
Joan-Albert Ribas
Hola!
Sóc de Sant Cugat (Barcelona), i tinc una molt bona amiga d’Eivissa que sempre usa la paraula «barda» per dir «pujada».
Jo no l’entenia mai.
Com «fonyar» (per trepitjar) o «sipar-se» (per posar-se la roba dins els pantalons), «calçons» per pantalons, o «cassogues» per pessigolles i d’altres.
Són part del dia a dia, de la quotidianitat. Ella ho deia en frases que li semblaven obvies i jo no entenia mai res.
Sempre li havia de preguntar «Marina, què vol dir que et fa peresa anar perquè hi ha una barda molt grossa?», «Marina, què vol dir que el Joan te n’ha amollat una que no t’ha agradat?».
Tampoc entenia l'»amollar» i menys com podia aparèixer a la frase de dalt i a la vegada a la frase «Es garrit va amollar la pilota» – què tenien a veure una frase amb l’altra? em preguntava jo.
Ni tampoc sabia què era «garrit». A mí em sonava a «garrí» que per mí es porc. En una frase tant òbvia per ella, i de només sis paraules, jo no entenia ni el subjecte ni el predicat.
No ens enteniem. Però vas aprenent que «amollar» és «deixar anar», que «garrit» és nano.
Així que jo creia que havia après Eivissenc, i li «amollo» jo a ella «No amollis sa ma d’es garrit al travessar.» em diu que ¡¡¡en aquesta frase queda raro!!! com?? No, definitvament no sé Eivissenc encara 😉
També em va fer gràcia la primera vegada que vaig sentir dir-li a un nen (perdó, a un boix): «calla, deixa parlar els grossos», em sembla que els prims no podien parlar!!!, quan «gros» per mí es «gord» per ella.
O lo dels «güelos». Jo primer em pensava que ho deia per fer conya. Després vaig saber que no només es diu, sino que s’hi escriu, i amb dièresi, per que soni jej.
Ara, després d’un «parell» d’anys, crec que si no el sé parlar, com a mínim ja entenc l’Eivissenc jaja
Eeep!!! Però… Un parell d’anys… barceloní, no un parell eivissenc!
Ara sempre que diu «he menjat un parell de croquetes» o «he nadat un parell de piscines» li he de preguntar però «un parell eivissenc o barceloní?» jaja
Ara, però, si em diu «Ja estic farta d’aquest garrit! ha amollat sa pilota d’es güelos barda baix un parell de voltes ja, i a més m’ha fonyat!» ja l’entenc – i, a més, ja sé que la pilota no ha anat avall «exactament» dues vegades. Potser amb un parell barceloní encara no estaria farta 😉 jaja
Avui la Marina m’ha passat l’enllaç perquè li ha fet gràcia l’article de la barda. A mí també m’ha agradat llegir-lo.
M’abellia aprendre. Perdó. Em venia de gust aprendre. Ara l’abellir em sona tant agradable i natural que se m’escapa sovint, i són els meus amics d’aquí que ara no m’enténen a mí jeje
Gràcies, Joan Albert Ribas, per il·lustrar-nos.
Gràcies a tots els qui fem rica la nostra llengua a través de la diversitat.
La palabra BARDISA en Catalán esta relacionada con cerca, pues así la llamaba mi abuela que de estar viva hoy tendría ciento cuarenta y cinco años.