Un sou, en singular, ha estat al llarg de la història una moneda d’èpoques, de valors i de metalls diversos, des de temps dels romans. Prové del llatí tardà SOLIDUS, que en un primer significat feia referència a l’actual adjectiu sòlid, però que ja en llatí passà, substantivat, a fer referència a una moneda.
A Eivissa i a Formentera feim servir la forma sous en plural com a genèric per referir-nos a una suma de moneda, en el sentit que explicà Artur Pérez Cabrero Tur a Ibiza. Guía del Turista (1909), al seu apèndix de traduccions de paraules de la nostra llengua al castellà (perquè els turistes ens entenguessin): “sous: dinero”.
L’ús de sous en aquest sentit (p. ex. “No tenc sous per deixar-te”) no és mica estrany en la història de les llengües: el nom d’una d’aquestes monedes moltes vegades acaba convertint-se en un indicatiu genèric referit a totes les del sistema, encara quan el patró monetari fins i tot ja ha canviat fa segles.
Igual passa amb la paraula doblers, usada a Menorca i a Mallorca (en aquesta darrera illa normalment pronunciada dobbers per un fenomen de geminació); també amb la paraula diners a moltes altres bandes de llengua catalana. Tant un sou, com un diner (del llatí DENARIUS), com un dobler (del llatí DUPLARIU) feien referència en primer lloc a dues monedes de diferents èpoques històriques.
La utilització que feim a les Pitiüses del plural d’aquesta paraula amb aquest sentit de suma de monedes també el trobam, a més d’Eivissa i Formentera, a les comarques catalanes del Capcir i en alguns punts de la Cerdanya. Així mateix està recollit, amb aquest ús genèric que en feim a Eivissa i Formentera al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
Un altre ús de sou, en singular, que ha arribat als nostres dies és el de salari, de paga. Ja es troba documentat al segle XIII en un text en el qual el bisbe de Barcelona preparant la conquista de Mallorca (1228) promet anar-hi amb “100 menys 1 cavaller e ab 1.000 sirvens e donar-lus-he bon sou, e prou pa e vi e civada”.