Ara fa cent anys. Muntatge de la portada del periòdic eivissenc El Resumen del 24 de desembre de 1914 en el qual es veu, devora la felicitació nadalenca als seus lectors, els tres anuncis a la portada de pastisseries de Vila oferint els torrons artesanals i altres productes nadalencs als potencials compradors.
La paraula torró, antigament terró (forma conservada encara en algunes zones de parla catalana), probablement deriva de terra. El seu significat original era similar al de terròs, segurament per la comparació d’aquest producte amb un conglomerat de terra.
La primera documentació en un llibre de cuina en la nostra llengua és del començament del segle XV, és al Llibre de totes maneres de confits, que dóna una recepta de torró amb avellanes: “prendrà una lliura de mel per lliura d’avellanes (…) i per lliura de mel un blanc d’ou (…) i, cuita la mel, les avellanes torrades hi metràs dins (…) i mesclades ho llençaràs tot sobre una taula, ho estendràs (…) i faràs unes tauletes (…). És a dir, un procediment molt semblant al que ha arribat, prop de sis-cents anys després als nostres dies.
S’ha de dir que els torrons, abans, eren cosa de tot l’any a les Pitiüses: eren el premi més valorat entre els que repartien els rifadors, aquesta gent que es dedicava a vendre cartetes (que eren com els números dels talonaris de les rifes actuals) i després, en tenir venuda la baralla, és a dir, el joc de cartes sencer, feien la rifa.
Els rifadors i les rifadores (que també n’hi havia) aprofitaven que fer la seua feina les festes parroquials o jugades (reunions per jugar a les cartes que significaven un important esdeveniment social a les disperses cases de la nostra pagesia).
La baralla que feien servir estava formada per cartes minúscules que venien a un preu molt assequible i feien una promoció magnífica dels torrons, dels quals es proveïen a pastisseries de Vila. Eren uns torronets petits, primets, moltes voltes de cacauets torrats, amb neules. Precisament un dels venedors més recordat del segle XX era el seu conegut, com a malnom, per aquest ingredient del torró, les neules (un altre dels premis que donaven): era es Neuleret, home de na Maria del Bisbe, també reconeguda rifadora; un altre dels rifadors de torrons, mistela i altres coses dolces era es Comodo, i un dels darrers rifadors, ben conegut, era l’entranyable Joanet Xico, de Sant Josep, conegut popularment com en Joanet de ses Arenes, que anava coix i en bicicleta per tots els pobles on hi havia festa.
Per tant, això de menjar torró només per Nadal és un costum relativament recent a les Pitiüses, encara que, com pertot, era quan es concentrava el gruix de les vendes. És en aquest sentit el títol d’aquest “Paraules nostres” nadalenc: hi havia una autèntica “batalla” comercial local, a principi del segle passat per la venda de torró: el muntatge de la portada que apareix com a il·lustració d’aquest article n’és una mostra: Can Tià, Ca na Tura i La Espiga Ibicenca, tres forns històrics, s’anunciaven, ara fa un segle, a la portada del periòdic de Vila El Resumen. Diario independiente. Avisos y noticias: era el dia 24 de desembre de 1914 i fins i tot, amb màrqueting de l’època, el darrer anunci acabava: “No equivocarse”, de pastisseria, clar…
N’hi arribà a haver més de deu, de forns i pastisseries a Vila, coexistint i treballant tots prou i en harmonia. Un dia, en aquesta mateixa secció de Noudiari.es us en parlaré. Ara, l’any 2014, la producció de torró de producció local és quasi simbòlica.
Per acabar només vull desitjar-vos molts d’anys i bons! i que l’any que ve ens retrobem amb salut i alegria amb noves “Paraules nostres”…
De se Pasteleria que m’en record be es de C’an Tia,pues estave situade a se bajade de S’Insitut tant si fos per s’enpedrat o pes Rastrillo y ei pigaves de frente.Lo que mes record aparte de se care d’en Tiaeran en seus BOLADOS fets de un sucre solidificat que mus llepavem es dits.¡¡ENHORABONA ALBERT¡¡¡.Va temps que no mos veim pero donc une aferrade molt forte.