Trobam documentades d’antic dues formes per referir-nos al que en altres llocs diuen any de traspàs: bixest,que és l’única que accepta el Diccionari de la llengua catalana, i beixest, que és la forma tradicional a les Balears i que Alcover i Moll consideren preferible . Fins i tot a les obres de Ramon Llull -segle XIII-, apareix amb les dues formes. Científicament s’explica com l’afegit d’un dia cada quatre anys resultant de les sis hores, nou minuts i vint-i-quatre segons que hi ha entre un any sideral (que és pròpiament el temps que transcorre entre dos passos consecutius de la Terra pel mateix punt de la seua òrbita) i l’any civil o comú, que està fet amb dies cabals.
L’origen d’aquesta paraula és un poc complex: antigament s’anomanava beixest el dia que cada quatre anys s’intercalava entre el 24 i el 25 de febrer, compost de BIS ‘dues voltes’ i SEXTUS ‘sisè’, perquè anava darrere del vint-i-quatre de febrer, que segons la manera de datar romana era el dia sisè de les calendes de març. Avui però de denominar el dia, hem convertit el nom beixest en adjectiu i l’aplicam a un any: ‘L’any 2016 és el pròxim any beixest’. Com a curiositat s’ha de dir que solen coincidir amb els anys olímpics .
Sempre han estat considerats els anys beixestos anys desgraciats: a Menorca hi ha un refrany que podríem anomenar de tocologia popular que diu ‘any de beixest: parts malament’. Però en altres cultures europeees trobam exemples semblants: a la Toscana -Itàlia- durant els anys beixestos s’abstenien d’empeltar els arbres . Diu Coromines que al francès antic besistre era una malheur résultant d’une fatalité (desgràcia resultat d’una fatalitat), i diu que en algunes contrades ja en francès modern bissêttre és sinònim d’accident , també en alguns parlars del Midi tenim, seguint Coromines que bisest té sentit de revers, malchance (revés, mala sort) (2). També en castellà hi ha l’expressió año bisiesto, año siniestro.
Trobam també refranys que parlen de les calamitats que solien succeir durant els anys de traspàs,que és l’altra manera usual de denominar-los en català: ‘any de traspàs, no et casis pas’, ‘any de traspàs,ni bóta ni sedàs’(fent referència a un mal any de vi i de blat). Precisament la forma traspàs, ja sabeu que s’usa especialment per referir-se al moment de la mort, del trànsit d’aquesta vida a l’altra.
A Mallorca i en altres indrets del Principat usen la paraula beixest sentit de clotada, de fondalada, i així apareixen sovint a les Rondaies d’en Jordi des Racó (A. M. Alcover), en frases com ‘aquestes cases,dins aquest beixest, per força han de ser malsanes’, i tal volta d’aquí, com insinua Coromines, el poble intuïa un equivalent a anar de baixa, entrar en decadència i oblidant del tot l’etimologia, la paraula quedava vinculada a tots els matisos de baixar, de posar-se als llocs malsans de les clotades. El mateix Coromines comenta que Bicêtre , que etimològicament té aquest mateix origen, era el nom d’un gran hospital psiquiàtric parisenc. Aquest hospital apareix citat per Focault i va tenir com a il·lustre pacient el marquès de Sade.
(1) Sembla ser però que en francès solen parlar actualment d’année bissextile, per anomenar aquest any que té un dia més.