L’exposició Infinitum de l’artista formenterenc Enric Riera (1963) es va inaugurar el dilluns passat a la Sala d’Exposicions «Ajuntament Vell», a tall d’inici de la programació de les Festes de Sant Jaume d’enguany. Aquesta sèrie és un conjunt de 20 quadres que Riera ha elaborat en els darrers dos anys, introduint-hi nous colors a banda dels blaus característics de les seues obres.
El resultat són pintures sobre tela, paper i fusta. La majoria de les obres són amb acrílic i també tècnica mixta, amb la presència de l’arena o el carbonet, per exemple. Segons ha explicat en alguna ocasió el mateix autor, Infinitum «fa referència a la immensitat de la mar i del celatge, contemplats des d’una balconada sobre la mar; recorda la insignificança de l’home davant els fenòmens de la natura, com pot ser l’illa assotada per la tempesta».
Aquesta mostra es pot visitar fins al dissabte 30 de juliol, amb un horari d’11.00 a 14.00 i de 19.00 a 21.00 hores. La primera exposició d’Enric Riera fou l’any 1985 i avui dia continua pintant, amb Formentera com a font d’inspiració.
La seua darrera exposició a Formentera es va inaugurar dilluns passat, i l’assistència va ser un èxit.
Sí, va venir moltíssima gent. Va ser un bon principi.
Va començar a fer aquestes obres durant el confinament, que per a molts va ser una etapa de bloqueig creatiu. Per a vostè va ser un temps d’inspiració?
No ben bé, perquè a la primera meitat del confinament, amb la suspensió de les classes presencials i la sorpresa pel que estava passant, també estava bastant bloquejat. Vaig començar a pintar aquesta sèrie uns mesos després, en maig o juny del 2020, més o menys.
De tota manera, Infinitum és una selecció de totes les obres que va fer llavors, no?
Efectivament. No les he inclòs totes, perquè no hi cabien i també perquè no m’agrada que hi hagi excés d’obres. Pens que moltes vegades menys és més, i en aquest cas també.
En aquesta mostra introdueix colors nous, encara que el blau continuï tenint un pes important.
Exacte, hi ha colors nous: ocres, grocs, bastant de morat, lila, inclús roses. Això és en el que estic treballant ara, el més recent.
També hi ha varietat de formes, tant quadrades com rectangulars.
Sí, predomina el format quadrat, encara que ara cada vegada més ho vaig descartant i faig format vertical. El quadrat, a l’hora de fer la composició, és realment molt complicat. Em sent més còmode amb el rectangular, però el quadrat també es pot plantejar com un repte.
Vostè nega que sigui un pintor abstracte, encara que jugui a la frontera entre abstracció i figuració.
Sí, crec que aquesta etiqueta a mi no em correspon. La veritat és que hi ha obres meues que es poden considerar abstractes, perquè la meua pintura tampoc és molt figurativa, ja que hi ha formes que, encara que poden representar alguna cosa, són ambigües, i a mi també m’agrada jugar amb això. Però no em consider en absolut un pintor abstracte. Són obres que recorden al paisatge de Formentera, sempre.
Aquesta exposició també va acompanyada de dos llibres. Què es pot trobar en ells?
Són dos llibres d’artista que es van fer durant l’estiu de l’any passat, en els que hi ha una part pictòrica, la meua, i una part de text, de poemes, de la que s’ha encarregat el poeta Michel Bohbot, que viu entre Eivissa, París i el Marroc, i fa col·laboracions des de fa molts d’anys amb altres persones, a través de llibres d’artista. I tots dos n’hem fet altres conjuntament, però aquests dos llibres són els últims.
A la seua obra, l’estètica és molt important. Així i tot, sovint sembla que en altres disciplines artístiques, el contingut sembla més rellevant que la bellesa. Què en pensa d’això?
L’estètica és important. Per jo importa molt la composició, l’espai, els colors i veure quin va al costat de quin, és a dir, el contrast simultani dels colors. Tanmateix, el missatge hi és, encara que sigui de forma més subliminar. Jo no podria pintar, per exemple, una màquina, una moto, un cotxe o coses d’aquestes. El contingut d’aquest missatge no és tan evident com en obres d’altra gent, però hi és.
Sí, perquè, al cap i a la fi, vostè reflecteix una realitat amb què es poden sentir identificats molts de formenterers.
Sí, encara que Formentera, malauradament o no, és moltes altres coses a banda del que es veu a les meues pintures, com passa a Eivissa i a altres llocs. Però sí que és una de les realitats de l’illa, per dir-ho d’alguna manera.
Quina és la cosa que més li preocupa o amoïna del procés de creació? És a dir, què és el que li roba més temps?
Dedic molt de temps a pensar l’obra, faig petits esbossos, alguns d’aquests els pas a tela i evidentment sobre la marxa els vaig modificant. A més a més, m’agrada molt pensar l’obra, allunyar-me d’ella. Això és una cosa molt important, perquè a vegades les obres que semblen molt senzilles, amb formes simples, en realitat són molt complicades en tant que han estat molt pensades; i a la inversa passa el mateix, hi ha obres molt carregades d’elements i de colors que no han estat mica meditades. Així que diria que en el meu cas el procés de pensament dura més que el procés de pintar, quan agaf el pinzell o la brotxa.
El seu treball es valora molt tant a Formentera com fora de l’illa, i això que la seua obra és molt arrelada, ja que reflecteix el que és la Formentera que vostè viu.
Diuen que només es pot ser universal des del lloc d’on ets, i és veritat. Ahir [dimarts passat] vaig venir cap a la península perquè pas aquí les meues vacances d’estiu, i encara que no estigui a l’illa, quan pint, sempre ho faig a partir de coses fetes a Formentera.