Un jupetí és una peça de roba sense mànegues que abriga el cos normalment per damunt d’una camisa o d’una brusa. Són mots sinònims de jupetí les formes armilla i guardapits.
Aquesta paraula la compartim, entre altres llocs, amb tortosins i valencians i diu Coromines que és la més tradicional i recomanable i que és viva en gran part del territori. Prové d’una paraula àrab que es transcriu aproximadament júbba que és el nom d’una espècie de jaqueta. La primera forma catalana derivada de l’arab documentada és jupa (1348) de la qual derivaria a continuació jupeta, diminutiva de l’anterior i d’aquesta jupetí, encara diminutiva d’aquesta darrera.
Una altra peça de roba tradicional que té el mateix origen que jupetí és gipó, ja documentada en català al final del segle XIV, com a vestidura de cristians, més aviat cavallers, paraula que, indiquen Alcover i Moll, es fa servir també a pobles com Gandesa com a sinònim de jupetí, però que a les Pitiüses aquesta paraula fa referència a una peça de roba femenina de cotó, un cos amb mànegues llargues que es posa per davall del vestit. Els gipons blancs, porten els punys brodats i per a les festes solen anar cordats amb la botonada d’or. Joan Castelló a la rondalla “Es fameliar” (Rondaies d’Eivissa, 1955) fa servir en sentit figurat aquesta paraula: “Tan i tan avorrits arribaren a anarm que un dia sa dona va fer-se un arromango en es gipó i li digué a s’home: -Pere: jo ja no puc aguantar més”. Ve a voler dir que va prendre una decisió enèrgica. L’expressió ‘fer un arromango’ (sense fer referència a cap roba) és molt més usual amb el mateix sentit: “Ja seria hora que en Rafel fes un arromango i posàs ses fites an es seu lloc”, trobam en una altra rondalla de Castelló, “Es mal trago”. Aquest arromango d’en Rafel havia de ser decidir casar-se amb na Margalida, protagonista femenina d’aquest conte popular.
Una variant del jupetí és el justet, que és un jupetí curtet i fet generalment de drap blanc per la part de darrere. Per la part de davant és fet de la mateixa tela que es feien les mànegues de la gonella negra de la dona. Té un coll també de tela negra amb dos dits d’amplària. És alt i ornamentat amb motius geomètrics senzills, amb botons amb forma de rosella (1).
I ja sabeu que hi ha una dita popular, ser més curt, que les mànegues d’un jupetí, que per les característiques de la peça que hem descrit avui, vol dir ser moltíssem molt curt.
(1) En trobareu més informació a l’obra del Grup Folklòric de Sant Josep de sa Talaia Ball pagès, publicada l’any 1996