@David Ventura/ Un home al piano i un cor de 43 cantants -34 dones i 9 homes- l’observen. El pianista marca el ritme de l’estrofa i demana al cor que l’acompanyi picant de mans, però s’ha de saber picar de mans: “Primer la mà fosca, després la palma plana. Fem-la fosca. Ara plana. Sentiu com canvia el so?”
Estem a l’aula de l’escola de música de Can Blau, a Sant Agustí, i qui dirigeix la classe és Moisés Sala. Potser qui el veiés ara, vestit amb una samarreta de colors, gesticulant, interpel·lant al grup, rient, suant… no es pensaria que està davant d’una de les grans figures del gospel a Europa i director del prestigiós The Gospel Viu Choir. “És el sisè any que ve a donar-nos classe” comenta Charlotte Look, directora de Can Blau, “Moisés és el nostre mestre. Vam començar amb un grup molt petit i l’hem anat augmentant. Hem afegit bateria, baix i piano, i de la seva mà hem ampliat repertori. Amb ell sempre aprens coses noves. Estem orgullosos que vulgui tornar cada any”.
A la recerca d’un nou repertori
Després d’uns primers anys de formació en el que el Can Blau Gospel va aprendre a dominar els temes clàssics del gènere, ara toca fer una salt endavant i atrevir-se amb el gospel contemporani, l’estil que protagonitza els tallers de Moisés Sala, batejats amb el nom ‘Ready?GO!spel workshop’. “Estem fent urban gospel, cançons amb arranjaments meus amb l’objectiu de tenir un repertori distintiu i connectar amb el gospel que es fa avui en dia” comenta Sala. I, realment, adaptar-se a aquesta nova forma de fer gospel no és fàcil però per això està la figura del mestre.
“Recordeu com es cantaven aquestes estrofes?” pregunta Moisés als seus alumnes. Assajen el tema ‘Shout’, repetint l’estrofa ‘I shout because I have the victory/ and I’m glad, glad, glad‘. “Recordeu que no estem fent gospel clàssic, això és urban gospel, esteu cantant funky. Al gospel clàssic s’estiren les emes… mmmmmmm… Aquí no, aquí hem d’aprofitar les oclusives per tallar el so. Heu de pronunciar tallat. No heu de dir ‘victory‘ heu de dir ‘viK tory‘”.
Veure a Moisés Sala durant una classe és tot un espectacle: toca el piano, es posa dempeus, s’agita, utilitza el seu cos com instrument de percussió, canta, explica acudits… i, especialment, transmet la passió pel seu ofici. “Treballo de dilluns a divendres i si el cap de setmana vinc a Eivissa per aquestes classes és perquè faig una cosa que m’apassiona. És molt agraït veure com la gent canta la teva música”. L’any 2006 el The Gospel Viu Choir va iniciar Gospel Sense Fronteres, un projecte musical que col·labora amb programes d’ajuda a la infància amb entitats com Sonrisas de Bombay, l’Hospital Infantil Sant Joan de Dèu o la Fundació Vicenç Ferrer. Moisés Sala també ha participat amb més de 300 tallers arreu del món, com un que va realitzar a Madagascar amb nenes que rescatades de la marginalitat.
Emoció pura
La passió pel gospel de Moisés Sala va néixer a través de les veus d’Aretha Franklin i dels discos d’espirituals negres d’Elvis Presley. Va ser aleshores quan va començar la seva particular història d’amor amb aquesta música: “El cant gospel no pot passar inadvertit. Les emocions han de ser fortes. Has de ser transparent, lliure, extrem. Els sentiments han de sorgir de la veu, de les emocions, del piano, del cos. Has de portar-ho al límit de la dramatització”. I quina es la clau que fa que un cor funcioni? “A tota coral hi han les veus de coixí. Després tenim els caps de corda, els puntals de referència que mouen el conjunt. I, finalment tenim als solistes, que són els qui fan les filigranes tant característiques del gospel”. La sel·lecció de les veus correspon a Charlotte Look, qui està satisfeta amb el resultat però que ens comenta una urgència important: “No tenim veus masculines!!! Necessitem homes que cantin!”.
Hi han bones veus i, si parlem d’intensitat i passió per la música, el cor de Can Blau és exemplar, especialment quan Moisés Sala els empenta i els arrossega en temes com ‘Do not pass me by’. Sala marca el ritme picant amb els dits i després ataca la melodia amb el piano. Comença lent i després s’accelera. Tot el cor l’acompanya. ‘While on others Thou art calling,/ Do not pass me by‘. I canten i repeteixen ‘Do Not – Do Not‘. “Tornem-hi!!!”. I el ritme s’accelera i aplaudiments, i els cantants es repliquen. I ara les sopranos, i ara tots, i aplaudiments, i frenesí en el piano, i repeteix l’estrofa una mica més de pressa, i mestre i cantants es deixen arrossegar en un mena de maëltstrom de música i emocions, i fins i tot l’espectador -jo mateix, que estic en un racó, amb un bolígraf i una llibreta prenent notes- s’eleva i s’eleva i tot esclata amb un súmmum final espectacular. Sala, amb la cara amarada de suor, somriu. I els cantants també.