@Albert Paris/ És allò tan habitual d’arribar a casa maleïnt el món i tota la humanitat; quan els instints assassins poden aparèixer en qualsevol moment. És obrir la nevera, treure’t una cervesa ben fresca per relaxar-te una mica, posar-te algunes dels teus discos favorits i oblidar-te de tot allò que maleïes fa una estona. Us en deixo algunes.
Time Bomb High School – Reigning Sound
Pildorasso power pop amb teclat de fons. Directe al gra i sense concessions. Minut i mig al més pur estil Ramones a càrrec de Greg Cartwright, antic membre de The Oblivians. Té tot el que li demano a una cançó: intensitat, emoció, passió i una profunda sensació d’honestedat.
Yeah Yeah Yeah – The Pogues
El meu dipsòman de capçalera en acció. Shane MacGowan i la seva tropa van fer aquest single per demostrar que The Pogues eren molt més que flautes, acordions i tradició folk. Aquest tros de cançó recupera el millor del soul més clàssic i de la psicodèlia dels 60. Una pinta a la salut del gran MacGowan!!!… si és que, a aquestes alçades, encara no s’ho ha begut tot.
I Smell The Winter – The Housemartins
Si no poso els Housemartins, rebento. De fet qualsevol cançó dels Martins m’alegra el dia, la setmana, el mes i l’any sencer. “I Smell The Winter” és una de les cançons menys conegudes, una cara B del single de “Think For A Minute”, i potser per això encara m’agrada més. Té el nervi de les primeres cançons de “la quarta millor banda de Hull” i us ben asseguro que Paul Heaton alegra moments de merda com els que vivim.
You And Me And The Moon – The Magnetic Fields
És el Stephin Merritt més electrònic, el de “Get Lost”. Fa uns quants anys l’escoltava abans de sortir a sopar amb els amics i de saber que la nit seria més aviat llarga. Ara me la posaria en qualsevol moment. Merritt és, sens dubte, un dels grans compositors de la música pop del segle XXI. Tres minuts clavats en una de les tonades que més s’acosta a la cançó perfecta. God Bless Mr. Merritt!!
There, There My Dear – Dexys Midnight Runners
Tothom dempeus, surten a l’escenari Kevin Rowland i els Dexys Midnight Runners. I és que abans que les radiofórmules ens maxaquessin amb el “Come On Eileen”, els Dexys van debutar amb un disc meravellós amb tot l’esperit northern soul amb hits com “Geno” o aquest “There, There My Dear” i amb un tros de versió del “Seven Days Too Long” de Chuck Wood. Feu-me un favor: escolteu “Searching For The Young Soul Rebels” i ja tindreu la banda sonora ideal per conspirar contra els poderosos.
Beach Bound – Surfin’ Lungs
Em passa el mateix que amb The Housemartins. Podria posar-vos aquí tota la discografia dels Lungs, però no tinc tot l’espai del món. Música surf des de l’“assolellada” Gran Bretanya mesclant el millor dels Beach Boys i dels Ramones. Descoberts als 20 anys gràcies als amics de No Tomorrow, els Surfin’ Lungs es van convertir, primer, en una obsessió i ara en una autèntic plaer. Busqueu i rebusqueu que valen molt la pena.
Brooklyn Babe – Dee Dee Ramone
Un dels Ramones rapejant? És que s’han tornat bojos aquests romans? Doncs potser sí. Ja fora del grup, Dee Dee va publicar “Standing In The Spotlight”, el seu primer disc en solitari, un treball que de punk en té ben poc i que retorna als sons del hip hop més old school. Sí, el disc va ser un fracàs comercial potser perquè el gran Dee Dee estava sobri i rehabilitant-se del consum de drogues, però “Brooklyn Babe” em sembla de traca i mocador.
Blue Like Nevermind – Kimya Dawson
Quan aquí ningú coneixia els Manel, a Nova York ja hi havia gent que utilitzava l’ukelele per fer cançons tan delicioses com aquesta. Kimya Dawson no falla. Esperit naïf, so lo-fi i un talent natural. Una de les meitats dels gloriosos The Moldy Peaches i que, més allunyada de la comercialitat d’Adam Green, segueix creant música amb la mateixa il.lusió d’una adolescent, perquè surti la vostra versió més peterpanesca.
Detroit Has A Skyline – Superchunk
Un dels grups que millor sap unir melodia i intensitat sense perdre res d’honestedat. Superchunk segueixen sent un dels grans referents de l’escena independent dels Estats Units. Del disc “Here Is Where The Strings Comes In”, per mi, un dels millors de la seva discografia, “Detroit Has A Skyline”, sense ser una de les seves cançons més populars, té totes les essències del grup de Chapel Hill. Una cançó que extreu la malla llet del nostre cos en, com a molt, deu, nou, vuit…
Viva Link Wray – Wau Y Los Arrrghs!!!
Garatge, surf, punk i gamberrisme en un sol grup i, al capdavant, el gran Juanito Wau, un dels millors frontman que trobareu pels escenaris d’arreu del planeta. Alegria, celebració, homenatge, balls i moltes cerveses és el que sento quan escolto “Viva Link Wray” i totes les cançons d’aquests valencians, que ofereixen un dels directes més potents que haureu vist mai. D’aquells que fan caure la roba interior a terra a la primera nota. Doncs això: aneu a un concert dels Wau i se us passaran tots els mals… i Viva Link Wray!!!!
