Aquests dies notareu, si passejau per les platges o les zones rocoses d’Eivissa i Formentera, que hi ha una disminució del nivell de la mar, que sol anar acompanyada, com enguany, amb un temps tranquil, monòton, són les minves de gener.

Popularment es diu que durant aquest temps fa la impressió que la mar disminueix, o “es buida”. Hi ha gent també que a aquest temps li diu calmes o també seques (perquè en baixar el nivell de l’aigua queden al descobert algunes roques o seques que es troben a poc fons) i baixamar.
Gent major amb qui hem parlat ens han contat que quan la configuració del port d’Eivissa era molt distinta a l’actual, l’aigua arribava molt més endins, fins molt prop de la casa Vermella (avui desapareguda) que hi havia a la carretera de Vila cap a Santa Eulària-Sant Joan i que a simple vista es podia constatar que amb les minves l’aigua “se’n tornava” desenes de metres enfora.
El nostre refranyer diu que aquest fenomen afavoreix la pesca, però perjudica la navegació: “Les seques de gener, bones per al pescador i dolentes per al mariner”. De tota manera, comentant-ho amb gent aficionada a la mar, com l’amic Pere Vilàs, ens han dit que aquestes encalmades també són dolentes per al pescador, perquè el peix, amb aquesta aigua tan quieta, no sol fer-se veure.
Aquestes minves acaben el mes de febrer, durant el qual la mar “revé” i torna la normalitat i el refranyer també se’n fa ressò:
“Pel gener la mar se’n va/ i pel febrer la mar se’n ve”. I és curiós també aquest altre refrany que fa avinent tot el que queda a la vista quan la mar se’n retira: “Pel gener la mar s’empedra i pel febrer, es desempedra”.
Les minves tenen a veure amb la influència de la lluna sobre la marea, La paraula minva deriva del verb minvar (procedent del llatí MINUARE), d’ús habitual al català de les illes Pitiüses i que vol dir disminuir. Fixau-vos en aquestos exemples de la vida quotidiana: “Aquest pou va minvar molt l’estiu passat” o “La carn que hem comprat avui, quan l’hem posat al foc, ha minvat una meitat”.
Marià Villangómez descriu¡gué aquest període que any rere any es repeteix, amb la seua bella prosa, a L’any en estampes (primera edició de 1956); és al darrer capítol de l’obra que es diu, precisament, “Del temps d’Advent a les minves de gener”. Llegiu-ne aquest fragment:
“Fugiren els núvols, el cel un dia s’encalmà. No hi ha vent, o sols un llebeig imperceptible. Humitat a la terra i, amunt, la resplendor del sol, curta i encesa guaitada, La mar està baixa i tranquil·la: entorn de les roques i les pedres del moll es veu la franja negrosa que les aigües, havent baixat de nivell, deixen al descobert, Són les minves o calmes de gener”.
Muy interesante
Muy interesante