Aquest “Paraules nostres” el dedicam a parlar d’una classe de gallina molt habitual a la pagesia de les Pitiüses, amb una funció molt específica dins la seua comunitat. El seu nom ha donat lloc a diversos sentits figurats populars en la llengua catalana.
Una lloca és una gallina que cova. L’origen de la paraula és semblant en moltes llengües europees: correspon a una variant de la paraula onomatopeica que imita el so que emet la gallina lloca o ponedora. Així tenim el castellà clueca, l’alemany glucke, el basc loka, l’italià chiòccia; en francès glousser és cloquejar.
És una paraula comuna a tot el domini lingüístic del català, amb diverses variants fonètiques: des del capdamunt dels Pirineus fins al sud del País Valencià i a totes les illes Balears.
Ha agafat, com passa sovint amb paraules tan usuals, diversos sentits figurats. Partint de l’actitud de fluixedat, d’actitud submisa que aparentment tenen les lloques (no intenteu però tocar-els pollets que cova) ha pres el sentit de covard al País Valencià segons el lingüista d’aquella procedència Enric Valor, que posa com a exemple: “Eixe és una lloca”; també un altre sentit curiós de la paraula, com que es dediquen a la protecció d’altres, és el que li donen alguns escriptors, com Vayreda, que fan ús de la paraula lloca en el sentit d’encobridors de lladres i criminals.
També hem sentit usar lloca en el sentit d’algú a qui agrada poc sortir de casa: “No hi ha manera de fer-la sortir de festa en tot l’any: és com una lloca”, aplicat, com el títol d’aquest “Paraules nostres”, a aquest sentit figurat de covar.
També recollí Joan Marí Cardona a la seua imprescindible obra Els llibres d’Entreveniments el motiu “Cap de Lloca”, lligat al llinatge Castelló, que tenia una persona del pla de Vila, l’any 1627; d’aquest malnom, lògicament, no hi ha notícies que passàs a cap descendent.
Alcover i Moll diuen també que a Mallorca i a Menorca es diu lloca a una dona grossa i estufada i també a la que està sempre enrevoltada d’infants. També citen una locució que sentiren a Eivissa: “No servir ni per treure sa lloca a pixar”, a la qual donen el sentit de no servir per a res, ser una persona totalment inútil.
Derivada de la paraula lloca tenim llocada (1), que és el conjunt de pollets nascuts d’una covada de la lloca i, figuradament i popularment, el conjunt de fills d’una parella.
Ho deixam aquí per ara. Esperam que com al protagonista de la rondalla ‘Es flastomador’ (2), en Toni, no us surtin tots els ous nials, que són aquells que la lloca ha covat però dels quals no han nascut pollets.
(1) Lloca i llocada apareixen també al recull de lèxic que fa Artur Pérez-Cabrero i Tur al final de la seua obra Ibiza. Guía del turista, publicada a Barcelona l’any 1909, que les tradueix al castellà: ‘lloca’, clueca; ‘llucada’, pollada.
(2) CASTELLÓ, J. Rondaies de quan el Bon Jesús anava pel món , 1974, reeditada per l’Institut d’Estudis Eivissencs l’any 2004.