El verro és un personatge d’obligada referència de l’imaginari col·lectiu de les Pitiüses. Podria tenir el seu predecessor, dins el camp de l’antropologia, en el varvatos mitològic; el professor austríac Eric Wolf explica que aquest varvatos és un personatge que s’encarrega de defensar l’honor de la família i que no ha de demostrar la seua valentia perquè tothom la hi suposa, i que és com el gall del grup; té, per tant, algunes semblances amb el nostre verro.
En trobam, però, un altre origen més terrenal quan estudiam l’etimologia de la paraula, el seu origen: prové clarament del llatí VERRES, que era el nom que rebien els porcs no castrats ja a la Roma antiga. El verro és destinat a cobrir les truges, tal com expliquen els diccionaris actuals, és, per tant, un porc més mal de somenir. La mateixa paraula verro s’usa a l’italià actual per definir el porc destinat a la mateixa funció.
Aquestes característiques unides, la funció reproductiva i la rebel·lia del verro animal, amb sentit figurat aplicades als homes, ens poden portar cap a l’explicació d’aquesta paraula tal com la usam tradicionalment a Eivissa i a Formentera. Alerta, no s’està comparant un porc amb una persona en aquest text, senzillament s’ha arribat a l’origen més primitiu d’aquesta paraula.
També hem sentit a dir que el verro animal té una carn és més mala de pair que la dels altres porcs, com ens recorda algun refrany com: “Això revé, com sa xuia de verro”. Normalment un porc que ha fet de semental i ha de ser destinat al consum és sanat, s’està un període prudencial abans de sacrificar-lo i consumir-lo.
Al llarg dels segles la paraula verro ha tengut diferents sentits a diferents zones de parla catalana; així, a l’Empordà, s’usa amb el sentit de deshonest; encara que no ho aclareixen les distintes fonts que hem consultat, aquesta identificació es deu fer, també, perquè un porc no castrat és de tracte més difícil, més “traïdor”, per a qui se’n cuida, que un de castrat, més maner.
Si us hi fixau, en aquesta mateixa línia, a Eivissa i a Formentera, aquest nom es converteix en adjectiu, en alguns casos amb un sentit negatiu: “Està ben fotut, té un mal molt verro…”.
L’ús més habitual que té aquesta paraula a Eivissa i Formentera és la de l’home que presumeix de valent, de mascle, de molt fort, com expliquen Alcover i Moll a volum 10 del seu Diccionari. Podríem afegir, per acabar de delimitar la definició que deim verro no només a qui presumeix de ser-ho, sinó a qui ho és considerat per la comunitat. Enric Ribes a la seua obra Aportació pitiüsa al DCVB (Institut d’Estudis Eivissencs, 1981), en posa un exemple aclaridor, en el qual com podeu veure, es fa ús de la forma femenina d’un nom aparentment tan masculí com aquest: “Era sa majora dona verra i amb un historial darrera”.
Sent, com és, una paraula tan arrelada a la llengua catalana d’Eivissa i Formentera, no és estrany que aparegui també com a motiu familiar (lligat als llinatges com Riera i Ferrer al segle XVII) i també com nom de lloc, a Formentera hi ha el pou des Verro, entre es Caló de Sant Agusti i el racó de sa Pujada, al lloc anomenat específicament cap del pou des Verro, on hi ha una agrupació de casetes de barques. D’aquest pou sabem que quan hi havia mal temps, s’omplia d’aigua de la mar i que està en molt mal estat; justament enguany tenim notícies que està sent restaurat pel Consell de Formentera.
Joan Castelló Guasch a la rondalla “Es ca des paperet” (1) fa servir la paraula verro, juntament amb la paraula pinxo amb la qual guarda una estreta relació. En aquest conte hi ha una curiosa explicació de per què els cans quan es troben s’ensumen. Surt a Rondaies i contes de sa majora (1976) i us en recoman la lectura.
Per acabar, una dita repetida fa anys i que s’ha anat perdent: A la pregunta: Ets verro?, destinada a una persona a la qual es considerava que tenia les esmentades característiques, l’al·ludit contestava: Més que es ferro!