El primer metge dels dos que va tenir la Colònia va ser el que més temps hi va exercir. Es deia Santiago Torres Alonso. El 1935, tenia consulta a Madrid i pertanyia al Partit Republicà Radical de Lerroux. Cap al final d’aquell mateix any va ser separat de la professió acusat de tràfic d’estupefaents. Per aquesta raó no es pot deixar de recordar la novel·la de Jordi Juan Riquer Metges… o traficants?, publicada el 1937, i que és una crítica ferotge a les ànsies de lucre dels professionals de la medicina. Jordi Juan, pres a Formentera, ben segur que va conèixer el Dr. Torres.
La recerca sobre aquesta persona ha conduït a una pista falsa perquè hi havia dos doctors d’aquest nom exercint a l’Espanya d’aquelles dates, i no ha sét fàcil distingir-los. Un d’ells era un reputat professional, natural d’Àvila, que havia publicat un llibre: La sanidad y el médico rural, 1930. Aquest doctor, però, va ser afusellat pels sublevats a la presó d’Almodóvar del Campo, Ciudad Real, el primer dia de 1940. Ignoram com l’altre Torres Alonso va acabar de facultatiu al penal de Formentera, però sí sabem que va provar d’anar-se’n infructuosament l’estiu de 1941. Finalment va renunciar al càrrec el març de 1942 i el va substituir el metge destinat a Formentera D. Rafel Giner Marí. No varen ser els dos únics metges del moment, també hi havia Martín Lambea San Agustín i un altre que no he pogut identificar, de nom Ramon, però aquests eren presos a la Colònia.
Els Drs. Torres i Giner signaren els cinquanta-vuit certificats facultatius de defunció de les cinquanta-vuit persones que moriren a causa de les penoses condicions a què varen ser sotmeses a la Colònia penitenciària. Aquells papers es conserven tots a l’Arxiu del Consell de Formentera, i també la comunicació que, cada vegada, signava el Cap del penal i que començava sempre així: “Tengo el sentimiento de participar a V. Que en el día de hoy ha fallecido en la enfermería de este Destacamento Penal…”.
La mort d’una persona reclusa posava en funcionament la nomenada burocràcia de la mort»
La mort d’una persona reclusa posava en funcionament el que he anomenat la burocràcia de la mort: l’avís al capella durant l’agonia, l’auxili espiritual al moribund quan el sacerdot arribava a temps, la certificació facultativa de la defunció, el comunicat del cap del penal al Jutge municipal, la inscripció de la mort en el Registre civil, el trasllat del cadàver a l’església, la inscripció en el llibre parroquial de difunts, el trasllat al cementeri i la inhumació… Probablement també es comunicava el decés a la Presó provincial de Palma i a la seu del partit judicial de la població del finat. Al cap de poc temps, els jutjats militars on obraven els expedients judicials dels difunts demanaren certificats de defunció al Jutjat municipal de Formentera. Encara en sol·licitaven el 1944.
A la Colònia penitenciària de Formentera no hi hagué morts extrajudicials, per pallisses, “sacas”, passejos o execucions. Les morts es produïren per malalties agreujades fins al fatal desenllaç per la falta d’aliments, el fred, la calor, la humitat, els paràsits… Els metges anotaren la causa de fons i la causa immediata de les morts; l’avitaminosi (falta de vitamines) era una de les causes profundes més freqüents, seguida de la tuberculosi. La caquèxia (feblesa extrema) era una de les causes immediates més repetides. Tant l’avitaminosi com la caquèxia eren producte de la falta de menjar. Els metges no podien posar “mort per fam”, però hi consignaren els termes mèdics que implicaven exactament això. Només en un cas Torres Alonso apuntà hiponutrició com a causa de la mort. S’endevina, en la redacció i la forma dels papers conservats, una lluita amb el cap de la presó sobre la causa de la morts que havia de figurar en els certificats de defunció.
Josep Cardona Planells, Don Pep Tieta, com a mossènyer de Sant Francesc, assistí els presos de la Colònia fins a novembre de 1941. A partir d’aquella data el rector de la parròquia va ser Josep Cardona Torres, Don Pep Fumeral. A pesar que l’Església en conjunt, excepte part del clergat català i quasi tot el clergat basc, es posà de part dels sublevats, en les actuacions particulars probablement la majoria de sacerdots es guiaren pel missatge evangèlic de perdó, caritat i auxili als necessitats. Els testimonis parlen bé de Don Pep Tieta, home ja d’edat, i de Don Pep Fumeral igualment. D’ell es diu que a cada visita al penal duia roba davall la sotana per donar-la als reclusos. El bisbe administrador apostòlic Antoni Riera “Frit” —de qui falta una biografia detallada— es va moure entre les dues aigües del perdó i la caritat i l’acèrrima adhesió al nou règim.
El “Bisbe Frit” va visitar la presó de Formentera en dues ocasions, la primera el 1940, tot just obert el penal, i la segona el juliol de 1942, quan ja hi havia mort molta gent dins els seus murs. La crònica del Diario de Ibiza (27-7-1942) diu així:
“A las ocho de la tarde hizo su entrada Su Ilma. en la plaza central de la Prisión. Toda la población reclusa formada le saludó, al mismo tiempo que el coro orfeón entonaba la Salve Regina. Acompañaban al Sr. Obispo su familiar el celoso Capellán de la Prisión Rdo. D. José Cardona y el digno Jefe del Establecimiento Penal D. Ángel Llorente”.
Dins del programa de reeducació dels presos, estaven previstes conferències a càrrec de sacerdots per explicar els principis cristians catòlics entre aquells extraviats mentals”
Després de la missa va assegurar als presos que havia fet gestions “para la creación de un almacén de reservas alimenticias para dejar la Prisión asegurada de víveres durante los días de invierno en que el mal tiempo entorpece las comunicaciones interinsulares”. El bisbe sabia bé de les morts que s’havien produït al penal i que la fam n’havia estat la causa.
Dins del programa de “reeducació” dels presos, estaven previstes conferències a càrrec de sacerdots per explicar els principis cristians catòlics entre aquells “extraviats mentals”. Diu un testimoni que Don Pep Tieta va ser cridat pel cap pel penal per conferenciar. En la primera xerrada el sacerdot va treure el tema del pa nostre de cada dia, i en haver esmentat l’essencial aliment va afegir: “com que valtros no en teniu, s’ha acabat la conferència”. No en va fer més, de parlaments, al penal.
D’ordinari s’hi cantava la missa dominical i se celebrava la patrona, la Mare de Déu de la Mercè. Els capellans, després d’oficiar, visitaven la infermeria i, diuen els testimonis que els presos només els demanaven menjar: “queremos comida”.
Els cinquanta-vuit republicans que moriren a sa Colònia varen ser duts en el mateix carro en què es duia el menjar, l’aigua i, fins i tot, segons es diu, la vianda amb què se celebrà la boda d’un dels guardians. Els fusters de la presó feien taüts, conten que reciclant la fusta de les caixes de llet condensada. Els primers difunts degueren anar a fosses individuals, però quan ja cada pocs dies es moria algú, es cavaren unes fosses grans en el tot just estrenat Cementeri Nou de Sant Francesc.
Per Antoni Ferrer Abárzuza
Fotografia 1: Mosaic ceràmic, obra d’Àngel Berenguer, amb els noms de les 58 persones mortes a la Colònia, promogut pel Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera el 2011.
Fotografia 2: Entrada del Cementeri Nou de Sant Francesc, començat el 1938 i posat en ús el 1940.
A la colònia penitenciària (de Formentera) (I)
A la colònia penitenciària (de Formentera) (II)
