@Laura F. Arambarri / La jove il·lustradora eivissenca Maria Manonelles Ribes ha publicat un d’aquests llibres que són molt més que una història enquadernada. Amb només 20 anys va ingressar en un psiquiàtric, una experiència que, en lloc d’amagar-la sota la catifa, ha decidit narrar a través de textos i dibuixos en Dormo Molt (Editorial Fragile Movement). Les il·lustracions desprenen una sinceritat demolidora vestida d’aparent senzillesa, igual que les seves paraules quan explica com és el dia a dia d’una jove que pateix depressió, trastorn de la personalitat i ansietat. Ara té 22 anys, el llibre ha arribat a molts llocs i ja pot dir que donar veu a les persones amb malalties mentals és una de les grans satisfaccions d’una experiència que neix del dolor. Que posin el seu llibre en la secció d’autoajuda ja no li agrada tant. I ho explica perfectament en aquesta entrevista amb Noudiari. El llibre està a la venda a les llibreries de les illes i en plataformes digitals.
Pregunta: Es pot dir que hi ha causes que desencadenen una malaltia mental?
Resposta: Sí. Hi ha tres grans pilars que sostenen les causes que porten una persona a patir problemes de salut mental: els socials o ambientals, els psicològics i els biològics o químics. Dins el social, en la meva vida i en la de tothom, hi juga un paper crucial la família. La que, si adopta un paper de suport, pot ser de grandíssima ajuda, però si pel contrari, és abusiva, es pot convertir en un dels desenvolupants principals de problemes de salut mental. En la meva vida i en la de totes les dones, hi juga un paper crucial el feminisme. El que no existeix… perquè encara avui en dia el masclisme estructura la nostra societat. Que fa que visquem en un continu estat de ràbia i impotència internes amb les que, com a dones, no només se suposa que hem de saber conviure amb normalitat, sinó, a sobre, afrontar amb un somriure a la cara. En la meva vida i en la de tothom, hi juga un paper crucial la justícia. Les dones tampoc la tenim. És degut a això que no tinc manera, després de 22 anys, d’explicar públicament què m’ha passat sense cometre l’error de condemnar-me més a mi que no pas al meu agressor. No seran mai prou paraules, ni denúncies, ni insults, ni proves. Res és suficient contra un home que ha fet mal a la seva filla durant 22 anys i ha sabut exactament com fer-ho perquè el menys dolorós que a ella li quedi sigui el silenci. Gràcies a Déu que ara crido.
Vostè ha dit: “El problema de les persones amb problemes de salut mental és que no tenim veu”. Vostè li està donant veu a aquestes persones a través d’entrevistes i del seu llibre d’il·lustracions Dormo Molt. De quina altra manera creu que haurien d’estar més presents en la societat?
Potser hauria de matisar les meves paraules, canviem-ho per un: “El problema de les persones amb problemes de salut mental és que se’ns apaga la veu”. Just la nit passada somiava que li deia a mon pare tot el que li he de dir, jo sabia el que estava dient, però la meva veu no se sentia. Lluny de somnis, però, trobem a la realitat grans projectes com ara Radio Himalia, un programa de ràdio de les Illes Canàries protagonitzat per persones que viuen en la seva pròpia pell els trastorns dels quals parlen i lluiten per a que se’n faci un reconeixement just en la societat, lliure d’estigmes i prejudicis. En el cinquè àlbum de la banda internacionalment coneguda Gorillaz, ‘Humanz’, trobem Submission, cançó on s’expressa la importància de parlar sobre els problemes de salut mental. Una tasca de la qual no només se n’encarrega últimament l’àmbit de la ràdio o la música, sinó també l’art gràfic: cada cop trobem més i més títols d’històries gràfiques donant testimoni del què suposa viure en la bogeria: ‘Cara o cruz’ de Lou Lubie, ‘Mi experiencia lesbiana con la soledad’ de Kabi Nagata.
Parlem de Netflix i el fenòmen de ’13 Reasons Why’ si vol…
La meva sincera opinió és que va ser un desastre. Per què? Precisament perquè prescindiren d’allò que uneix tots els títols anteriorment mencionats: el factor primera persona. Crearen una arma de doble fil, una sèrie molt bona per a omplir-se la boca de la importància de no fer bullying entre la gent que no ha sofert mai res, alhora un potencial ‘trigger’ per a totes les persones que sí que hem sofert bullying, que sí que hem sofert depressió, que sí hem sofert intents de suïcidi, amb un horrorós missatge final: “Val más matar-te per donar una lliçó als altres, que trobar ajuda per a tornar a trobar la felicitat.” Heu sentit parlar dels suïcidis per copycat que van sorgir immediatament després de la sèrie? No? Jo en vaig parlar. Potser se’m va apagar la veu.
Les xarxes socials, especialment Instagram —que és la més popular entre els usuaris més joves— solen ser un aparador de perfecció i ‘postureo’. Resulta això molt més nociu en termes de salut mental del què ens podria semblar?
Al contrari! Donem gràcies a Santa Bàrbara que existeix el ‘postureo’ per internet pels que no són capaços (encara) d’exterioritzar ni una mica d’amor propi i aquesta sigui l’única via que tinguin de fer-ho. Sense vergonyes, senyores, amb xulles o sense, amb pèls o sense, el ‘postureo’ és per disfrutar! Ara, suposo que et refereixes a l’obsessió per la imitació dels cànons insans i generalment més masclistes que altra cosa (tot i que no nego que els homes no estiguin pressionats per d’altres) que ens imposa el capitalisme; òbviament en això sí que hi estic en contra, fins als ovaris ja, jo mateixa he passat i passo per trastorns alimentäras, així que què us he d’explicar. La meva teoria segueix sent que com més ‘postureo’ en qualsevol dels estats del teu cos, millor, i com més decorat millor. Que tens un gra al cul? Idò purpurina i pal insta mega artista!
Resulta dolorós llegir com vostè ha sofert sobre medicació i medicació inadequada com el liti. Per què succeeix això? No passen suficient temps els professionals amb els pacients per aprofundir en els seus veritables problemes mentals?
El liti en particular va ser equívoc en el meu cas per diferents raons, des del meu punt de vista: segons el que entenc, es recepta a persones amb trastorn de bipolaritat. En aquell moment jo no tenia diagnosticat aquest trastorn, ni l’havia tingut, ni el tinc ara, vaja, qui el té és el meu avi, era l’única nova informació que tenien respecte a això en aquell moment i van pensar que podria ser convenient, junt amb les 11 pirules més que ja prenia en aquell ingrés d’un mes a la unitat psiquiàtrica de l’Hospital del Mar. El vaig seguir prenent durant molts mesos després de la meva alta, vaig comentar la meva disconformitat amb això al meu psiquiatra de llavors, senyalant els efectes adversos del prospecte que m’afectaven, com a prova de que no m’inventava pas les coses. Em va dir que si em llegia el prospecte era normal que ho veiés tot malament. Mig any després amb la meva super crack psiquiatra nova, la doctora Rivero, em vaig asseure davant d’ella, em va mirar, es va mirar la pantalla de l’ordinador i em va tornar a mirar: “Mmm… Mira, m’he estat mirant el teu historial. Jo no entenc per què estàs prenent liti. El traiem, eh?” Gràcies! Cal escoltar els bojos, ho repetiré tants cops com faci falta. La doctora Rivero ja ho fa, de fet encara no hem arribat a un còctel de pastilles totalment encertat, però des que prenc mirtazapina tot va vent en popa. Cada cos és un cas.
Creu que la malaltia mental segueix estant estigmatitzada?
Sí.
D’un temps a ara fa l’efecte que es parla més de malalties com l’ansietat o la depressió en mitjans de comunicació. Fins i tot hi ha personatges molt populars com a estrelles del rock o youtubers que han confessat patir aquest tipus de trastorns. Què opina sobre aquest tema?
Fantàstic, com més millor! Ja he sentit gent tractant el moviment de frívol, vaja, sempre tenim mesquins i ultra arrogants donant la seva opinió, fent cites de segons quines bandes… Santi Balmes (el tio de Love of Lesbian), per exemple, acaba de publicar ‘El hambre invisible’. No és un relat on literalment digui “Jo tinc depressió!” Ell és més aviat de metàfores, que ja ho sabem, i ha explicat en el llibre tota la seva moguda mental mitjançant la presentació d’una sèrie de personatges diferents que són tots versions d’ell mateix en una ciutat imaginària, que és el seu cap, on hi passen coses, que són la seva vida. Vaja, ja m’enteneu. A mi em va fascinar perquè just unes setmanes abans de fer-me amb el llibre, amb el meu psicòleg d’abans vaig elaborar un mapa de cinc Maries diferents: Maria Petarda, Maria Instagram, Maria Desastre Depressiva, Maria Adulta Responsable i Maria Teresina de Lisieux. Em va encantar trobar al llibre del senyor Balmes una cosa tan familiar, fins i tot cent cops més evolucionada, òbviament madurada; vaig quedar satisfeta: “Em queda camí per fer, però almenys sóc al camí.” Em vaig dir.
Llegint sobre la seva experiència ingressada en el Psiquiàtric de l’Hospital del Mar es pot concloure que ha estat una cosa bona i una cosa dolenta per a vostè al mateix temps, perquè d’aquesta experiència va néixer Dormo Molt. Com ho analitza vostè?
Una cosa era l’objectiu de l’equip mèdic i una altra era l’objectiu que jo creia que aconseguiria de la meva estada allí. El problema principal va ser la falta de comunicació, les mentides i el paternalisme. Em sembla que per fi encaixo amb la paraula exacta per definir el tracte que trobo de part dels professionals de la salut mental cap als usuaris (els bojos, vaja, en llenguatge de metges). No m’enrotllaré a explicar situacions concretes perquè no acabo mai, però és innegable, des del segon que se’m diu “Tranquila, seran només tres dies, seràs la que estigui millor de la unitat.” a passar-te-hi un mes, havent-te arribat a aïllar, restringir sortides, visites i trucades durant setmanes “perquè t’has adaptat massa amenament.” Bé, doncs, és des de llavors que una s’adona que la prenen per boja, envoltada d’una manta d’estigmes que no deixen veure la persona. No hi ha dret. Us deia al principi que l’objectiu d’ells no quadrava amb el meu envers l’ingrés. Bé, doncs, el seu era fer un diagnòstic clar l’abans possible com per deixar un llit lliure pel següent boig, el meu era curar-me. Vull fer entendre que cap de les dues coses serà possible fins que entenguin que no podran tractar els problemes de les persones fins que no les tractin com a persones. Al mateix nivell. De tu a tu. No de doctor (que sap molt, que té una base de dades sobre diagnòstics al cap) a “diagnosticat”. Expliqueu les coses sense embuts, prou infantilització, prou psicologies inverses, prou mentides, prou retencions mecàniques, prou ingressos involuntaris. Prou homicidis.
Per a qui no conegui el seu treball, què és Dormo Molt
Dormo Molt és la versió editada del quadern il·lustrat que vaig desenvolupar allà al psiquiàtric per entretenir-me. També perquè tinc molt mala memòria i em repetia contínuament: “Això és molt important, Maria, ho has de recordar tot, cada detall.” Per tant, dibuixava el meu entorn, les vistes, el mar, els meus companys, que es veien retratats i deien “Oh! Ets una eminència!!”. Ja veus, amb tan bon públic em vaig engrescar i no vaig parar, em va portar a conèixer persones fantàstiques que asseguro que m’aportaren més del que em pogueren aportar els especialistes en aquell moment. Tot plegat, enquadernat i editat, fa Dormo Molt.
Encara sorprèn que algú, sobretot algú tan jove com vostè, parli de les seves idees sobre el suïcidi d’una manera tan clara i sincera. Creu que parlar del suïcidi públicament és necessari?
Sí, tot i que anant amb compte. He hagut de reflexionar sobre fins a quin punt explico quines coses i quines no. Pot semblar fàcil en un principi, però pot resultar esgotador al final, no deixen de ser experiències terriblement dures. Un s’hi deixa la vida en l’acte, un s’hi deixa l’ànima en el planejament, un pot donar llum en la foscor d’un altre en expressar el moment en que gairebé va perdre el ble arriscant perdre una petita part d’aquest en l’acte. S’ha d’anar amb compte, meditar bé en quin estat s’està, és un tema delicat i potser valgui més deixar-lo pels experts que no pas pels supervivents quant a detalls es tracta. Sempre he de recordar que no he superat encara les meves mogudes, em tronxo en veure el meu llibre a la secció d’autoajuda, jo el posaria a la secció de ‘¡Sálvese quien pueda!’
Fa un temps vaig entrevistar a una psicòloga a Eivissa, Alicia de San José, a la qual un sindicat policial va convidar a donar una xerrada en la comissaria d’Eivissa perquè hi ha una gran preocupació sobre l’augment de suïcidis en aquest cos policial. Apunto aquí sota una reflexió de De San José per saber la seva opinió sobre aquest tema:
«Tots som suïcides en potència, ningú està exempt que li succeeixin coses en la vida que li aboquin a aquest túnel que desemboca en el suïcidi».
Totalment d’acord, ella parla de suïcidi i es pot dir de qualsevol altre problema de salut mental, ho sentireu de qualsevol expert, que ningú és immune a un problema de salut mental, i que no passa res, li hem de perdre el pànic a tot aquest tema, hem d’aprendre a tractar-ho amb la mateixa normalitat amb la què tractem una cama trencada, fins i tot una amputació, perquè hi ha coses amb les quals haurem de viure per sempre, però hi podem viure. I tant.
Un altre punt molt interessant del seu discurs és el seu missatge a aquestes persones que et fan sentir tan malament dient-te que facis ioga o prenguis flors de Bach. Aquestes persones realment creuen que una malaltia mental és una cosa que pot controlar un mateix i això és un enorme error. Són només els professionals o els qui han passat per algun trastorn o malaltia mental els qui arriben a comprendre com se sent vostè?
Per això m’entra bastant urticària en veure’m a la secció d’autoajuda, tot el concepte de “Tu pots superar totes les teves mogudes perquè tu ets el millor i tu tens la clau!” És com ‘sí, però no’. Sí en el sentit que òbviament sense jo, la meva recuperació no seria possible, és qüestió de física. Però parlem també d’ànima, o de psyche, si bé és prou absent en la depressió, per exemple, cal d’ajuda externa per trobar-la. La llum, el ble del qual us parlava abans. I clar, és molt fàcil dir “Busca gent, llegeix llibres, aquesta autora m’ha ajudat molt, aquesta associació té activitats molt interessants, parla amb ells…” quan el problema, precisament, de la depressió, és que t’impedeix acostar-te a tot això. En dos anys no vaig obrir un llibre. Ara estic devorant-los, devoro històries, vides de dones fascinants amb una gana voraç, però perquè a poc a poc he aconseguit trobar l’ajuda que necessitava. I no és fàcil. Llavors aquí faig una crida a les persones que estimen aquelles que passen per això. Tingueu una cura molt molt especial dels vostres bojos, si us diuen que el psicòleg que tenen és una merda n’hi compreu un de nou immediatament, acostau-los a persones bones, no cal que siguin totes especialistes o experimentades, només cal que siguin bones, que per sort n’hi ha al món. Jo en conec alguna. Hauria d’haver fet com el James Rhodes, començant el llibre dient “Això no és un llibre d’autoajuda”.
Acceptar el que un és i tractar de mirar cap endavant és el més important per seguir amb la teva vida?
De les cinc Maries que comentava abans, la Maria Desastre Depressiva és l’única que pensa que les altres són falses i que, per tant, només existeix ella realment, que la resta són intents per fer-li creure que la vida és alguna cosa millor, que en realitat no està gens malament. Mira, demà mateix els joves del CESMA anem al Liceu a veure La Italiana in Algeri per 3 euros. Ja veus, encara ens sortirà a compte la bogeria i tot. Pinta bé, tirarem endavant.