Bernat Joan i Marí / Esperant per comprar el peix, vaig sentir, fa uns dies, la següent conversa entre una al·lota que el preparava i una clienta que en comprava.
-Y tu, eres de Ibiza?
-Sí, yo sí -l’al·lota devia tenir divuit o vint anys, podem suposar que escolaritzada a Eivissa durant devers quinze o disset anys.
-Es que yo soy muy ibicenca -la clienta, que parlava eivissenc amb sa mare, que era al seu costat.
-Sí, sí, yo también -l’al·lota.
-Pero tu eres ibicenca de raíz, de toda la vida?
Una mica de perplexitat per part de l’al·lota.
-Sí, he nacido en Ibiza.
-Y tus padres? -buscant la pota negra.
-Mi padre es de fuera, pero mi madre es ibicenca de siempre. Y yo también soy ibicenca.
-Yo también, yo soy muy ibicenca -reafirmant-se, la clienta.
-Número quince -l’al·lota del costat.
-Sí, som jo -servidor-.
-Què voldria, senyor? -amb accent colombià-.
-Mira, posa’m un quilo de… -continua l’intercanvi client-dependenta.
Algú podria pensar que estic fent ficció (hi som ben aficionat), però us puc assegurar que la conversa que he reproduït és aproximadament exacta.
Conclusió: la Història ens ha deixat tan trinxats que el futur de la nostra llengua, a Eivissa, depèn bàsicament dels colombians, marroquins, romanesos i altres nouvinguts. Si decideixen fer-se-la seua i convertir-la en la llengua pública comuna, sobreviurà. Si no, bona nit caragol!
