La bella i harmònica disposició escalonada de la ciutat d’Eivissa va cridar l’atenció als escriptors i periodistes de la darreria del segle XIX i les primeres dècades del XX. L’arribada per mar (l’única possible), com hem vist a diverses descripcions que han sortit en aquesta sèrie d’articles «Passant revista» (aquest és el que fa denou), va enlluernar molts dels que varen arribar per escriure sobre aquesta illa.
Així, l’arquitecte canandenc Hazen Size la va denominar, en veure els edificis que anaven remuntant des de la mar i les murades, la Quebec mediterrània. Santiago Rusiñol, creador del feliç lema «Illa Blanca» en la sèrie de set articles eivissencs publicat a L’Esquella de la Torratxa el 1913 definí així l’arribada al port: «de sobte, com si us tiressin un raig de llum a la vista, us posen davant vostre una faldada de cases, de tan nítida blancor, que sembla que us obrin els ulls a una harmonia desconeguda».
I molts altres més. Avui parlarem, perquè és Nadal, de la comparació que va fer a la revista Blanco y Negro el periodista Luis Peñafiel Alcázar (també l’any 1935, com Size) d’Eivissa com un betlem a «Ibiza, Belén de España», en un article que està a meitat entre la descripció i la prosa poètica rememorant una visita a la nostra illa.
Les il·lustracions són de Domingo Viñets (1893-1960) i es corresponen amb diferents postals d’aquest fotògraf vigatà instal·lat a Eivissa des de 1915. Era una pràctica habitual, com hem pogut constatar en altres articles de l’època; no tots els periodistes sabien fer fotografies ni solien venir sempre acompanyats de fotògrafs.
Aqui teniu la comparació: «Ibiza parecía un Belén… En su cumbre el nido augusto de la Religión. Un puñado de casitas blancas, blancas; otras abajo, y más abajo otras, y entrelazadas con las casas, guirnaldas de reflejos mil».
Sant Joan de Labritja en una fotografia que ocupa doble pàgina del reportatge.
Surt llavors Peñafiel cap a Sant Joan de Labritja, «donde crece y florece el almendro (…) Villa de ensueño, cercada de pinares y romeros, y donde se escucha el rumor de campanas y cancioncillas».
Parla una mica de tot: el vi és un «vinillo obscuro, dulce y meloso»; la dona pagesa «vestida a la usanza antigua, sin borrar jamás lo típico y característico de su alma, sin substituir su romántica indumentaria». Deixant-se endur per aquest romanticisme, ara literari en allò més tòpic, destaca «el andar de las muchachitas en flor, ¡la de las manos de cera que trenza su cola, que lleva la nena con un aire gracioso y bello!».
«Es domingo. Las muchachitas, con sus trajes de payesa, sus andares de paloma, salen de la iglesia».
Conclou Peñafiel: «Bajo la parra prometedora, las abuelucas elaboran quehaceres y el viejo prepara con parsimonia su pipa».
Diu el peu: «Un puñado de casitas blancas, blancas; otras abajo y entrelazadas con las casas, guirnaldas de reflejos mil».
S’embulla una mica la música eivissenca, mesclant-la amb tonades i balls mallorquins. Com que és un article bastit en els records i és Nadal, no li ho tenim en compte…
Molts anys i bons!
Joan-Albert Ribas