El setmanari Journal des Voyages et les aventures de terre et de mer va ser una publicació francesa de gran acceptació popular i llarga vida (1877-1949). L’hem de situar en l’època dels grans imperis colonials, com el francès, per tal de contribuir a la grandeur, i en una època en la qual el fet de viatjar era vist com un fet elitista i a l’abast de molt pocs.
A diferència de la seua durant dècades coetània i més fiable Le Tour du Monde (1860-1914, de la qual segurament parlarem en aquesta sèrie més endavant), el Journal des Voyages es deixava emportar quasi sempre per la fantasia i per viatges llargs de perills, de meravelles, de robinsons, de grans serps i animals monstruosos que devoraven descobridors agosarats, d’invents estrafolaris… Tot, però, en una combinació de fets i d’expedicions que semblaven reals per al gran públic (amb incidència especial en l’adolescent) que devorava aquesta publicació setmanal.
El número 241 del Journal dedica la seua portada (que era l’element més atraient de la publicació) a «Les trésors découvers a Formentera». A més de la portada, hi ha una il·lustració central, a doble pàgina, que il·lustra el text «Aventures de trois fugitifs en Sibérie» i també «Les robinsons de la Guyane: Les mystères de la foret vierge»; aquestes dues darreres, en una pràctica molt habitual en aquest tipus de publicació tipus fulletó, amb la indicació que l’aventura continuarà a l’exemplar de la setmana següent.
Per a l’article que ens interessa, en un gravat d’època es mostra part d’una expedició de caçadors que descobrí en una cova formenterera unes mòmies reials; la d’ella coberta de pedres precioses i la d’ell amb un ceptre i una corona imperial.
S’ha de dir d’entrada que a pesar de l’aparença de fet històric, tant l’anècdota contada com diverses circumstàncies socials que hi apareixen són fruit de la imaginació de l’autor, B.H. Révoil».
El text està signat per Bénédict-Henry Révoil, nascut a Aix-en-Provence el 1816 i mort a París el juny de 1882, és a dir quatre mesos després de publicar aquest article. Révoil va ser funcionari d’Instrucció Pública i després del Departament de Manuscrits de la Biblioteca Nacional, abans de començar llargs viatges que el portaren sobretot cap a Amèrica. Fruits de les seues sortides aparegueren diverses obres teatrals en anglès. També va traduir diverses obres de l’anglès i alemany al francès, sobretot de l’àmbit de la literatura de viatges, segurament font d’informació, a més de la seua peripècia personal, per a articles com aquest.
S’ha de dir d’entrada que a pesar de l’aparença de fet històric, tant l’anècdota contada com diverses circumstàncies socials que hi apareixen són fruit de la imaginació de l’autor, B.H. Révoil.
«Les trésors de Formentera», que ocupa quasi tres pàgines d’un exemplar de setze, comença amb una descripció real de la situació geogràfica i històrica de les illes Balears en què comenta la conquesta del rei Jaume I en la qual no falta l’al·lusió a George Sand i la seua estada a Mallorca. I llavors comencen les invencions de l’autor. Als paràgrafs inicials descriu una illa inhòspita, que «els turistes ignoren completament perquè només troben barraques de pescadors, miserables refugis on és impossible allotjar-se, no només per falta de mitjans de descans, sinó també per la dificultat per aconseguir menjar». Però llavors es contradiu en descriure un paradís de verdor que una gran colònia de perdius vermelles han triat per viure i plena de cérvols, conills i llebres i una naturalesa exuberant d’autèntic edèn.
En aquest context d’abundància cinegètica, una companyia de dotze caçadors partí de Barcelona el 30 de setembre de 1881 i quaranta-vuit hores després atracà a Formentera (gràcies a un vent favorable). Els va fer de guia un pescador formenterer, «un jove de divuit anys, alt i fort» i així va començar una caça que els aprovisionà en una estona de carn de cérvol, de conill i de perdius per a més d’una setmana. Havent dinat els caçadors s’aventuraren dins una cova profunda, després que el pescador-guia formenterer calàs foc a uns matolls per desallotjar-hi les serps. Després d’endisar-s’hi el grup, i de retirar pedres que obstruïen el pas a la part final de la galeria, hi trobaren (envoltades de lletres indesxifrables) una espaiosa sala d’arquitectura sarraïna admirablement conservada que contenia dos magnífics sarcòfags de pedra que els «arqueòlegs improvisats» obriren.
Hi descobriren primer el cos momificat d’una dona amb una diadema «de valor incalculable» i coberta de pedreria (a la manera d’una emprendada) i també un cos d’home amb una corona imperial i un ceptre. A la vista de la magnitud del descobriment, una part dels caçadors va partir per informar-ne els ministres del rei Alfons XI (que efectivament era rei en aquell període històric).
Els que quedaren hagueren de muntar guàrdia davant els pescadors de Formentera, que en un grup d’una seixantena s’hi presentaren de manera amenaçadora en haver sabut del descobriment. Els caçadors, seguint el relat, els havien d’intimidar amb les armes per allunyar-los, i, a la nit, es veien obligats a estar en guàrdia per no deixar-se sorprendre.
Quinze dies després una delegació composta d’autoritats ministerials, experts i l’alcade (sic) de Palma (encara que a les Pitiüses ja n’hi havia…) arribaren a l’illa i, meravellats, els experts conclogueren que els cossos pertanyien als sobirans àrabs del Regne de Granada. Les autoritats varen felicitar els caçadors per la seua rectitud, perquè haurien pogut, «sense arriscar-se a ser considerats com a persones deshonestes, apoderar-se d’aquests tresors, vendre’ls parcialment i així privar el Museu de Madrid d’un tresor sense igual al món». Tanmateix encara els indemnitzaren amb cent mil francs perhom).
Acaba Révoil indicant que (davant aquest espoli) els que no quedaren contents varen ser els pescadors de Formentera, perquè ells «no s’havien atrevit mai a entrar a la cova, per por de ser mossegats per les serpents, molt nombroses en aquest indret». S’ha de dir, però, que el guia va rebre una quantitat substancial de sous per haver ajudat els descobridors dels tresors formenterers.
Trobam, així, en aquest text de ficció alguns llocs comuns d’altres textos de semblants característiques sobre l’illa que tant ha va atreure escriptors forans que no l’havien visitat mai: en primer lloc, la insistència d’alguns autors en l’abundància de serps, que prové de l’ús del topònim Ofiusa amb què va ser coneguda Formentera pels autors grecs, que significava» illa de serps», circumstància desmentida per la fauna de l’illa al llarg de la història (llevat que fes referència a l’abundància de sargantanes…). En segon lloc, segurament sense coneixement de l’autor del text, la incidència de les coves en diferents episodis de la història de Formentera i també en la seua literatura popular (la cova des Fum, la cova de sa Mà Peluda…). En tercer lloc, l’aïllament i el despoblament de Formentera, que l’han fet marc literari de nàufrags i d’ermitans; serveixin com a exemple. respectivament, Diana enamorada (1564) del valencià Gaspar Gil Polo o Der Eremit auf Formentera (1784) del dramaturg alemany August von Kotzebue, de la qual podeu veure la portada amb una imatge de l’autor dins l’orla.
Joan-Albert Ribas
