El periodista gironí Jaume Pol Girbal (1926-1988) va treballar a El Correo Catalán i és reconegut com a cronista i impulsor del turisme a la Costa Brava; també va publicar diverses novel·les policíaques, tant amb pseudònim com amb el seu nom (Ediciones Generales va treure a la llum la «Colección Pol Girbal»). Va visitar les illes d’Eivissa i Formentera a meitat de la dècada dels cinquanta per a la revista El Español, a la qual tornarem en altres articles perquè dedicà també la seua atenció a les Pitiüses almenys quatre vegades més, algunes abans de la visita d’aquest periodista. Aquest setmanari va aparèixer, en diferents formats, entre 1942 i 1968
Pol fa ús d’una àgil i acurada escriptura i se submergí en la societat insular: va visitar els pobles i altres llocs d’interès i es va entrevistar amb personatges amb influència en l’Eivissa dels cinquanta: l’alcalde i director de sa Graduada Antoni Guasch, Isidor Macabich, Marià Villangómez, Manuel Sorà, Mañá de Angulo, Josep Zornoza…). Del canononge arxiver, en fa una descripció breu i encertada: «Junto a los chibaletes de la imprenta encontré a un clérigo delgado, de piel montada sobre poca cosa, de ojos semicerrados y una nariz durísima, atrevida. Había en aquel hombre una modestia tan extrema que yo me resistí a creer que me hallase delante del señor Isidoro Macabich…».
Amb l’alcalde Guasch parlà del projecte d’aeroport (que anomena «campaña del aeródromo»), que estava en etapa d’expropiacions de terres en aquell moment «y en manos del I.N.I.».
Es fixa molt en diferents personatges estrangers que aquells anys són per l’illa (de la qual diu que és «el Tahití del trotamundos europeo»): l’arqueòloga Astruch, que viu a Sant Mateu; el violinista Alten, l’actriu Margaret Nicholson… I defineix així la gent d’altres llocs que són a l’Eivissa de mitjan anys cinquanta: «En Talamanca, en San Antonio, en Santa Eulalia, la gran fauna turística de Ibiza se me ha presentado, pieza por pieza, con todo su asombrado desmelenamiento, con toda su solar locura pasajera, lanzada en corso contra la guitarra mediocre de Casa Pepe, contra el bello «souvenir» de pandereta. En Portinatx bucean doscientos «térribles» cazadores submarinos a la caza del mero boquiabierto, mientras medio millar de niños color mermelada y aluviones de esposas fumadoras de Camel se rinde, en la playa, a la gracia del sol».
Acaba el seu article, després d’intentar descriure el festeig (de «tabú local», el qualifica), amb les següents paraules «a quien pretenda desfigurar la realidad de Ibiza se le puede batir con estadísticas de fondo carcelario, En febrero de este año, en la cárcel de Ibiza no había ni una rata. De cara al sensacionalismo, no me conviene explicar eso, A usted le encantaría, tal vez, una crónica dura, con verdugo por medio, Pero no hay tal».
Joan-Albert Ribas