Ferran Nogués / Hi ha persones que són un actiu per al seu poble, per a la seva terra. Gent que marca una diferència. Avui em trobo amb una dona que ha dedicat anys de la seva vida i moltes hores diàries a la seva passió: la música. Interpretar-la i ensenyar-la. Podria estar fent carrera a l’estranger però la tenim aquí. Violinista, compositora, directora, docent… mai en té prou: per a ella, la vida d’un músic és aprenentatge continu. I sempre amb la ment molt oberta.
Laura Boned Marí és doctora en Didàctica de la Música per la Universitat de Barcelona, Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària Obligatòria, Batxillerat i FP (Universitat de Barcelona), Màster en Composició, teoria de la música i composició (Artesis Hogeschool Antwerpen), Grau en violí (Hogeschool Antwerpen), Grau en educació primària (especialitats angles i música) per la Universitat Internacional de València, membre del duo Bis@bis, primer violí i concertino amb l’Orquestra Simfònica Ciutat d’Eivissa (OSCE), ajudant de direcció i concertino amb l’orquestra de cambra Eivicord, i primer violí de la Ibiza House Orchestra.
Com van ser els teus inicis en el món de la música?
– Quan tenia set anys venia d’escola, vaig arribar a casa i li vaig dir a la meua mare: «Mamà, vull tocar el violí». La meua mare havia vist un violí… doncs com tothom, a la tele, al Concert de Nadal… i em va dir que no. Al dia següent vaig tornar a casa, les meues amigues ja anaven a la reunió, i li vaig dir a la meua mare: «Mamà, vull anar a violí». I la meua mare em va tornar a dir que no, que no ho veia clar. És el fet de no conèixer-ho. I aquí a l’illa és cert que les cordes ha costat molt (i segueix costant). Idò ma mare que no i que no. Així una setmana sencera, jo plorant que volia anar a violí. La meua mare, avorrida de sentir-me, va anar a la reunió que era a sa Cala de Sant Vicent (al nord de l’illa, que sempre sembla que estam més lluny de tot), i allà hi havia una professora americana, amb un sistema de no llegir notes, de tocar per numeracions. Aquesta professora vivia per Sant Llorenç i el Grup Cultural de sa Cala, que sempre s’ha mogut molt, va decidir fer aquesta activitat. també era amiga d’en Raymond Andres, així que vaig començar violí.
– Jo anava a viollí tota feliç però la meua mare veia que no treballàvem amb notes i ella tenia poc coneixement de música però sabia que les notes eren importants, i em va apuntar amb en Raymond, de manera que als vuit anys a fer piano solfeig. Així vaig estar uns anys amb ell i na Susan Krongold feia violí. Hi ha músics que són molt bons interpretant però no ensenyant. Era el cas: tenia poca paciència i amb boixos n’has de tenir perquè, a més, quan un comença amb un violí no és fàcil de sonar. Jo hi anava plorant. Fins que la meua mare va dir que això no podia seguir. Vaig estar un any sense professor. En Raymond em feia tocar alguna cosa per tal que no perdés el que havia après, fins que va sorgir Ohannes Emirkanian, un metge armeni que hi havia a Port des Torrent, que donava classes de violí i era amic d’en Raymond. Vaig començar classes amb ell i aquest home em va retornar l’amor que jo tenia pel violí i que havia perdut: tenia molta paciència, m’ajudava, parlàvem… I després vaig començar també a anar amb en Georges Verwilt, que és un director i violinista d’Anvers (Bèlgica). Amb en Raymond continuava piano i llavò vàrem incorporar harmonia. Ho duia tot. Després vaig fer el darrer any de grau professional al Conservatori d’Eivissa per a tenir una titulació professional, i va arribar el moment de dir «Casi tens divuit anys, què faràs?» Vaig decidir fer selectivitat com tothom, jo volia ser física!
T’anava a preguntar per com podies compaginar tot l’aprenentatge musical amb els estudis regulars.
– Ho duia bé perquè sempre he set disciplinada i tinc certa facilitat a l’hora d’estudiar. També la meva mare sempre ha estat molt estricta: primer van els deures i després tota la resta. Sí que vaig haver de deixar algunes activitats, per exemple jo feia ball pagès i el vaig haver de deixar perquè la música demana moltes hores i arriba un punt que has de triar. Tenia setze anys i em van dir que hauria de fer una prova d’accés a superior. Tenia família a Barcelona i vaig fer les proves allà. Vaig aprovar sense problemes però no n’estava convençuda: jo no em veia d’això. Volia fer la branca teòrica: la composició, l’harmonia, l’anàlisi, que és la part més densa i era la meva passió juntament amb el violí, naturalment. El piano era més secundari. Al piano li tinc molt de respecte i encara el toco però no som concertista de piano, no ha set l’instrument que m’ha omplert. Tenia la prova d’accés i podia anar a Barcelona però no ho veia clar. Tant en Raymond com en Georges m’animaven a sortir a l’estranger. Em proposaven Holanda, on hi ha la néta d’en Raymond, o Bèlgica on hi ha unes teòriques extremadament dures però una base d’anàlisi i harmonia, una escola súper antiga, amb molta tradició. Jo sabia que a Barcelona sempre hi podia anar perquè la prova havia anat bé. Vaig visitar Rotterdam però Holanda no em va convèncer i en Georges em va proposar que fes la prova al conservatori d’Anvers.
– Amb divuit anys, súper nerviosa, després de selectivitat, hi vaig anar. Allà hi ha un nivellàs. Em vaig enamorar d’Anvers perquè és una ciutat de conte. Sí que és cert que els belgues són més tancats que els holandesos però tenen una seriositat que anava molt amb el meu caràcter. I res, vaig aprovar! Quan surts de l’illa, el tema monetari l’has de mirar molt. Era lluny, hi havia el tema dels bitllets però d’altra banda una matrícula allà era molt més barata que aquí. I una matrícula allà t’obria unes possibilitats immenses quan aquí són molt restringides. Quan allí vas pel carrer i et pregunten a què es dediques, i dius que ets músic i estàs estudiant música, la gent sap que és carrera universitària. A Espanya no ho és. Són coses que pesen molt. Deixes el teu país, sí, però vas a una terra on hi ha tanta tradició musical que et permeten expandir la teva visió, tenir molts punts de vista,m enriquir-te moltíssim i baixar els peus a terra, que per a un músic és molt important: allà, de músics, n’hi ha molts i molt bons. Has de lluitar, has de buscar el teu camí , posar-hi hores, els professors des del primer moment són extremadament estrictes… pensa que jo feia les classes en flamenc però no el parlava. Vaig arribar allà sabent dir hola i adéu. El primer any va ser molt dur. Sempre fas alguns amics però estava sola i hi havia l’idioma: a alguns professors no els donava la gana de parlar-me en anglès. El meu anglès també era d’institut, no un anglès de fer un examen d’universitat. Però amb el traductor de Google, els companys que em passaven apunts, jo comptant la versió en anglès dels llibres que els meus companys feien servir, i amb moltes hores de colzes, vaig aconseguir el primer any aprovar-ho tot. I aquesta superació et dóna per a quedar-te sis anys a Bèlgica. És una passada. No canviaria aquesta experiència per res.
– Per un conservatori europeu tenim la gran sort que hi passen grans grans músics i grans intèrprets, i allà et donaven la possibilitat d’assistir a les seues masterclasses i als concerts amb la matrícula que pagaves a principi d’any, que és una cosa que jo sempre he agraït. Això t’enriqueix, et dóna una educació impagable. Per allà passaven gent com Jacquelynne Fontaine… no sé… el meu professor era el guanyador del Queen Elisabeth de composició, estàs parlant de personalitats de la música que estrenen les seues obres a La Scala de Milà. Què més pots demanar,
Un altre món, no?
– Sí, un altre món. A Espanya hi ha molt bons professors però l’experiència i el respecte, sobretot el respecte que se li dóna com a estudi universitari… Estudiar una carrera: jo feia nou hores diàries d’estudi! Són sis anys i continues estudiant. És un treball fort i intens que s’ha de reconèixer. Tenim el dret de ser graduats i obtenir un màster com pot tenir qualsevol altre universitari. A les arts hi posam moltes hores, això no es reconeix prou i és una pena perquè crec que això també tira endarrere molta gent, perquè tens un títol superior, sí, però no un títol universitari.
Vull que les persones que volen estudiar música a Eivissa tinguin possibilitats»
– Allà faig el graduat en violí i un màster en composició, i quan acab allí, com que jo som una estudiant incansable, vinc a Barcelona i faig un màster en educació perquè no en tenia prou, hahaha! I fent aquest màster vaig conèixer la Maria-Àngels Subirats, una de les poques catedràtiques que hi ha a Espanya en musicologia, en didàctica de la música, és una gran personalitat. Ara ja està retirada. Em ve un dia a la classe i em diu «He vist les teues notes, has pensat en fer un doctorat?» També vaig conèixer un altre doctor que ve d’Eivissa, en Josep Castelló, no és músic però és un amant de la música i li estic molt agraïda perquè va ser el meu tutor (ella va ser la directora de la meva tesi). Cinc anys de doctorat, tesi presentada, ets doctora, i com que encara no en tenia prou, hahaha, em vaig treure un grau en educació primària amb especialitat en anglès i música. Això ha set lo darrer. I després dius, bé, ara a gaudir de la faceta artística i de concertista, i amb això estic ara, amb el meu duo Bis@bis, que és una passada perquè hi tinc el millor company que es pugui tenir: en Miguel San Miguel. És un músic increïble i tenim una entesa i una compenetració que a vegades busques i no trobes, però amb ell l’he trobada. Ja portam uns anys i cada vegada crec que hi ha més musicalitat en el duo.
– I res, l’any passat, com qui no vol la cosa, m’oferiren participar en un projecte que es diu Ibiza House Orchestra. I dius, uff, música house… És cert que el món de la música electrònica no l’he tocat, com tampoc el jazz, però el meu germà hi estava entusiasmat i vaig dir vinga! Vaig tenir algunes reunions amb la productora i amb el responsable del projecte perquè m’expliquessin un poc el que buscaven, i si podia ser interessant o no, i mira, em va interessar! Tinc l’Orquesta Simfònica Ciutat d’Eivissa, on som concertino i m’ho passo genial en el món clàssic, i ara també tinc la house, hahaha! Ha set una experiència nova i la veritat és que m’ho estic passant molt bé. És un projecte molt seriós: hi ha una productora anglesa al darrere que hi té molt de pes, cuiden moltíssim els músics, i la darrera locura és que anirem a Dubai!!
Què? Explica’m això.
– Idò mira, ens han contractat del Zero Gravity que és un beach club tipus Ushuaia, molt espantós, i anirem allà a un festival que es diu Fiesta Música. Hi estam encantats perquè som un dels plats forts. Va començar la cosa fa dos anys gravant un show reel i vam pensar «A veure si això funciona…», perquè és un projecte de catorze músics, duen molts de tècnics darrere, un muntatge important i un projecte que val diners, i no sabíem si agradaria, però la veritat és que ha pigat molt fort i m’ho passo molt bé! Jo penso que els projectes, si estan molt ben pensats, si estan fets amb amor per la música, amb voluntat d’ensenyar coses, i promovent els músics de l’illa (n’hi ha cinc d’Eivissa)… A més, una cosa que m’agrada és que hi estan incorporant les cordes, l’instrument clàssic, perquè estam tocant en acústic, no amb instruments electrònics. Els arranjaments estan ben fets i penso que és un enriquiment.
Quin repertori feu?
– Això parteix d’una sessió que tenia Pete Tong amb una orquestra simfònica immensa, i vingueren a tocar aquest estiu a l’hotel Destino. Allò és la base del que fem, música per a ballar i passar-ho bé: hem tocat a l’Ocean Beach, a festes privades, a Atzaró, al Tanit, a Space quan es va retirar en Pepe Roselló, que vam ser el plat fort davant de Carl Cox, Pete Tong… que dins la música electrònica són.
T’estas movent en uns àmbits…!
– Són uns àmbits que m’eren totalment desconeguts però el cert és que et donen moltes taules. Un projecte d’aquestes característiques diràs «no et dóna enriquiment clàssic», però coneixes gent que no hauries conegut, han sortit altres projectes, per exemple aquest estiu he estat amb Kygo a l’Ushuaia, tot l’estiu. A més en Kygo és un dels DJ més premiats, i és que tocant amb ell estàs davant 8.000 i 9.000 persones! Això, sincerament, és calmar nirvis, donar-te taules d’escenari, tocar monitoritzat… és molt diferent.
Toques en acústic o amb violí elèctric? Ho dic perquè sonoritzar això…
– Tinc violí elèctric però tots els projectes que estic fent habitualment els faig amb el violí acústic. Ja busquen ells els micròfons i l’equipament necessari per tal que el meu violí soni espantosament bé. Tenen tots els recursos i actualment hi ha equipament molt bo. Busquen l’element clàssic, volen incorporar-ho a la música que està pigant entre els joves perquè, llevat excepcions, no és un públic que vagi a veure música clàssica, i d’aquesta manera veuen un violí devora del seu DJ. En certa manera estic fent una funció didàctica. Tancar-te aquesta porta, sobretot vivint a Eivissa… és un error. Penso que som nosaltres els qui hem de picar la seva porta ben fort per dir «Ei, els del clàssic també podem formar part d’això i també agradam», perquè és veritat que el número que fèiem a l’Ushuaia era un dels que més s’esperava, a més que fèiem el hit amb el que es va fer famós, però ho fèiem en acústic perquè el DJ baixava i tocava un piano de cua, tenia un quartet de corda i un cantant. Això a l’Ushuaia, que ha tornat a guanyar com a millor beach club del món, és un referent. És cert que alguns DJ els ha donat per fer alguna cosa amb violí elèctric i fer el show però en aquest cas estam parlant d’una obra acústica: cantant, piano i quartet de corda davant 9.000 persones. Penso que pot obrir moltes ments.
Un músic es fa damunt d’un escenari»
– Jo no em limito, jo agafo projectes que m’interessen perquè penso que m’aportaran alguna cosa o que d’això n’aprendré alguna cosa i la podré transmetre: jo em dedico a la didàctica, sóc profe per vocació, no per obligació (no hagués fet un doctorat en didàctica de la música), i sempre pots torbar coses que es poden incorporar a les teues classes. Els músics estam en un aprenentatge continu i ja no és només aprendre damunt la partitura clàssica o damunt els llibres sinó aprendre de la vida, de les experiències, de tocar als llocs. Un músic es fa damunt d’un escenari. Especialment si t’hi vols dedicar. Jo no m’hi estic dedicant a temps complet però no em puc queixar. Naturalment, sempre en voldríem més: m’agradaria que a la cultura se li donàs més pes, que hi hagués més concerts, que hi hagués més suport als instruments clàssics com les cordes, però nosaltres també hem de fer força perquè hi hagi un canvi. Fer projectes! Et llences a la piscina, de vegades no et surt bé però dels errors també n’aprens.
I una persona com tu, que ets jove i tens una formació acadèmica brutal, què fas a Eivissa? És a dir, no t’has plantejat…
– Molta gent m’ho pregunta. He tingut oportunitat de quedar-me a molts llocs. Però després penses: què passa si se’n va tothom? Qui farà la diferència? Només que jo hi posi un granet d’arena en aquest procés de canvi, ja estic feliç. No necessito ni fama ni fortuna, ni tot això que busquen molts músics. Jo el que necessito és que les persones que volen estudiar música a Eivissa tinguin possibilitats, no com jo que vaig estar un any sense professor. La família i la terra tiren molt. No sé si marxaré algun dia. Però penso que alguns ens hi hem de quedar. Diners i reconeixement no són l’única cosa important. Probablement és cert allò de que que mai seràs profeta a la teua terra, però tampoc em preocupa. Quan un alumne et diu «he aconseguit tocar aquesta obra perquè era el meu sòmit» i tu n’has format una petitíssima part, crec que ja és un triomf. Si quan amb Bis@bis faig un concert i després la gent em diuen que se’ls han posat els pels de punta o que els ha recordat algun moment important de la seua vida, per jo és l’èxit més espantós d’aquest món. Que ara me’n vaig a Dubai i m’ho pas bé perquè és una experiència nova, viatjo i torno amb una maleta carregada d’experiències i de noves coses, doncs m’encanta! Per què hem de marxar? No hem de ser egoistes. Hem de pensar que quedar-se a vegades pot marcar una petitíssima diferència.
En el nostre sistema educatiu, algunes disciplines artístiques com el dibuix o la música tenen una gran presència a les aules quan els infants són molt petits, però a mesura que els alumnes creixen, aquestes disciplines artístiques desapareixen del currículum i de les escoles. M’agradaria saber què en penses.
– Penso que és un error. Un error molt gran. Penso que el currículum s’ha de revisar però s’ha de fer sospesant, consultant molt els professionals. Les lleis i el currículum no es fan damunt d’un paper. Són persones les que estan dins les aules i tu has de fer que aquestes persones un dia puguin sortir a la societat i ser independents, tenir un criteri, un coneixement i una cultura general sobre molts temes. No els podem limitar a fer matemàtiques, que no dic que no siguin molt importants, però a la música també fem mates i d’una forma molt divertida. Llengua: en música també la treballem, d’una altra forma. la música és un idioma. No despertarà moltes parts cognitives del cervell que no pugui despertar una altra matèria. Música, plàstica, dibuix, ben fets són essencials. I requereixen les mateixes hores i el mateix respecte que qualsevol altra disciplina. I penso que el respecte ha de començar per un canvi important de mentalitat. La música no és una maria. La música són hores, sacrificis, coneixements i treball cognitiu que no pots aconseguir amb altra matèria, amb altra activitat. Igual que les arts plàstiques. És una cultura general molt important. Nosaltres tenim música: el nostre folklore. No és important? Jo penso que sí. És una tradició, una cosa que hem de mantenir. Si llevam la música de les aules, com esperem que els nens la respectin? O que la coneguin? O que després escoltin altra cosa que no sigui música electrònica perquè és el que escolten els que són guais?
– La meva tesi va de música espanyola. Tenim tantes obres, tants compositors increïbles, però no els apreciam. Per què? Perquè no hi ha hores per a ensenyar això als nostres nens. Tot ha de venir per un canvi de mentalitat molt gros. I continuar lluitant perquè les arts tinguin el seu pes. El que dèiem abans: a Espanya la música no és estudi universitari. Ho hauria de ser, no?
Lligant amb això que estam parlant, has fet un Estudi interpretatiu del repertori de Música Espanyola per a violí: El cas de les Illes Balears. Crec que per a la seva elaboració has hagut de fer una tasca de recerca brutal de repertori, fonts, legislació, explica’m una mica com ha anat això.
– Tinc passió per la música espanyola: Tenim una tradició musical increïble i no l’apreciem. La valoren més a altres llocs. Un Beethoven mola molt, un Mozart és increïble, un Bach… però un Manuel de Falla, un Albéniz i un Granados són… La cosa va començar amb la gran pregunta que et fas quan comences una tesi doctoral: què passa, que nosaltres no tenim tradició musical? Per què tocam sempre Mozart? No tenim mètodes? No podem ensenyar als nostres alumnes de conservatori o de l’escola de música a partir d’un mètode que hagi elaborat un compositor o un pedagog espanyol? Aquestes eren les preguntes i vaig començar la recerca. Van ser tres anys molt durs perquè és difícil trobar les partitures: en van venir d’Austràlia, de Rússia, de Sud-amèrica. N’hi ha hagut que ni tan sols les he pogut aconseguir perquè les biblioteques estan tan lluny que no m’ho han pogut fer arribar i, per tant, són mètodes que jo sé que estan allí i apareixen a la meva tesi però no els he pogut analitzar.
– La meva recerca consistia en analitzar cadascuna de les obres que trobava (més de 800, i m’he quedat curta perquè segur que n’hi ha més), centrades totes en el violí. I no n’he fet una anàlisi musical sinó didàctica. He agafat el currículum que hi ha a Espanya, que és una mica lliure, i he concretat per a cada curs uns objectius i uns continguts que s’han de treballar. I en base a això, cadascuna de les obres ha estat classificada per a un curs de conservatori (elemental , professional, superior o especialització en el cas d’alguna obra amb una dificultat tècnica extrema). Per a fer això, sempre he intentat pensar «Tocarem l’obra bé?» El resultat final consisteix en presentar les obres classificades i justificat el perquè de cada obra a un curs determinat. És una guia, una eina per als professors. Això no existia. A banda d’això hi ha un llistat, una recopilació enorme d’obres, cosa que tampoc s’havia fet. En comptes de fer una tesi o escriure un llibre poc útil, he escrit una cosa útil. Útil d’entrada per a jo mateixa com a profe, per a tenir una cosa feta i no haver de buscar. He posat una eina a disposició dels docents que crec que és necessària i que utilitza la nostra música i compositors.
Fa poc vas participar en un concert que l’Orquestra Simfònica Ciutat d’Eivissa va oferir a Can Ventosa i, a banda de ser solista, també vas dirigir l’orquestra. Explica’m l’experiència.
– Aquesta és la meva darrera aventura. m’encanta. Ja havia començat abans sent assistent de direcció amb en Georges Verwilt i l’orquestra de cambra Eivicord. Estic fent cursos i formació constant. I en Manuel Ramón Mas va venir i em va dir «Em faria il·lusió que dirigissis aquesta obra, t’atreviries?» I jo, si el projecte em ve de gust i representa un aprenentatge, m’hi llenço. M’ho vaig preparar molt i em vaig posar davant d’una simfònica. Sempre hi ha coses a millorar però l’experiència ha set molt positiva i enriquidora. I no la descarto, no em tanco finestres. N’obro.
Et vas trobar còmoda?
– Em vaig trobar còmoda. Una mica nerviosa perquè aquest concert tenia molta pressió: era concertino, era solista en una obra complicada, molt expressiva. I l’obra que dirigia era un tango, un llanto, amb un solista, i tenia molt clar que havia de deixar que l’orquestra fluís. Això és el que vaig intentar i crec que el resultat no ha set tan dolent, hahaha!
Parla’m del teu violí. És del 1800?
– Fa poc portava un violí del 1800 i ara en porto un altre. Quan tenia onze anys em vaig enamorar d’un violí. El vaig sentir i vaig dir «Aquest violí ha de ser meu». És d’un luthier bastant important i té un so que anava molt amb la meva personalitat. La persona que el tenia va decidir que ja no el volia més, i fa poc vaig tenir la gran sort de poder-lo tenir. Amb l’altre violí duia més de vint anys. Amb aquest ens estam coneixent, hahaha!
No sé els teus, però en general els violins antics estan fets per a una afinació més baixa de la que es fa servir actualment, i això a vegades provoca problemes per l’excessiva tensió de les cordes.
– Jo segurament he tingut la gran sort que m’han sortit molt bons i no he tengut aquests problemes. Si n’he tengut algun ha estat d’humitat, que sí que els afecta bastant.
Lligant amb això, et volia preguntar què penses del fet que estam interpretant repertori del XVIII o del XIX amb una tonalitat més alta, amb un so més agut del que tenia quan es va fer, i per tant no estam sentint el que se sentia a la seua època. Ets partidària de la interpretació històrica…?
– Penso que el temps avança i que els compositors també avancen amb els músics i amb les èpoques. Sí que és cert que tenim fabulosos concerts de música molt fidel al que era, per exemple orquestres barroques, gent que toca amb instruments de l’època, però no ens podem tancar portes, siguem realistes, igual com no ens les podem tancar amb l’estil de música. No em planteja cap tipus de problema. Hi ha coses que sí que s’han de respectar perquè el compositor ha fet un esforç i mereix que la seva feina se senti bé, però on és la teua interpretació? On és el teu punt de vista?
Dons mira, ara entres en una altra qüestió que també et volia plantejar. Al XVIII i al XIX, al repertori més o menys habitual, ja saps que la interpretació a nivell instrumental (però també vocal en el món de l’òpera), permetia moltes llicències: aquelles cadències i improvisacions, coses quan va entrar el segle XX es van anar perdent i actualment impera l’extrema fidelitat a la partitura. La restricció de l’intèrpret. Quina és la teua postura sobre això?
– Penso que hem estudiat molt, en sabem molt, hem analitzat molt, volem ser molt respectuosos amb tot. Però fins a quin punt? Doncs ha de ser criteri de l’intèrpret o del director, no? Naturalment que hi ha unes notes a seguir, que hi ha uns matisos i unes indicacions que el compositor ha posat però si a jo m’agrada posar aquí unes notes, una cadència, per què no? Sempre que no espenyi el treball del compositor. Una cosa és que estiguem tocant música contemporània, amb el compositor present, però és cert que la música barroca s’està tocant seguint molt la partitura i en molts casos, siguem realistes, la partitura era només una guia.
Què comporta poder improvisar damunt una partitura? Hores de treball i estudi, anar molt sobrat, tenir un coneixement profund de la partitura. Haver estudiat molt. Sinó, ens podem carregar la feina del compositor. Avui dia hem estudiat molt però no sé si tot això ho apliquem o anem a la via ràpida i fàcil que és «damunt la partitura estan les notes i és molt polit tocar-les». Sí, fer això sonarà bé però per què no escoltes també un poquet gravacions antigues? Per què no estudies en què es va inspirar el compositor, quines eren les ornamentacions que es feien? L’anàlisi de partitures que s’està fent a conservatoris no és suficient: com a músic has d’entendre l’obra perquè sinó no la pots fer teua. I això els cantants de pop sí que ho tenen molt, amb algunes excepcions, però ells sí que es fan la lletra seua. Tu pots escoltar dues versions de «Imagine» de John Lennon i una serà diferent de l’altra. I t’agradaran més o menys però reconeixeràs que aquella persona s’ho ha portat al seu terreny. Aquí almenys tens l’original. D’aquella època tenim els originals? Perquè no només es tocaven les notes que hi havia escrites. El que passa és que tenien molta pràctica en fer-ho. Tenien un gran coneixement i penso que aquest coneixement s’ha perdut. I per a recuperar-lo s’han d’analitzar gravacions, has de treballar.
També es dóna aquest fet paradoxal que es fan gravacions molt fidels a la partitura però hi ha gravacions d’intèrprets coneguts per les seves improvisacions o llicències (Fritz Kreisler amb el violí, Glenn Gould amb el piano) que són molt valorades. Però les gravacions noves eviten això, són fidels a la partitura.
– Hi ha d’haver diversitat. I la diversitat s’ha de respectar. És millor una versió que l’altra? No. cadascuna té les seves coses i són igualment respectables. I de totes en pots aprendre. Com ho hem de fer? Penso que és decisió de l’intèrpret, del director, del cantant. Decidir què volen fer i fer-ho però sempre bé, no qualsevol cosa. Amb un estudi. Sempre penso que si fas alguna cosa diferent l’has de poder defensar. Si no és així em pareix una falta de respecte.
Tens un màster en composició, ets compositora i has estrenat algunes de les teues obres. Estrenar és molt difícil.
– Poder estrenar és complicadíssim. Però jo m’ho prenc bé, segueixo component perquè és una cosa que m’agrada. I si puc estrenar alguna obra ho intento però no és una cosa que em porti de crani. M’agradaria que es donassin més oportunitats, que hi hagués més festivals de compositors joves. Això és una cosa que a Bèlgica feien molt: per exemple, els alumnes que feien l’assignatura de música de cambra podien agafar obres dels que estàvem estudiant composició i, per tant, ens donaven una oportunitat de sentir les nostres obres allí exposades. O, per exemple, a un projecte d’orquestra, que una obra del programa del concert fos d’un dels compositors, nosaltres. Per suposat, aquesta obra havia set molt mirada, el professor l’havia treballat amb tu, però la podies presentar. Tenies oportunitat de presentar-la per exemple en petits soirée, que són petits concerts que es fan molt a llocs com esglésies… podies estrenar.
– Quan compons una obra és una cosa molt personal perquè estàs plasmant unes idees i sentiments, i tens ganes de saber com respira el públic. Els hi agradarà? Quan estrenes una obra ja no t’has de mirar el músic sinó que com a compositor t’has de mirar el públic. A veure què fan. Hi ha una obra que m’encanta de John Cage i que és només silenci [4′33″] crec que és una genialitat. Molta gent diu «sí però ha cobrat per una cosa que no ha escrit». Perdona, se t’ha acudit a tu primer la idea? Quan estrenes una cosa, has de mirar el públic. Després els has de fer cas fins a un cert punt, però t’ajuden a veure coses que funcionen o que no ho fan. També has de parlar amb els músics. Quan ets compositor o director tens una idea general de tots els instruments però no n’ets especialista. Tu compons però després has d’escoltar el que et diu el músic perquè pot suggerir maneres alternatives d’escriure una cosa. Tècnicament és possible interpretar-ho tot però…
– La meva música és com jo, molt emotiva, molt passional. Els meus professors em deien que pareixia com Mahler, Wagner en certs moments. És una música forta, de despertar emocions. Penso que això és fonamental: jo el que vull és despertar alguna cosa. No busco l’avantguarda, no busco inventar segons quines coses. Sí que hi fico alguna tècnica que no és normal trobar-se-la. També et deixes influenciar per coses que escoltes, coses que treballes, i les fas servir però només si té sentit fer-ho. No ho forço. Busco melodies, explicar-te una història.
Quin sistema fas servir: compons només amb el piano, fas servir software especialitzat…?
– La partitura final la faig amb Sibelius però la composició la faig a mà. M’agrada. Perquè a vegades em ve al cap una melodia… i l’escric. Prenc notes. Ja la desenvoluparé. A vegades trobes una idea per a un començament o un final d’una obra, el que sigui, i ho escric. I després vaig construint: a aquesta melodia li quedaria bé això… I li don voltes: igual tinc una idea des de fa tres anys i no l’he acabat de desenvolupar. I moltes vegades és veritat que no necessito el piano: sento els acords com sonaran. Si després hi ha alguna harmonia molt complexa, amb l’ordinador, via MIDI, ja et fas una idea de com sona. Però m’agrada escriure.
En quins formats t’agrada compondre?
– M’agraden molt les suites, diverses peces que tenen un fil conductor.
La Suite d’Eivissa?
Aquesta la vaig estrenar a Bèlgica. La que he estrenat aquí és a Hierbas de Ibiza, el perfum, hi ha un fragment d’una obra meva que és «Perfumes de Ibiza». És un poc impressionista però es poden reconèixer melodies d’aquí: «Anàrem a Sant Miquel» o «Bona nit blanca roseta»… La vaig estrenar amb l’orquestra de cambra Eivicord i van venir els que fan el perfum i els va encantar. Em van demanar si la podien posar com a una de les bandes sonores de la seva pàgina web.
Vas haver de gravar?
– La vam gravar en un dels concerts, no en estudi. És un petit fragment però està allí, és molt divertit. També he fet música per a duets, petit emsemble, alguns instruments amb una cantant…
Música vocal?
– Sí, vaig musicar dos poemes de Gustavo Adolfo Bécquer. També vaig fer una cançó de porfèdia per a cor mixt amb dos solistes.
Què dius!
– Sí! I aquesta no he tingut la sort de poder-la estrenar. Faig com la típica cançó de porfèdia: col·loques les veus masculines a un costat, les femenines a l’altre, solista masculí i solista femenina. La col·locació és triangulada: que es vegin entre ells. Busco que cada obra tingui alguna cosa especial. Aquesta, naturalment, no sona com una cançó tradicional però amb la lletra sí que set respectuosa amb la tradició. M’agradaria sentir-la. Pot ser que creï controvèrsia perquè m’he emportat la música tradicional a un altre terreny…
Mira, també et volia preguntar sobre això. Molts compositors han agafat música tradicional i l’han adaptat per a obres orquestrals. Bartok amb les danses hongareses… Hi ha qui ho considera un contrasentit, un artifici, i hi ha qui considera que precisament això és donar vida en un altre àmbit a una música que forma part de tots nosaltres. Trobes que està bé mesclar els dos mons?
– A mi m’encanta! Amb Bis@bis és el que estam fent. Hem agafat cançons tradicionals com «Jo tinc una enamorada», sonades de flaüta… i els hem donat una volta. Les ha adaptat en Miguel i són una passada. I ens demanen música eivissenca. Les primeres vegades xoca un poc que un violí i un piano facin això. El piano ha de fer de tambor… la primera vegada és xocant, la segona ja comença a agradar. És una forma de donar a conèixer aquesta música. Ressonadors també li donen una volta a les nostres tradicions, ells cap a una música més canyera i nosaltres cap al terreny clàssic.
Quines són les teves obres preferides per a violí tant des del punt de vista de l’execució com del que t’agrada sentir com a melòmana?
– He escoltat molta música espanyola. Perquè ho he hagut de fer per feina i també perquè m’encanta. També puc escoltar un flamenc ben tocat. És més, això és una de les coses que m’encantaria: un projecte de flamenc amb violí. Fa anys que em crida l’atenció. Un cajón ben tocat és una passada. Per què no? També vaig tocar amb el grup UC. No havien tocat mai amb un violí i es varen atrevir amb uns arranjaments fets i va sonar prou bé, li va donar un toc com cèltic… un aire nou a la seva música. També escolto òpera. M’agrada molt cantar.
T’ho anava a preguntar, sentint la teva veu, si mai t’havies plantejat cantar.
– He fet cinc anys de cant.
Hi ha alguna cosa que no hagis fet?
– Hahaha, era hobby. El que passa és que em van trobar nòduls i ho he hagut de deixar. Però sí, m’agrada molt Anna Netrebko… m’agraden les grans àries de soprano, de tenor… i moltes vegades me les emporto al violí. La veu i el violí tenen molt en comú. Un «Nessun dorma» en violí ens encanta a en Miguel i jo tocar-lo. Són obres que ens omplin. I gràcies a la veu he après molt, a respirar, a coses importants que penso que un músic no aprèn amb un instrument. El meu violí no respira. Amb la veu he après a tenir un control del meu cos que abans no tenia, i es nota a les interpretacions. M’he adonat que hi ha hagut un canvi. Tens uns recursos que abans no hi eren. I marquen diferència. No seré experta en això però era el meu hobby i m’ha ajudat en la meva feina.
Miles Davis deia que li havia ajudat molt el fraseig i la respiració de Frank Sinatra.
– Sí, en principi jo no respiro res: me moc en l’arc. Però sí que ajuda saber com respirar. A més, l’arc dóna com estabilitat. Jo ho aconsello. Molts conservatoris fan cant coral i molts al·lots es pregunten per què han de fer-ho. A Bèlgica era obligat. Als dos anys de superior era obligat anar al cor. Feien molta tècnica en el sentit de «el meu cos on és?» «On tinc els peus plantats?» «Com respiro?» Tu quan toques has de respirar. Allò que pots cantar ho pots tocar. Estudiar cant també ajuda molt a l’hora de donar classes amb els teus alumnes. Com més treballes i més estudies, més opcions tens.
Una persona poc valorada. Una entrevist GRAN! Bravo!
Una persona poc valorada. Una entrevist GRAN! Bravo!