Oti Corona / Any 2000. ETA ha assassinat més de vint persones. La societat n’està tipa. Els cossos de seguretat, el govern i les institucions n’estan fins al capdamunt. Tothom està més que fart. La ciutadania decideix mostrar el seu rebuig envers la banda terrorista, i a tal fi dediquen un dia a l’any a recordar que no existeix justificació per la reguera de morts, ferits, mutilats, vídues i orfes que els etarres deixen al seu pas. Les autoritats posen fil a l’agulla i s’afanyen a elaborar un cartell que remogui consciències. A aquest cartell, les siluetes d’una sèrie de militars i policies amb els músculs ben contornejats passegen, insinuants, sobre un fons verd caqui. Sobre la imatge es pot llegir un lema on demanen a les víctimes, a aquells que viuen amenaçats i als seus familiars que, malgrat la violència, no s’oblidin de somriure.
Any 2020. Els agressors masclistes han assassinat quaranta dones i encara no s’ha acabat l’any. El conjunt de la societat en té la pipa plena i busca formes diverses de manifestar el seu rebuig enversel masclisme. A tal fi, dediquen un dia del calendari a recordar als agressors masclistes que no existeix justificació per tantes dones atemorides, assetjades, maltractades i assassinades. Les autoritats han posat fil a l’agulla i el Consell d’Eivissa s’ha afanyat a elaborar un cartell no sé ben bé amb quina finalitat. A aquest cartell, les siluetes d’una sèrie de dones primes, de cabells llargs, vestides amb faldes curtes i sabates de taló passegen, insinuants, sobre un fons lila. Sobre la imatge es pot llegir un lema on, des del Consell, demanen a les víctimes, a aquelles que viuen amenaçades i als seus familiars, que la violència no apagui la seva llum.
Tant la imatge del cartell verd caqui com la del cartell lila resulten inversemblants, però aquest darrer existeix de veritat. Des del Consell d’Eivissa no s’adrecen al maltractador perquè deixi d’exercir la violència; s’adrecen a la víctima per demanar-li que no apagui la seva llum. No estaria de més que algú aclarís què volen dir amb això, a quina llum es refereixen i on és l’interruptor. Costa d’esbrinar què tenien en ment els il·luminats a qui se’ls va acudir fer aquesta extravagant demanda a les víctimes de violència masclista, dones que sovint viuen atemorides, amagades, empobrides, amenaçades, malferides o mutilades i es veu que amb això no en tenen prou, que a més han de lluir.
El que em transmet aquesta publicació –tot i que a última hora, davant l’allau de crítiques, n’hagin corregit algunes parts–, és que des del Consell d’Eivissa no hi ha un veritable interès per commemorar aquesta jornada. No només pel seguit de tòpics que poblen el cartell –que de tan atapeït de figures, foc, lletres i siluetes, no se sap si és un full parroquial, una convocatòria per la tria de Miss Figueretes o la portada del Telva– sinó perquè ni tan sols han escrit correctament el nom: Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones.