Ferran Nogués / Tal i com dèiem la setmana passada, la conversa amb en Pere Navarro va ser llarga i intensa. Aquí us n’oferim la segona part.
Parla’m una mica de l’Eivissa Jazz Experience i n’Abe Rábade. Hi ha un documental també, no?
– Uau! Sí, un documental d’en Marco Torres. El documental és un al·licient més, naturalment, però el fet que n’Abe et cridi ja és prou interessant. Ell va col·laborar a «Perenne» i teníem el vincle d’alguns anys anteriors.
La relació venia d’abans?
– Sí, vaig participar a un tema amb el seu trio. Vaig veure que feia una anys que no havia vingut crec que degut a un canvi de direcció del Festival, durant els anys que l’Ajuntament s’hi va desentendre. Després de sobte hi va tornar i li vaig escriure un missatge dient que estava molt content que vingués, que l’apreciam molt. Ell va començar a investigar sobre jo, va veure que jo estava al Taller, i em va oferir de tocar un tema amb ell. Jo no l’havia escrit amb aquesta pretensió sinó que simplement vaig pensar que de la mateixa manera que jo necessit aquests inputs, en un món amb tants d’egos també m’agrada dir a altres músics «Tio, t’admir i et vull felicitar per la teua feina». Crec que encara que siguis considerat una gran estrella sempre t’agrada que et diguin aquestes coses, i especialment algú jove com ell. A més, per mi és un referent.
– A Eivissa, a nivell cultural, li devem molt: algú que és de Galícia i que cada any ens duu propostes interessants i eclèctiques, sempre diferents… I que es munten amb aquesta rapidesa: un dia abans del concert et trobes amb els altres músics, «Qué tal yo soy Pere Navarro; Hola, yo soy David Xirgu…Vamos a tocar. Yo tengo este tema… » i en un dia fer un concert d’aquesta magnitud és una cosa que imposa. Però això que alguns diuen de «Lo más difícil es tocar con gente que no conoces«, bah, això és molt fàcil, ho fem sempre. I al final n’Abe és intel·ligent i busca gent que estigui dins una determinada estètica musical. Difícil és muntar un repertori però conèixer i tocar amb altra gent… si jo ho puc fer, imagina’t ells que duen treballant en això trenta anys.
– Una volta surts de les escoles, que òbviament et formen, en el dia a dia de ser músic professional pots aprendre fins i tot més que en quatre anys allí. Jo aquell dia hi vaig aprendre moltíssim. Conviure amb ells, escoltar-los… ja no com a músics sinó com a persones són increïblement professionals, currantes, gent amb un bagatge cultural immens. Naturalment, també a nivell musical hi vaig aprendre molt: veure com assagen…
– També he de dir que tocar amb en Vicent Macián va ser molt dur perquè com a saxofonista va a mil per hora, és com un Coltrane. I jo aquell dia, no sé si per nervis o per no estar acostumat a tocar amb saxofonistes d’aquest perfil tan energètic, em vaig veure com arrossegat per ell i crec que vaig tocar d’una manera que normalment no hagués tocat. Vaig acabar el concert i em va quedar una sensació agredolça. vaig tocar bé i els companys em van felicitar. No és fàcil tocar a ca teua, amb gent de fora i fent un documental: jo tenia molta més pressió que ningú i això es nota. S’ha de saber ser crític amb un mateix i d’aquell dia vaig aprendre a tenir la maduresa musical de ser jo mateix i no deixar-me arrossegar o anar cap a un terreny que no és el meu. Si ara repetíssim aquell concert, tocaria tres voltes millor.
Claudio Marrero. Estàs gravant amb ell?
– Yeah! Hem gravat aquest finde, de dissabte a dilluns [24-26 de febrer]. Hem gravat a Music Lan, uns estudis de Figueres. Genial. Fa uns anys jo estava dins moltes mogudes: «-Vols formar part d’aquest projecte?» Jo deia que sí a tot. I una volta vaig acabar del taller, que vaig establir-me una mica aquí, vaig deixar un munt de projectes i vaig centrar-me en projectes en què tant el líder del projecte tingués interès en jo, com jo interès en aquell projecte. Com a sideman també n’aprens molt. El meu quintet és com el meu fill però si sempre toques amb la mateixa gent i fas només les teues coses, no pots progressar. Jo sempre he set molt inquiet, m’agrada tocar temes propis. Tant amb Lemon com amb el meu quintet. És bàsic perquè allò aportarà frescor.
– Vaig conèixer en Claudio a una jam session del Jamboree. Ell no sabia qui era jo i jo no sabia qui era ell. Vam coincidir a una jam i de sobte vam tocar el mateix. Els dos vam anar cap al micro i vam fer un patró similar i ens vam mirar. Tocàvem i anàvem fet com els mateixos recursos: ara notes llargues, ara com més tirat enrere, ara un solo i tu em contestes… En acabar vam anar a la barra, ens vam abraçar… «-Tu qui ets? Què fas?» I ell em va dir que tenia aquest projecte estancat des de feia molts d’anys i va ser com «Necessitava trobar algú com tu, ara vull arrencar això. T’hi apuntes?» «- Naturalment que sí». I hem gravat aquest cap de setmana aquest projecte seu, molt ambiciós: quintet de jazz amb cordes en alguns temes. Va venir n’Albert Bover a fer un featuring… Tot el que sigui estudi també n’aprens un munt. En Claudio és molt bo, té una energia brutal, els seus temes s’assemblen una mica a la meua onda, diferents però una mica modals, que és on jo també estic còmode. I al final es tracta de tocar amb gent que et faci senti còmode.
– Jo he tocat amb molts grups en què no acabava de fluir i, per tant, no podia donar el 100%. No vull ser pretensiós, jo sé fer això i hi ha altres estètiques que no domin tant. Dins l’estètica d’en Claudio em sento molt còmode. A més, els músics són molt col·legues. Hem estat vivint allà, a Music Lan: hi ha l’estudi i al costat hi ha l’allotjament. És com una masia. Molts músics de Barcelona hi van. És molt intens. Satura una mica. Hi ha un punt de fatiga. L’element psicològic és molt important i per això crec que és important fer aquest tipus de feines, perquè quan després lideres el teu projecte has de saber controlar la gent, els timings. Has de saber entendre la gent, saber quan descansar, etc. Quan va venir n’Abe, vam estar gravant i després vam anar a sopar i fer unes copes. Era el meu primer disc i em va preguntar «Qué te parece? Cómo lo llevas?» I jo ho duia molt bé. Em va dir que, per ser el primer disc, li pareixia que ho tenia bastant clar. Em va donar un parell de consells molt interessants i de cara al següent disc que tenim en ment intentaré incorporar-los.
#ForTheFreshlyPeople Parla’m d’aquesta idea, d’aquest nou projecte.
– És una cosa que de moment és una mica informal. Bé, informal… va néixer mig de conya però va ser una proposta tan atractiva i interessant… Aquest divendres passat vam fer el primer concert a Barcelona, a més, a Soho House. Mira, la idea va sorgir perquè em van cridar per a un bolo i amb Lemon ja no estam tocant, alguns dels músics amb qui habitualment jo toco estaven fora, i em van preguntar quin nom havien de posar. Vaig començar a pensar que a través de Lemon i altres grups hem creat com una comunitat de gent que ens interessa el mateix, que compartim la filosofia de fer una cosa espontània, del moment, però de qualitat.
– Per què no fer un col·lectiu sota el concepte for the freshly people, per a la gent fresca, és a dir, els assidus de Can Jordi, la gent que està a tots els bolos, que no se’n perd ni una. Música fresca per a la gent fresca, gent que escolta de tot, que no té prejudicis. El que primer va ser un test va tenir molt bona rebuda per part de la gent. Jo en som la cara visible però hi ha diferents persones que anam fent bolos. Un dia és un, un dia és un altre… sota una mateixa base musical per dir-ho d’alguna forma.
– I ara fem les jams del Malanga, que és una cosa interessant perquè tenen aquest punt informal, de divertir-se, explorar, fer el que surti en el moment, sempre amb respecte a la música òbviament, i una mica per al plaer del nostre públic: anam a riure a l’escenari però que la gent s’ho passi bé. Hi ha una filosofia musical però un dia pot ser en Franco [Botto], un altre dia en Joan Carles… jo vaig triant la gent que crec que s’hi poden adaptar. El que ara vam fer a Barcelona va ser amb en Llorenç Barceló (el teclista) i en Joan Carles, i va ser genial. A més, a Soho House ja hi tenim una mensualitat i això és el que busco, que aquest projecte tingui una estabilitat. A Eivissa ja l’hem aconseguit amb les jams del Malanga: cada dijous hi duc un convidat. A voltes les jam sessions quan sempre hi ha un grup resident poden caure en la monotonia i jo vull frescor. Hi vull dur també gent de fora. Estaria bé en Claudio Marrero.
Recordo fa molts anys haver anat a algunes jams i em van donar una sensació d’ambient molt encarcarat, l’actitud dels músics… i m’agrada molt que actualment hi hagi gent jove, molt preparada, i que toqui estripant, rient, i que les jams siguin festes.
– Clar! Mira i mira el Malanga. Jo vaig conèixer el lloc a través d’en Manu Verdera. A Malanga hi posen música increïble, punxen vinils, duen DJs com en Nickodemus o productors de Nova York que ho estan partint, que és gent que viatja per tota Sud-amèrica i Àfrica recol·lectant ritmes…
– Malanga és un reducte cultural com al seu dia podia ser l’Arteca en certa manera (salvant les distàncies perquè Malanga és més comercial que l’Arteca), però que apostin per aquesta música de qualitat i orgànica… Jo primer hi anava de client: un finde aquí, prenent uns cubates, escoltant música increïble, bon ambient… Vam forjar una amistat molt bona i de sobte em van proposar que hi muntàs unes jams, una setmana després d’haver nascut #ForTheFreshlyPeople! I no vull sonar pretensiós però per mi també és com un agraïment a l’illa. Eivissa m’ha donat molt i jo, després d’aquesta etapa en què he estat fora, vull venir aquí i donar el millor de mi, la millor música que pugui, i dur gent de forma per a refrescar aquest ambient que tu deies. Òbviament esper que sigui una cosa perenne però com tots els cicles de l’illa, algun dia acabarà. L’important és que quan hagi acabat, la gent ho enyori. Duim un mes i dijous passat estava a tope.
Vull preguntar-te pel teu mètode de composició: compons escrivint, amb piano, graves notes de veu…?
– Depèn. Al principi no duia la vida tan moguda que duc ara, hi havia més estabilitat a casa i, per tant, si jo estava mirant la tele i tenia una idea podia anar al piano. Ara, com que no sempre tinc un piano a prop, tiro més de notes de veu. Gravo idees però després, si quan l’escolt no m’agrada, l’elimin. No m’agrada forçar res. La composició ha de ser una cosa molt natural per tal que després els temes sonin naturals.
– A l’hora de compondre tampoc som mica pretensiós: he escoltat tota la vida música 4/4 (ara igual més 7/4) però mai escriuré coses que no em sonin naturals. Vull que la meua música sigui en certa manera un reflex de la meua ànima. I en realitat, fins fa molt poc componia únicament amb piano, notes de veu però sempre al piano. I ara estic començant a escriure alguna melodia amb la trompeta perquè sóc molt més madur musicalment i em puc imaginar l’harmonia que va amb allò. Abans no tenia aquesta capacitat i havia d’anar al piano però ara puc gravar amb la trompeta i, si ho escolt tres mesos després, sé com va la cosa. I això facilita molt el procés.
– I a través d’aquest procés de composició també va néixer un projecte que demà introduiré una mica de manera més formal demà a Palma, i que sóc jo tocant piano i trompeta a la volta. Ja ho he fet en algun bolo però demà serà amb la formació que m’agradaria que fos: un trio (jo al piano) amb contrabaix i bateria. Bateria amb octapad per a fer sons electrònics i tal. És una mica més groove, més obert: a partir d’un acord anar investigant. I en estar jo al piano, m’estic acompanyant a mi mateix.
– Jo ara estic 100% centrat en el quintet però aquest és un projecte de cara a un any el vull fer. Ho tinc clar i vull que sigui una cosa molt diferent del quintet, també en el sentit que funcionarà més amb singles, mini EPs, no discos convencionals. Vull que sigui «M’ha sortit aquesta idea amb el piano. Tal, anam a gravar-ho», anar a un estudi, gravar aquell tema i treure’l. Quan vam gravar «Perenne» amb el quintet jo tenia uns vint temes i al final no els vaig poder ficar tots. I ara no tinc l’àlbum, em falten dos o tres temes però no em preocupa. I amb el nou grup serà com Pere Navarro en solitari i un dia vindrà un a gravar, un dia un altre… sí que de cara al directe vull que sigui una banda més estable.
Com veus l’escena musical d’Eivissa, els locals que poden oferir música en directe, els que pateixen restriccions…?
– Jo he tingut la sort de sortir fora però jo he pogut explorar la meva música aquí i fora. Vas fora i, quan tornes, el que has fet aquí evoluciona. Per això de Lemon ara ha nascut un altre projecte, o per això després del quintet faré el que et comentava en solitari. I si, per exemple, ningú de Lemon hagués sortit fora (com en Franco, que està a València), el projecte hagués mort. Molts grups tenen aquesta etapa durada de dos-tres anys perquè aquí ja ho has fet tot. Ja he tocat a totes bandes, la gent ja coneix tots els temes, ja no hi ha aquella motivació d’anar a tocar a un lloc nou. Eivissa és un mercat que ofereix moltes oportunitats en el sentit que qualsevol pot tocar. A Barcelona no: allà, si no has tocat amb no sé qui, pareix que no pots tocar. A Can Jordi tu li dius a en Vicent «Vull fer això» i el tio està encantat, siguis Johnny Kaplan o siguis qualsevol músic. Hi han nascut grups increïbles comUncle Sal, els Frígolos al seu dia…
Hi ha molts grups i graven discos però no sé si Eivissa els ofereix possibilitats de donar-se a conèixer…
– No. Jo amb «Perenne» i amb aquesta discogràfica em garantia que aquest disc durarà molt de temps. I en canvi aquí ara la gent grava discos com per a tenir un record, i és una llàstima perquè un disc hauria de ser una cosa per a col·leccionar i quan passin deu anys escoltar-lo. En aquest sentit l’illa no ofereix oportunitats però n’ofereix d’altres com és tocar pràcticament quan vulguis. En aquest nivell el circuit està molt bé però perquè hi ha quatre romàntics que programen.
– Jo a Santa Eulària és el lloc on més he tocat (i tots sabem qui hi governa), i la cultura no són quatre dies de fer un festival de jazz. Can Pou al seu dia tenia unes jams i van haver d’aturar perquè no tenien permís. Ho van insonoritzar tot, van fer una reforma de molta pasta, i aquell permís… encara s’està tramitant. Ara fan això del Xiringuito a Groenlàndia però perquè és una cosa que es fa cada tant. Anem a aprofitar el que tenim, anam a canviar aquestes coses! El PP va començar els Dies Musicals: quan una iniciativa és bona no entén de colors.
– La música en viu mou molts de sous. Un bar que no té música… bah. Fiques un bar amb música i s’omple. La gent gasta, el músic cobra. La música és una constant inversió. Si he acumulat 1000€, 500€ me’ls gastaré en classes, en comprar-me un nou instrument i, per tant, el següent concert serà diferent. La cultura en general no hauria de costar sous però mou sous. Tu programes una obra de teatre i la subvenciones, i la gent després de veure-la anirà a prendre una cervesa, com un after work, i amb la música encara més perquè tenim la sort que ho podem fer a un bar! M’agradaria que s’impulsàs això perquè tant si segueixen governant aquests com si venen els altres, la feina ben feta no es canvia. I més ara que el mercat està com està i hi ha músics com jo mateix, com en Joan Carles, n’Omar, en Franco…
És un valor que té Eivissa.
– Sí, i jo tenc el gust d’anar representant l’illa a fora, mostrant que Eivissa no només és el que tothom coneix sinó que també hi ha una cultura. I quan uns sortim de l’illa és important que hi hagi unes bandes locals que mantinguin viva l’escena. Són tan o més importants que nosaltres.
N’Omar em comentava com a curiositat que ell normalment no escolta guitarristes de jazz sinó que la música que pot dur al mòbil habitualment són pianistes, saxos… Ets d’escoltar trompetistes? Hi ha algun músic o algun disc que últimament t’hagi sorprès?
– Més que trompetistes, m’agrada escoltar coses dins la meua estètica, i hi ha dos trompetistes que sí que estan dins aquesta estètica, com Nicholas Payton i Christian Scott. Abans comentàvem que del Taller surten molts de músics que toquen igual. Molts transcriuen solos: «Tio, apréndete este solo de Miles Davis» i jo mai he transcrit. M’he transcrit a jo mateix: m’he gravat: això mola, això, no. Però mai he anat a escoltar un lick d’un músic per a fer-lo jo i dir «Qué bueno soy«. Si jo tocàs així no seria en Pere Navarro i no m’haguessin cridat per al Festival de Jazz de Lugo o de Menorca, perquè si tocàs com aquests que t’he dit, els cridarien a ells (que vendran el doble d’entrades). Jo escolt més a nivell estètic.
– En Christian Scott crec que com a músic i trompetista té una ment súper oberta i ara ha fet una trilogia que es diu «The Centennial Trilogy» i que està molt bé. I també té un discurs social al darrere. És un negre de Nova Orleans, pots imaginar, hahaha! Nicholas Payton també és pianista. Jo escolt molts de pianistes, m’encanta el piano, compondre amb el piano. Hi ha instruments que les llegendes, Pat Metheny, Bill Frisell, ja tenen una edat però ara hi ha gent com en Julian Lage que comencen a canviar una mica les coses. Però sempre ens remetem al mateix, i hi ha mil guitarristes que toquen com en Pat Metheny, saps? En aquest sentit entenc n’Omar, però en el cas de la trompeta, com que és una mica el pare o la mare del jazz, això ha fet que sempre hi hagi una evolució: una volta acabat Miles Davis hi havia Freddie Hubbard, després va venir en Woody Shaw, a través d’en Woody Shaw va venir una mica en Christian Scott, però en Christian Scott com a intèrpret, com a improvisador, no ha canviat res, és a dir, segueix tocant blues, pensant en pentatònic, però quant a estètica musical sí que s’ha deixat influenciar per noves tendències com el hip-hop. En Nicholas Payton més per ritmes africans i llatins.
– Però ara hi ha n’Ambrose Akinmusire que ha dut el llenguatge de la trompeta a un extrem súper heavy. És a dir, en Miles normalment tocava molt cromàtic, amb distàncies molt curtes. En Woody Shaw va rompre amb això, tocava amb més salts. I de sobte n’Ambrose toca com si fos un guitarrista, amb aquells intervals propis de guitarra. Té una tècnica brutal i quan ets tan tècnic a voltes perds com la musicalitat, però aquest tio ha posat la tècnica al servei de la musicalitat. No és el meu favorit però crec que d’aquí a vint anys parlarem d’ell. I jo, en comparació amb n’Omar, tenc aquesta sort: hi ha molts de trompetistes que estan canviant el panorama. Però escolt de tot. Ara estic escoltant n’Ambrose perquè té un disc en directe i vull sentir directes pel tema del quintet.
La referència obligada a totes les entrevistes amb trompetistes és Miles Davis. Jo no toco la trompeta i tu m’ho sabràs dir molt millor, però sempre he pensat que el valor de Miles Davis no estava en la seva tècnica i el seu virtuosisme sinó en la manera com jugava amb els espais i els silencis. Com Monk.
– Tenia un control de la trompeta bastant heavy. Hi ha un disc, ara no en record el nom, en què el tio està tocant semicorxeres a una velocitat i uns aguts que flipes, però ell no necessita això. Que no vol dir que no ho tengués. És com Chet Baker: no és el meu favorit però hi ha qui diu que no té tècnica i hi ha solos en què feia el que volia. Però no necessiten això, i és una mica el que jo intent.
– Jo en realitat mai he treballat tècnica, a més que no sóc d’estudiar. La gent flipa quan dic això però no m’agrada estudiar i no passa res.
Ja has estudiat molt en la teva formació.
– He estudiat el que em demanaven, no més. Tampoc volia perdre la meua frescor. És com Ronaldo i Messi: un és fruit de l’esforç i l’altre del talent. I jo he cregut sempre més en el talent que en l’esforç a l’hora de transmetre alguna cosa. En Cristiano Ronaldo…
És un atleta.
– Exacte. El que fa en Messi… ha inventat una forma de jugar al futbol. En Cristiano fa coses que no li he vist fer a en Messi, que igual les sap fer. Però no les necessita. Jo m’he mogut sempre pel talent. Evidentment, l’ideal és la combinació dels dos factors i per això sé que he d’estudiar, però no m’obsessiona.
La música tampoc és només interpretació i fer solos. Un compositor com tu també es pot centrar més en la composició.
– Jo intent estudiar fent música. En el moment de fer música vaig a ser conscient que els llavis han d’estar així, que.. Tornant al que dèiem, Miles Davis jo crec que sí que tenia aquella tècnica però és una llegenda perquè amb un silenci deia molt més. No és un dels meus favorits però més que res perquè he nascut en una altra època. No entenc la gent que es passa el dia amb Miles, Coltrane, Louis Armstrong… s’han de conèixer però jo he nascut al segle XXI i vull fer música del segle XXI.
Miles Davis tenia una habilitat que m’ha recordat alguna cosa que has dit abans. Ser músic no només és interpretar la teva música sinó també liderar una banda, un projecte. I una de les virtuts més grans de Miles Davis era saber buscar quins músics podien donar la sonoritat i encaixar en cada moment amb allò que ell tenia al cap.
– Totalment. Jo amb el meu quintet necessit aquests músics, i quan faci aquest projecte més en solitari necessitaré altres músics. I d’aquí a deu anys probablement necessitaré altres músics. I no és dolent. Jo vull que el meu quintet sempre sigui així però igual d’aqui a uns anys passen coses i he de canviar els músics. I seguirà sent el meu quintet. I si algú ha de marxar buscaré la persona que s’assembli més al que jo en aquell moment vulgui fer. Tots evolucionam i si no féssim això, la música no canviaria.
