Graduat al Taller de Músics, en Pere Navarro es troba actualment presentant el seu disc «Perenne«. La setmana que ve actuarà a Barcelona, Mallorca i Formentera. I ja té en marxa els plans per al seu següent disc i també per a nous projectes. Inquiet, enèrgic, ambiciós i optimista, és una de les figures en alça dins del panorama del jazz actual. La seva determinació i la qualitat de la seva música sens dubte el duran molt lluny.
La conversa amb en Pere va ser llarga i intensa. Aquí us n’oferim la primera part.
Sempre començo les entrevistes preguntant als músics sobre els seus inicis musicals. En el teu cas véns d’una família amb un important bagatge cultural. Això va determinar la teva dedicació a la música?
– Bé, ells van decidir apuntar-me al Conservatori, on vaig cursar els meus estudis, però jo en cap moment vaig demanar-ho. En aquell moment ni era conscient que igual que jugava a futbol també podia aprendre un instrument. Vaig fer les proves d’accés, hi entraven 40 persones i vaig quedar el 38è. Crec que ningú dels que van quedar per davant meu, excepte una persona, es dedica actualment a la música. En qualsevol cas, ja només quedava la trompeta, no vaig poder triar instrument (segurament hagués triat piano). De fet, ara el meu segon instrument sí que és el piano. És l’únic instrument que jo he triat, perquè la trompeta em va triar ella a mi. Però sí, van ser els meus pares els qui em van condicionar.
– Va haver-hi moments en què jo no sabia si continuar. En aquella edat és dur. és com una altra escola: a més de fer els teus estudis de primària i secundària, has d’anar a classe a la tarda. Però les amistats també hi influeixen (el fet d’haver de deixar-les). també alguna anècdota com el fet que m’havien de posar brackets a les dents i vaig haver de decidir entre seguir amb la trompeta o posar-me brackets. Vaig decidir continuar amb la trompeta, hahaha! Després també va arribar un professor que em va obrir la ment i em va fer veure que tenia talent. Jo duia sis anys tocant la trompeta i ningú creia que jo valgués per a fer això, al contrari: havia arribat a sentir que era mediocre. No sé si és perquè en realitat en aquell moment ho era, o perquè no van saber veure cap a on tirava jo (que és el més probable).
– I en aquell moment va arribar un professor amb qui vaig connectar moltíssim. Em va preguntar com era jo. Li vaig dir «Jo som així i així…». I em va dir «D’acord, idò tu has de fer aquesta feina, organitza’t com vulguis». I quan algú em dóna una llibertat, jo responc. Si em diuen «tens un any per a fer això» penso que estan confiant en mi. Amb aquest professor vaig veure que jo podia expressar-me fent això i em sentia feliç. Ell va aconseguir que estudiar una cosa extra (a més de l’institut), m’agradés. Jo mai havia gaudit estudiant.
– Catorze anys. Va ser en aquella època quan vaig descobrir el jazz i vaig començar a investigar, no a causa d’aquest professor (ell no era de jazz sinó més del món clàssic, Concerts de Brandemburg…). Supòs que va ser escoltant Miles Davis. A casa sempre s’ha escoltat molta música. El meu pare posava música més dels anys 80, la meva mare més clàssica, jazz… M’imagin que algun dia vaig escoltar alguna cosa que simplement era diferent del que jo estava tocant i vaig pensar «Aquests tios estan improvisant!» Jo record que sabia tocar l’instrument però quan em deien «Toca alguna cosa» jo tocava coses que havia après però no sabia el que era ser lliure.
– A partir del jazz vaig descobrir una forma d’expressar-me, expressar el que sents en aquell moment. Sé que sona a clixé però és que el jazz és això. I vaig començar a fer jazz de manera totalment autodidacta. Mai vaig rebre una classe, ningú em va ensenyar «aquestes notes hi entren i aquestes no», fins als divuit anys que vaig entrar al Taller de Músics. Jo no coneixia patrons i la gent flipava que jo pogués tocar correctament o tocar dins sense realment saber-ne, és a dir, hi ha re-sol-do que és la típica progressió de jazz, 2-5-1, això què és, do major, però jo tocava partint normalment del re perquè era el color que em sonava més jazzy per dir-ho d’alguna manera, més interessant…
Menys convencional.
– Exacte, i crec que això m’ha condicionat positivament a crear el meu llenguatge. M’encanta quan em diuen «No em recordes ningú» i em pregunten qui m’agrada perquè no em parec a ningú. Sense jo ser-ne conscient he aconseguit això. I una volta que vaig arribar al Taller i veia que no en tenia ni idea en el sentit teòric, vaig pensar «Ok, tens una cosa molt interessant, no la deixis perdre; beu de la teoria però que això no et condicioni i faci canviar la teua forma de tocar». I crec que el fet de ser conscient dels meus pros com dels meus contres en cada moment m’ha ajudat. Sé perfectament quines virtuts tinc i sé encara millor quins defectes tinc, i intent incorporar-los a la virtut.
En conjunt estàs content del teu pas pel Taller? Trobes que va ser una experiència positiva?
– Si, qualsevol escola de música crec que és positiva. Et fica dins un context musical que d’altra manera és difícil entrar-hi. Venint de fora, m’ha ajudat molt. Si jo hagués arribat a l’aventura, ningú em coneixeria actualment a Barcelona, ningú em tindria en compte per a diferents projectes. I encara així, em resulta més difícil a mi que a algú d’allí aconseguir un concert. Però és normal: si ve aquí un americà que és un crack a Nova York, em cridaran a mi perquè em coneixen més. I Barcelona en aquest sentit no deixa de ser un poble. Quan vas a París o Àmsterdam veus que hi ha molta més gent, i a Catalunya en general segueix triomfant la gent local. És normal, s’ha de recolzar el mercat local però no s’ha d’oblidar allò que ve de fora. I això Eivissa ho té: ve algú de fora i sabem escoltar-lo, tractar-lo tal com és. Barcelona, tot i ser una ciutat culturalment referent a Europa, una de les ciutats més inquietes, manté una escena musical molt local. A mi em va resultar difícil ficar-m’hi i sé que no m’he de sobrevalorar ni infravalorar però sé que estic sobradament preparat per a estar dins d’aquella escena i ara, sis anys després d’haver-hi arribat, hi estic entrant. El fet de ser d’aquí i que aquí hi hagi aquest circuit tan petit però interessant i competent m’ha ajudat molt.
– A Eivissa no he fet el que faig a Barcelona, és a dir, no he tingut projectes tan ambiciosos però sí útils en el sentit que he pogut tocar casi cada cap de setmana, cosa que a Catalunya o a Madrid és impossible. Això no s’ha d’oblidar, hem de saber d’on venim. Si jo no hagués tingut els meus grups d’Eivissa, que gairebé mai ningú esmenta, com Lemon Emigrants… no tindria aquestes taules, no seria professional com sóc, no seria tan bon músic en general perquè són com uns 300 concerts que fet, on he après a comportar-me dalt d’un escenari, ser puntual a l’hora d’arribar, el business que fas després com a colíder d’aquell projecte…
– Actualment faig carrera més fora d’Eivissa perquè hi ha els límits que hi ha però m’ho segueixo passant molt bé als bolos que feia quan tenia quinze anys, o fins i tot millor perquè ara sóc molt més conscient que n’hem d’estar agraïts.
L’any passat vas ser a Mallorca per a la Fira B! (Mercat professional de música i arts escèniques de les Illes Balears). Com va anar l’experiència?
– Molt bé. Crec que és una iniciativa increïble. Crec que era el primer any que estava enfocat també a la música (l’any anterior era destinat a arts escèniques). He estat a d’altres fires com la fira de Vic, i crec que Fira B! no té res a envejar a cap altra gran fira. Els professionals que la van muntar segurament han estat a les altres grans fires i n’han agafat les coses més positives. Hi va haver algunes petites deficiències pel que fa a organització, transfers des de l’aeroport, trasllat a l’hotel, després prova de so… Jo era una de les seues il·lusions: que algú d’Eivissa i amb aquest projecte tan ambiciós volgués participar-hi i formar-ne part…, i em vaig sentir molt recolzat. Però de la mateixa manera que els vaig felicitar per tota la feina ben feta, també els vaig dir les coses que pensava que es podien millorar i em van escoltar amb molt d’interès.
– Crec que tots els grups que hi puguin participar jo els anim a fer-ho perquè és una cosa molt útil i és una experiència que l’has de viure. Consti que és una fira relativament petita, no és com el Jazz Ahead que és la fira més important de jazz a nivell europeu. Jo ara tindré l’oportunitat d’anar-hi i el fet d’haver estat a Fira B! m’ajudarà molt. Són dies molt intensos, de conèixer gent molt interessant. Vaig acabar amb el coco… vaig necessitar una setmana de vacances després d’allò. Hi ha un munt d’inputs: aquesta persona fa això, l’altra fa allò, «envia’m això», recordar tothom amb qui has parlat, després tocar en directe… És una setmana intensa i molt fructífera: he fet contactes molt interessants com per exemple el Festival de Jazz de Menorca, on ara hi anirem a tocar, i que si jo no hagués estat a la fira ningú m’hi hagués cridat. També després d’això tinc l’oportunitat d’anar a Bremen, on es fa el Jazz Ahead, i sé que allò serà un input molt important per al quintet.
– Ja hem fet moltes coses a Espanya, tot i que òbviament no som cap figura, però ja som allí. Igual que a Catalunya, a Barcelona, m’ha costat sis anys entrar-hi, mentre ho intentava també vaig intentar entrar a altres llocs: hem tocat a Madrid, a Lugo, i ara crec que hem de sortir. També la rebuda del públic m’ha ajudat: arribar a Lugo i veure 250-300 persones, la sala plena, que han vengut sense saber qui érem (possiblement algun freak sí que ho coneixia: «Te sigo desde Radio 3!«). I que una sala mítica com la Clavicémbalo, per on hi han passat tots els grans músics tant espanyols com europeus i internacionals, s’ompli (cosa que algunes grans figures no poden dir), i que et donin aquesta rebuda és una cosa que m’impulsa a seguir creient en el que faig.
– Els músics som molt inestables, tenim èpoques de certa inseguretat i necessitam aquesta escalfor. I ens devem al públic. Molts músics diuen que toquen per a ells mateixos però hem de ser conscients que tocam per a un públic. Has d’intentar no donar l’esquena a la gent, has de vestir mostrant una mica de respecte… aquell públic ha pagat una entrada.
– Exacte. M’encanta i ho necessit com a músic, és a dir, quan toco amb el meu quintet he d’estar no concentrat però sí que hi ha d’haver una energia constant. Jo com a líder he d’estar pendent quan cadascú fa els seus solos, els he de transmetre bones vibracions i ànim, a més de les responsabilitats extramusicals (business…), però és un concepte molt ambiciós, on hi ha moltes hores d’assaig, de compondre, d’arranjar els temes… Jo he triat aquesta formació perquè ells s’adapten a la meua música en un sentit una mica filosòfic, però és que ells m’impulsen, jo amb ells sóc millor músic. Necessit gent que entengui el que faig i el que vuil fer. Som amics i per mi l’amistat és un vincle molt important. Ara que hem fet aquests bolos, que hem anat a Lugo, per mi és molt important poder riure i desconnectar abans de tocar. Quan tens una cosa amb gent molt professional tampoc desconnectes.
– Lemon volem que sigui ambiciós musicalment i fer-ho interessant per a l’espectador però mai hem fet cap assaig. El grup va sortir un bon dia i no va ser una cosa planificada, triant aquest o l’altre músic, sinó uns col·legues que ens vam ajuntar sense cap altra pretensió que passar-ho bé fent música. Vam estar tocant durant quatre anys, ja hem fet tot el que podíem fer, hi havia gent del grup, com per exemple en Franco [Botto] i jo, que ja no estàvem tan motivats, i ara hem tirat cap a un nou projecte que és Daikiri Soda, amb en Chelu [García] que és una persona súper interessant, molt oberta, li flipa el techno però va estar un any al Taller (cosa que molt poca gent sap) i ho va deixar perquè li agradava el jazz però li tirava més el techno i volia produir. En Chelu té una energia molt positiva, li encanta quedar, tocar, investigar… i a Lemon hi havia gent que després dels anys ja no estava tant per a això. Va passar d’una manera natural, Lemon va caure i va sortir això.
– Lemon és una cosa que jo necessit. És com tu deies, «desenfadat», anar allí, tocar i simplement gaudir, no com estar a un festival. Estic a un bar, amb els meus col·legues, amics que han vingut a veure’m, per a passar una bona estona amb la música i, naturalment, anem a fer bona música però improvisant d’una manera que per a un grup més seriós o un circuit més professional no se’t permet fer aquest tipus de coses. Els músics necessitam experimentar i Lemon, o ara Daikiri Soda, ens aporta aquest punt més informal que crec que tots els músics han de tenir. També m’agrada ser seriós però si puc anar un cap de setmana a Can Jordi i fer el que en aquell moment surti per als meus col·legues i davant gent que en realitat ha vist… Qui ha vist tants de concerts, i tan diferents, com la gent que és assídua de Can Jordi?
– I crec que Lemon el que ha fet ha estat aportar aquest jazz-funk a l’illa que sinó d’altra manera només es veuria quatre dies l’any. El fet que gent de la meua edat vagi a veure jazz, qui ens ho havia de dir fa cinc o deu anys? Crec que hem d’estar orgullosos de la feina que hem fet els que hem format part de Lemon i no oblidar-ho.
Abans de parlar de plans de futur, i una mica mica com a curiositat personal, volia preguntar-te per la gravació de «Perenne». Vas entrar a l’estudi amb les composicions totalment fetes i arranjades o vau acabar de treballar-les allà? Com es va cuinar «Perenne»?
– Mira, va ser una mica «Jo he de fer això»: quan acabes el Taller surts a la vida real del músic. Jo ja era una mica conscient del que era el mercat perquè gràcies a Lemon estava tocant cada cap de setmana i sabia el que és viure de bolos, viure de la música, i era com que en acabar el taller havies de tenir alguna cosa. Jo des dels setze anys que vaig començar a compondre i ja tenia un munt de material i ja havíem fet alguns bolos però res massa seriós. I vaig dir «Vull gravar». Vaig reunir els temes que tenia, vaig contactar amb la discogràfica,Fresh Sound (que a nivell nacional és de les millors), li vaig explicar a en Jordi Pujol el meu projecte i el concepte que volia transmetre amb «Perenne», perquè no és només un disc: darrere del disc hi ha un concepte musical i també personal. Li va encantar, el vaig veure molt disposat a fer coses, i això també va suposar una motivació extra per mi: veure que aquesta persona em recolzaria i que això seria una cosa perenne, no treure el disc i al cap d’un mes la gent ja se n’ha oblidat (de fet, ja casi en fa dos anys i tu encara em preguntes pel disc).
– Jo sempre he cregut en la frescor de la música: vam fer tres assajos (que la gent quan ho dic flipa perquè eren onze temes). Alguns temes ja els havíem tocat, d’altres no, i un el vaig dur directament a l’estudi. Els vam treballar una mica: a veure el baix, això com sona…, la bateria… d’acord. Següent tema. Jo no sóc en Miles Davis ni en Nicholas Payton, és a dir, en el moment que jo toqui deu voltes en un assaig aquest tema, tu ja sabràs el que faré. Vull que hi hagi aquest punt que ja ens coneixem com a músics i podem intuir (perquè ja duim tres anys tocant) per on anirà cadascú però que hi hagi aquest factor sorpresa que és el que dóna aquella frescor a la música.
– I en realitat anar a un estudi, dins el món del jazz, ha de ser simplement fer una presa com si fos un concert en directe (gravam tots a la volta). Va ser una experiència increïble, hi vaig aprendre moltíssim, vaig acabar molt petat, van ser dos dies de gravar i quatre de mescles, màster… Això va ser abans de l’estiu. Hi havia ficat tanta energia mentalment a l’hora de tocar, de jo estar satisfet amb el que havia tocat, que després vaig estar com quatre mesos tocant al 60% del meu nivell, perquè al disc havia estat tocant molt per damunt del que jo havia tocat fins aquell moment. I ara amb el segon disc el que volem fer és viure aquella experiència de l’estudi però en directe.
No t’ho creuràs però t’ho anava a preguntar: si havies pensat en gravar un directe.
– Sí, ja hem fet un estudi, que és el que s’ha de fer, però crec que el següent pas és el directe.
El quintet amb la mateixa formació?
– Sí, el grup està tan consolidat que ara tocam i musicalment anam a llocs que jo mai hagués imaginat. Jo ara estic presentant temes nous però en comptes de dur-ho a un estudi serà en directe i això encara ho farà més risky i encara més fresc. Aquests dies ho tancaré tot. Segurament serà a Madrid, dos o tres nits de bolo. «Perenne» era com més elegant, i aquest vull que sigui més energètic, que és el que et dóna el directe.
Tot temes teus, m’imagino.
– Tot temes meus. Onze, si pot ser (jo som supersticiós amb això, és el meu número favorit). Serà llarg. Pot acabar sent un doble CD. A mi m’agradaria que fos doble, per a donar-li aquell punt extra després d’haver fet un disc convencional. Jo estic molt orgullós de «Perenne». Per mi ha set important veure que alguns dels meus ídols feien el disc en què realment s’havien sentit realitzats com a músics quan tenien trenta-cinc anys, i jo puc dir que amb vint-i-dos ja l’he fet: ja va ser tot temes propis, era el que jo des dels setze anys volia fer i ho vaig materialitzar.
La gira de «Perenne» us ha dut a molts llocs, no?
– Sí, vam ser a Madrid, vam anar al Jamboree, aquí a Eivissa, al festival de Jazz de Lugo, hem d’anar a Menorca.
Cuba?
– Hahaha, no, allò van ser vacances. Hi vam fer alguns contactes molt interessants però per a fer una passa tan grossa… Bé, el directe que farem busca una mica això.
Actualment en el món del jazz molta gent treu directes. A més, tècnicament és més fàcil gravar directes que no fa anys.
– Sí, ara s’està posant de moda. També amb en Pere Aguilar, que és el tècnic que va gravar «Perenne», és tot tan fàcil… Ell és qui tenia el programa de «Jazz a l’estudi» a TV3, vull dir que és una persona que ha gravat amb els millors del panorama jazzístic nacional. Quan ens vam conèixer em va dir «Tio, tu fas una cosa diferent del que es fa a Catalunya. Tothom surt de les escoles i toca igual, en canvi tu tens el teu estil, els teus temes». Jo no m’ho creia. Però algú com ell, que ha treballat amb tanta gent, que et digui això… Bé, de fet, recordo que el primer que em vas dir tu sobre «Perenne» va ser «-Com sona el disc!», abans de comentar res sobre un o altre tema, em vas dir «-Sona que flipes».
Efectivament. Hi ha gent que pot no donar-hi importància però…
– Ha de sonar bé! Es va masteritzar a Nova York, a Sterling Sound.
Mític estudi.
– Sí, «Perenne» el vam voler fer una mica a lo grande. De fet, encara n’estam fent la presentació. Ara anam a Menorca a tocar i la setmana que ve tenim un mini tour per a acabar de presentar «Perenne» i anar ficant temes nous dins del repertori. El dia 5 de març, dilluns, a Jamboree farem un directe que el gravaran: ara Jamboree té un segell online a Spotify i el nostre concert el gravaran i el penjaran allà.
– És un al·licient més, com per a tenir aquella pràctica del directe. De fet, a Lugo també van retransmetre el nostre concert per Radio3. Vull dir que arribarem a gravar el nostre directe amb aquestes dues experiències, especialment la del Jamboree que quedarà reflectida en un CD online, per dir-ho així.
– I estic molt agraït a Jamboree: que un club com aquest ens hagin escollit com el concert més interessant del mes, és total. Tocarem fins i tot algun tema de Threejay! Vull que sigui una mica especial, un esdeveniment únic: alguns temes de «Perenne», algun tema nou, i algun tema especial que mai hem tocat i que mai vull tornar a tocar. Només aquell dia.
– Després el 8 de març serem al Café Lisboa de Mallorca. I el 9 serem a la Casa del Poble, a Formentera, que en Manolo, el seu responsable, fa una feina increïble per la cultura a Formentera. Aprofitaré per a ensenyar Formentera als companys, que no crec que la coneguin (en Joan Carles sí, òbviament). I aprofitarem per a tocar temes nous i així els anam rodant.
