Captivats per la matemàtica dels resultats, el món a voltes ens cau a sobre com un sac mort ple de zeros a l’esquerra, és a dir, a la part menys operativa d’aquesta llibreta d’apunts, per exemple. No estic parlant dels nivells òptims dels exercicis anuals de la comptabilitat i dels sentiments enamorats de la vida, però poc li deu faltar. Ho sé: escriure mata la tendència a ser rigorosos en assumptes de tan alta volada com els anomenats i sentits en el més profund esperit que se’ns permeti de projectar cap a un món ple d’ombres i de llums, talment com el nostre, o molt paregut a ell, ombres i llums desesperants, desesperades, desesperadores. I, a voltes, tan esperançadores, que no hi creim, que no hi podem caure en compte de què siguin una avançada d’algun oblidadíssim i fatalment literari món feliç.
Regressam al nostre centre ple de dubtes i recomençam el ball hipnòtic de cercar paraules que ens expressin com voldríem que així ho fessin, i no sempre poden. Potser és que la realitat ens té tan desconcertats i aporugats, que hem perdut l’ànim, la capacitat més senzilla de resistir el que ens va en contra.
Per a compensar, llegirem L’esperit de l’esperança (Herder Editorial, Barcelona, 2024), el darrer llibre de Byung-Chul Han (Seül, 1959) que ha arribat a les meues mans, subtitulat Contra la societat de la por, i il·lustrat amb imatges imperatives i abassegadores d’un Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945), redireccionador de l’art en lluita sempre contra l’agonia de les grans derrotes insalvables de la humanitat.
L’esperança, i ho sabíem des del parvulari on vàrem començar a perdre la innocència, la taula dels elements simples i fàcils d’aprendre, és una de les paraules majors, i de les que més s’entenen, a pesar de la molta paciència que costa i exigeix el seu sempre abstracte i futur procediment en pròpia pell i, per postres, en el món ample i absolut i inabastable. La complicació augmenta amb els anys que van passant i, per religió, per com en deia l’enyorat poeta i sacerdot Josep Planells Bonet (1928-2014), Don Pep Negre, per relligament, o segurament per herència i empelt, el temps és superior a l’espai, una magnitud vinculada a la part sacramental de l’estar vius per a morir en gràcia i guanyar alguna volta l’eternitat, prevalent sobre el conflicte, ja que la realitat ha acabat ordenant-se en un caos irreal i tan perfecte, que s’ha tornat més important que la idea primordial i pregonera, i segurament, per primerenca, ara perduda ja per sempre.
Toquem, però, de peus a terra i que no mani el desengany: Tot i que ja no sona gaire aquella cançò de Sisa, la que dava la benvinguda als engegats de la fantasia infantil, Mortadelos i companyia, si és que hi ha cases d’algú, corroborava, ho recordam, el molt llosco de l’enterrat underground barceloní i culer del Poble Sec de tota la vida, encara que a vegades exiliat a Madrid, com a Ricardo Solfa. I és que va ser notícia, no fa gaire, el populisme mana en quasi tot, i ho fa com li rota la punyetera gana, que el filòsof de Seül del qual en llegim amb gust els seus llibres, va posar en venda ca seua, a Berlin. Copiarem: L’esperança és el ferment de l’escriptura. La poesia és un llenguatge d’esperança. Quines condicions necessitam per a continuar mantenint una credulitat que assagi l’espontaneïtat lliure de vendre la casa on es viu, i, tanmateix, escriure frases, pàgines edificants i construides amb noblesa d’esperit ben educat a banda i banda del nostre planeta amb orients i occidents, i fer-ho amb tributs i reclams a Jesús de Natzaret, a Sant Pau, a Baruch Spinoza, a Friedrich Nietzsche, a Marcel Proust, a Gabriel Marcel, a Franz Kafka, a Sigmund Freud, a Walter Benjamin, a Paul Celan, a Simone Weil, a Martin Heidegger, a Hannah Arendt i a Theodor Adorno, i a Ernst Bloch, i a Martin Luther King, i també a Ingeborg Bachmann i a un il·limitat, inimitable, introvertit marxista com Terry Eagleton? Qui no sigui capaç de deixar de pensar únicament en si mateix no podrà estimar ni tenir esperança.