@D.V./ Segur que tots hem pensat alguna vegada com deu ser el subsòl d’una ciutat si poguéssim retirar la capa d’asfalt dels carrers com si fos una mena de pell. Si això és fes al barri de sa Capelleta, a Eivissa, sota els carrers que hi ha entre Puig des Molins i l’avinguda Espanya, és molt trobable que trobéssim les restes d’una ciutat que té més de 2.500 anys d’història, i que va tenir inquilins púnics, romans i musulmans.
Aquesta fantasia excepcional es pot fer realitat al jaciment del carrer número 12 del carrer de sa Capelleta. Hi coincideixen dos circumstàncies excepcionals: és un dels pocs solars lliures que han quedat en un barri completament construït; i, a més, les troballes que s’hi han fet són extraordinàries: les restes d’un santuari púnic del segle V a.C., 41 tombes romanes dels segles II-II d.C, i el carrer d’un raval islàmic del segle XI. Tres civilitzacions, una sobre de l’altre. “La gran sort que hem tingut és que els estrats estan clars i separats, i que el santuari s’ha pogut conservar perquè, en gran part, és soterrat”, comenta Josep Maria López Garí, l’arqueòleg impulsor d’aquesta excavació.
El resultat que ara poden gaudir els visitants és el fruit de més d’una dècada de feina que es va iniciar quan l’any 2000 el Consell Insular va prendre la decisió d’adquirir aquest solar. Després han vingut les feines d’excavació, l’estudi de les troballes i la llarga i complicada museització d’un material tant sensible.
Tres civilitzacions una sobre l’altre
Una de les virtuts de la museització del jaciment de sa Capelleta és que tot és molt visible, tot és molt fàcil d’entendre. Sobre una posició elevada, el visitant pot observar per ell mateix aquella porció de l’antiga ciutat d’Eivissa. El carrer del raval islàmic travessa en diagonal el jaciment. Els forats de les tombes romanes s’han buidat i estan al descobert, i al seu interior s’han col·locat uns esquelets de resina molt realista -i que és, sens dubte, l’element més impactant de la visita- que s’han protegit amb una làmina de vidre. Un sortint rocós és el més visible del santuari púnic.
Després d’aquesta vista general, el visitant pot fer una ullada a una petita mostra de les restes de terracuita que es van trobar al santuari púnic, amb les inevitables imatges de la deessa Tànit, així com de les monedes que es van trobar a l’interior de les calaveres a les tombes romanes: recordem que els romans dipositaven una moneda a l’interior de la boca dels morts per a que poguessin pagar a Caront, el barquer qui els havia d’acompanyar en la travessa de la llacuna dels morts.
Quan Eivissa era Ebusus
Els experts consideren que el primer nucli urbà d’Eivissa és el de sa Caleta però que, posteriorment, els seus pobladors van decidir traslladar-se a l’emplaçament on ara es troba Eivissa, que ells anomenàvem Ebusus. En sabem molt poc d’aquella ciutat, encara que durant les obres d’ampliació del Museu d’Art Contemporani (MACE) es van trobar unes restes que, sens dubte, pertanyen a aquell nucli que va arribar a tenir 5.000 habitants i que va ser una de les ciutats més importants del mediterrani occidental.
Sa Capelleta es troba a mig camí entre Dalt Vila i el puig des Molins, on s’ubicava la gran necròpolis de la ciutat. Probablement, aquest era el camí que unia la ciutat amb el cementiri i, per això, es va ubicar el santuari, un lloc a mig camí entre el món dels vius i els morts. Posteriorment, amb tot el turó ocupat per les tombes púniques, els romans van utilitzar també aquesta àrea com a necròpolis. Els darrers en arribar van ser els àrabs qui, al segle XI, van construir un barri extramurs de la ciutat antiga, i que va ser abandonat l’any 1114 quan va patir un atac militar per part d’un exèrcit pisano-català. El pas dels segles, la terra i els sediments van cobrir-ho tot.
Ara, novament, una part d’aquests 2500 anys d’història estan a la nostra disposició. Durant l’estiu, el jaciment de sa Capelleta està obert de dilluns a dissabte, i la visita es pot completar amb la monumental necròpolis de Puig des Molins.
Algún dia els arqueòlegs investigaran les runes immaculades del CETIS