Bernat Joan i Marí / El MHP va ser destituït ahir per un tribunal espanyol que fa més de dos anys que s’hauria d’haver renovat (segons la Constitució), format per uns magistrats a qui no ha votat ningú.
I va posar en evidència les (im)possibilitats de l’Estat espanyol.
En Quim Torra ha set un bon president de la Generalitat. No ho havia de ser perquè, recordem-ho, el president escollit a les urnes a les últimes eleccions catalanes era Carles Puigdemont.
Els jutges a qui no ha escollit ningú varen decidir que en Puigdemont no podia ser.
El Parlament de Catalunya, després de molts estira-i-arronses, va acatar el que li dictava el tribunal espanyol (error gravíssim,com s’ha demostrat després, error que perseguirà per sempre la gestió del president Torrent), i va proposar una alternativa: Jordi Sànchez.
Els jutges també se’l carregaren. Avui continua segrestat a la presó. Com que en Sànchez no podia ser, el Parlament, òrgan de la sobirania popular, estava a punt d’escollir un altre president: en Jordi Turull. Tampoc no va agradar als jutges a qui no ha votat ningú, i també se’l carregaren. També és a la presó.
Els polítics «possibilistes» varen anar a buscar un quart candidat a president: un home de fora de la política, independent, que no havia tocar mai res que tengués a veure amb poder.
Aquest no el podien rebutjar de cap de les maneres. Aquest seria el president possible. El quart de la llista.
Un home honest, bona gent, intel·lectual, una persona de coneixement, un home de seny.
Un home honest, bona gent, intel·lectual, una persona de coneixement, un home de seny.
El trobaren i pensaren que així la cosa podria anar endavant. Però ahir també se’l varen carregar. I, amb aquest fet, ha posat de manifest que la política «possibilista» és, justament, impossibilista, que el major obstacle per a la independència de Catalunya és l’autonomia, i que l’única manera que un jutge espanyol no se’t carregui el resultat democràtic de les urnes és que l’esmentat jutge espanyol no tengui cap jurisdicció sobre territori català.
Aquest és el vertader possibilisme polític, avui. I no només a Catalunya, com s’està posant de manifest, cada dia que passa, d’una manera més clara i llampant.
