Amb aquest títol no em refereix a un evangeli sinó al llibre titulat L’església de la Mare de Déu de Jesús. Restauració del temple i del retaule que es va presentar el dia 7 del passat mes de maig. És un volum col·lectiu editat pel Consell Insular d’Eivissa i coordinat per l’arqueòleg Joan Ramon Torres. Probablement a causa del fragor dels llargs dies electorals la novetat de la publicació d’aquesta gran aportació al coneixement d’un dels elements artístics més valuosos d’Eivissa va quedar injustament desatesa en bona mesura. El llibre i les obres de restauració que descriu són, de fet, la màxima consecució en matèria de patrimoni de la legislatura a què les eleccions de 2019 al Consell Insular han posat fi.
Es tracta d’un volum de 259 pàgines que aplega deu col·laboracions encapçalades per la presentació del fins ara Conseller d’Educació, Patrimoni, Cultura i Joventut, David Ribas. Aquestes deu col·laboracions, obra d’onze autores i autors, es poden dividir entre les que fan referència a la restauració del temple i les que expliquen i analitzen el retaule i les feines que s’hi han fet. Les obres al temple i a l’obra pictòrica s’han efectuat gràcies a un conveni signat pel mateix Consell Insular, l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu i el Bisbat d’Eivissa. Les feines foren supervisades per personal de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE).
Torres Peters presenta un riquíssim recull de notícies històriques relatives a l’església de la Mare de Déu de Jesús del pla de Vila»
Les primeres aportacions, de J. A. Herráez, C. Salas i M. Iriondo (de IPCE) es dediquen a aclarir l’estat jurídic del retaule, declarat Bé d’Interès Cultural l’any 2010, i sobretot les intervencions fetes fins ara en l’església i el retaule. També s’hi exposa part de la documentació que ajuda entendre en què consistiren aquestes intervencions. Especialment, s’exposen les referències als documents que es conserven a la seu de l’IPCE. Finalment, s’exposa la diagnosi de l’estat del retaule a partir de 2012, quan es va fer evident el deteriorament que ha portat a la seva recent restauració i a l’intent de millorar les condicions microclimàtiques dins del temple, molt alterades arran de les obres fetes l’any 1990.
F. X. Torres Peters presenta un riquíssim recull de notícies històriques relatives a l’església de la Mare de Déu de Jesús del pla de Vila. Aquesta aportació ordenada i clara, sumada a la informació present en els articles editats per mi mateix arran de la meua participació com a documentalista de l’empresa Mitra Restaura, responsable de la restauració del retaule, representen una aportació molt notable al coneixement del temple i del retaule.
Toni Marí, arquitecte responsable de la intervenció en el temple, descriu les condicions en què el trobà, els materials amb què es construí, la diagnosi de com l’edifici afecta el retaule, els objectius de l’obra executada i la manera com s’han fet els treballs i amb quins materials.
L’estudi dels murs i altres elements arquitectònics com pilastres, arcs, etc. ha permès saber com era l’edifici construït el segle XV»
Les arqueòlogues A. Martín i A. Torres descriuen els treballs arqueològics que han dirigit en el temple. Han consistit sobretot en una intervenció d’arqueologia vertical, amb molt poca excavació en el subsòl del temple o del seu exterior, cosa que no deixa de ser una novetat en l’estudi de les esglésies pitiüses. L’estudi dels murs i altres elements arquitectònics com pilastres, arcs, etc. ha permès saber com era l’edifici construït el segle XV i de quina manera va ser modificat els segles posteriors. És interessant la troballa d’uns grafits de vaixells datats el segle XVI i molt especialment les restes de pintura mural, tal vegada del segle XV, en els capitells dels arcs faixons i altres indrets que no foren afectats per les obres dels anys noranta del segle XX.
Aquestes pintures són l’objecte de l’aportació de la restauradora L. Fernández, encarregada d’assegurar la seua conservació. S’hi fa una descripció i explicació de les tècniques aplicades en la seua consolidació. Els llocs del temple amb policromia mural ens mostren com de diferent era l’interior de l’església en temps passats, en contrast amb l’emblanquinat total actual.
L’altra gran part del llibre és la dedicada al retaule dedicat a la Mare de Déu de la Llet. M. Vidal fa l’explicació de la manera com s’ha restaurat aquesta rica obra pictòrica de començament del segle XVI. La diagnosi prèvia dels mals que patia el retaule és essencial abans de procedir a estudiar i aplicar les tècniques per revertir la situació. S’observaven despreniments de pintura, bombaments, presència de rovell dels claus de les fustes, degradació de les mateixes taules de fusta, enfosquiments, repintats, etc. La diagnosi es va fer per mitjà de tècniques modernes, amb radiografia, reflectografia d’infrarojos i l’atenta observació d’un equip de restauració seriós i implicat. N. Peinado formava part d’aquest equip i participa en l’obra amb una col·laboració que incideix en alguns dels aspectes de la restauració.
El tema més controvertit del retaule són les lletres pintades en la representació de les rajoles del sòl sobre el que estan els sants»
Finalment, M. Vila s’ha encarregat de la interpretació de la iconografia del retaule. Aquesta part és la més extensa del llibre i proposa la manera com es va preveure que s’havia de “llegir” el retaule. L’altra aportació de M. Vila és una hipòtesi que explica les causes de l’elecció dels sants representats en el retaule per part de qui encarregà l’obra d’art, que ara sabem que va ser la Universitat. Així, molt i molt resumidament i deixant coses a la banda, Sant Joan Baptista té relació amb les aigües vives, i és sabut l’església se situa ben propera a la zona irrigada de ses Feixes. Sant Pere Apòstol era una devoció antiga a Eivissa, fonamental del cristianisme i molt relacionat amb les famílies dedicades a la pesca. Sant Marc Evangelista va ser erigit com protector dels captius cristians en mans d’infidels, una desgràcia que patiren molts eivissencs. Sant Antoni de Pàdua era franciscà i es presenta en la taula amb l’atribut del calze amb un sarment i raïm en al·lusió a un miracle del sant. És sabut que al pla de Vila, tot rodant l’església de Jesús, abundaven les vinyes, i que la devoció a aquest sant fou ben viva a l’illa. Per últim, el tema més controvertit del retaule són les lletres pintades en la representació de les rajoles del sòl sobre el que estan els sants. Les propostes segueixen sense ser definitives, “si és que algun dia volgueren dir alguna cosa”, com va dir una vegada el professor G. Sorà.
L’aportació és, com es pot veure més clarament si es llegeix el llibre, molt important, imprescindible a partir d’ara per entendre la presència del magnífic retaule a l’humil església de Jesús. Per posar algun defecte a l’obra, a banda de discrepàncies particulars amb certes afirmacions, cosa lògica i normal, el grau de perfecció de l’obra hagués estat superior si s’hagués afegit un apartat de conclusions generals que sintetitzàs les diferents aportacions, tant les presents al llibre i com d’altres conegudes fins al moment de la seua edició. Aquesta feina queda, per tant, pendent.
Pel que fa a l’estat del temple i del retaule després de la restauració, com diu l’exconseller Ribas a la seua presentació, ara s’ha de fer “un seguiment continuat de l’obra per tal d’avaluar la progressió del seu estat de conservació i que requereix de la col·laboració continua de tothom (institucions, Bisbat, parròquia i visitants)”.
Per Antoni Ferrer Abárzuza