Festes del Primer Diumenge de Maig des de casa, per Lina Sansano Costa

MAIG DEL RECORD

La llum miraculosa d’aquell matí no era 

la diària claror: desbordament (…).

El goig, transmès en testament d’abril,

amb el maig era encara més gojós (…).

Marià Villangómez Llobet

Poemes mediterranis – Obra poètica completa  

Amb aquestes paraules comença un poema del nostre conegut escriptor que dedica a la coneguda Festa des Primer Diumenge de Maig a la vila des Riu, i que també parla de l’escalf de la festa, l’alegria i la gentada errant. Felicitat, amor, sense intent ni temença. Què poc podia sospitar Villangómez la temença dels dies actuals, de la insòlita situació que ens ha toca viure. No ens ajuntarem, no sortirem, però tots nosaltres tenim en el cor, les festes maials, les festes de les flors, les festes de la primavera. Des de les administracions locals s’afanyen en poder oferir activitats, gestos, encara que siguin records i referències, i sobretot, hiperactivitat en xarxes socials.

No són qualsevol cosa les festes de maig, tot i no ser les festes patronals de Santa Eulària, que com tots sabeu són el 12 de febrer, però entre elles competeixen en esplendor, activitats i participació. Però les Festes de Maig, com també les Festes de la Terra, gaudeixen de la protecció que confereix la declaració de Festes d’Interès Cultural (BOIB núm. 13 de 27-01-2016), segons establia la Llei de 1/2002, de 19 de març, de cultura popular i tradicional de les Illes Balears, Llei que ha quedat derogada i superada per la nova Llei 18/2019, de 8 d’abil, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears, que s’emmiralla en la Ley 10/2015, de 26 mayo, para la salvaguarda del Patrimonio Cultural Inmaterial, de l’Estat. I sobretot en el Dictamen de la Unesco de 2003, en la seua reunió 32, a Paris (dictamen al qual s’hi adherí l’Estat Espanyol des de 2006).

Moltes són les millores i ampliacions d’aquesta nova legislació: una major abast, nous conceptes, i nous principis generals, i que abandona per complet les paraules: popular, tradicional i folklore per referir-se a aquestes activitats que emanen del conjunt de la població. Són expressions culturals que repetides any rere any passen a ser patrimoni d’un col·lectiu. I, els seus protagonistes, que fan possible aquestes expressions i manifestacions culturals són els portadors, portadors de la tradició. Ara am la nova Llei de salvaguarda del patrimoni cultural (Disposició addicional segona), les que adés foren declarades Festes d’Interès Cultural (FIC), passen a tenir consideració de Béns d’Interès Cultural Immaterial (BICIM) i com a tal s’han d’inscriure d’ofici en els registres corresponents.

El concepte que adopta la nova llei és que el patrimoni cultura immaterial es transmet de generació en generació, es recrea constantment, interactua amb la naturalesa i la seua història i infon un sentiment d’identitat i de continuïtat, des del respecte a la diversitat cultural i a la creativitat humana. I, un dels seus principis generals és acceptar el dinamisme inherent al patrimoni cultural immaterial, que per naturalesa és un patrimoni viu i que respon a pràctiques en canvi continu, acceptant-se la natural evolució i dinamisme de les manifestacions de les comunitats i grups i persones que garanteixen la continuïtat de les manifestacions que protagonitzen. Dissortadament enguany coneixerem un obligat i imposat canvi. Potser només serà enguany, però d’alguna manera els fets marquen i deixen empremta. Les noves circumstàncies obliguen a què al comunitat s’hagi d’adaptar i es reinventi.

Un mes presidit per Apol·lo, que sostenia al seu cap una cistella de flors»

Però recordem els inicis d’aquesta festa celebrada a Santa Eulària. Maig era el mes de l’any relacionat a l’Antiga Roma amb la deessa Maya, encarregada del creixement de les plantes i a qui es dedicaven sacrificis per assegurar la fecunditat de camps i ramats. Instiuïdes aproximadament cap a l’any 240 a.C., i, anualment i des de l’any 173 se celebraren les Ludi florales o Floralia, festes llicencioses i desinhibides. Un mes presidit per Apol·lo, que sostenia al seu cap una cistella de flors, era un dels mesos més festius de Roma. També la tradició celta ha deixat els seus ritus en aquest mes de maig, especialment el culte als arbres, essent aquest un dels símbols més difosos, però que no trobam dins la festa que ens ocupa.    

Sembla ser que a darrers de l’època medieval, arreu de la Península, es construïren multitud d’ermites i llocs de devoció, i poc després trobam, ja a l’època moderna, les primeres romeries, concepte que volem introduir atès que alguns textos referits a la festa del Primer Diumenge de Maig, parlen de romeria, o més concretament de “romers”, tot i que sembla no es referien a una romeria en el seu sentit estricte, sinó que es referien a la rierada de persones caminant i amb carro que es traslladaven a Santa Eulària en aquest dia, per fer festa. Més darrerament s’han fet excursions a la Creu d’en Ribes, capella de devoció popular construïda a mitjans del segle XIX, però sense ser exactament una romeria. 

Per altra banda, i segons hem pogut constatar a la diversa bibliografia consultada al respecte, durant el mes de maig a multitud de pobles, es repeteixen actes de devoció a la creu, a la Mare de Déu, romeries i celebracions amb presència molt important de flors i plantes i/o amb l’element simbòlic de l’arbre. No oblidem, que per una banda, pel cristianisme, el maig és el mes de les flors, el mes dedicat a la Mare de Déu. Sembla ser, com hem dit, que aquest costum de romeries es consolida a partir de la segona meitat del segle XVI, i com una necessitat de protecció divina i un desig de devoció.

Ens és desconegut el moment en què a s’inicien les festes del primer Diumenge de Maig a Santa Eulària

Amb relació amb el tema que ens ocupa, ens és desconegut el moment en què a s’inicien les festes del primer Diumenge de Maig a Santa Eulària, però és curiós que l’any 1568, es parla de Iglesia nova que és feta on estava primer. Tot i així no és gens aclaridor, del tema de l’església vella, ni del moment d’inici d’aquestes festes.   

Un altre element a tenir en compte és la relació amb la celebració del dia de la Mare de Déu del Roser, lligada als costums del dominics, i recordant que una de les capelles més antigues del nou temple, té aquesta advocació, segons expressa el Bisbe Josep Móra el 1691 quan la va visitar.

Joan Amades, conegut etnòleg i folklorista català, que estudià el tema de costums, tradicions i celebracions al llarg de l’any, a tots els territoris catalans, diu que el Primer diumenge de maig és conegut amb la denominació de Diumenge de Roser o Roser de maig, perquè segons ell, en multitud de poblacions se celebra la festa de Roser.

Cal fer l’incís en què ni Joan Amades, insigne etnòleg i folklorista de les terres catalanes, ni el nostre folklorista eivissenc Joan Castelló, en els seus calendaris de feines i els de celebracions, que publica anualment a l’almanac El Pitiuso, donen notícia d’aquesta festa del Primer Diumenge de Maig, sens dubte, perquè els anys de llurs recerques foren els anys de postguerra, en què la festa havia decaigut.

Sí que la mencionen Isidor Macabich, però com un record i una mica de passada i, Joan Marí Cardona que, tampoc s’hi estén gaire. Tal volta es podria considerar que aquests historiadors, capellans, concebien aquesta celebració en la seua essència popular, allunyada de qüestions devotes?

Altres visitadors i viatgers del segle XIX, i principis del XX, no la mencionen. Hom pot pensar que tot i visitar Santa Eulària, no ho feren en el mes de maig, per tant no conegueren la festa, o no consideraren important ressenyar-la. Sí que ho fa l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria:

(…) La tranquilidad de la villa sólo se ve interrumpida una vez al año con motivo de una gran fiesta popular de caràcter religioso. Lo que para la localidad de Sant Antoni representa la festividad de san Bartolomé, encuentra su par en Santa Eulària el primer domingo de mayo, ocasión en que se congregan en la villa gentes venidas de todos los rincones en torno. (op.cit. 1869, pàg. 216).

Es una ocasió en què es congreguen a la vila del Riu, gent venguda de tots els racons de l’entorn»

Aquesta curta descripció, ofereix al nostre entendre dues idees bàsiques: aquesta celebració és una gran festa popular de caràcter religiós i és una ocasió en què es congreguen a la vila del Riu, gent venguda de tots els racons de l’entorn. I l’altra idea és que introdueix l’explicació d’una festa diferenciada de la festa patronal, que com hem dit té lloc el mes de febrer, i com passa també a Sant Antoni, (i ara també a Sant Josep). I, en aquest sentit ho podríem lligar a l’explicació que donen diversos autors de la «necessitat» de la gent de celebrar festes, com a elements d’interrupció de les obligacions quotidianes, per l’esbarjo, la comunicació i la socialització. I, fins i tot, anant més enllà, els antropòlegs Joan Prat i Jesús Contreras, citen la teoria de Claude Gaignebet que explica que el calendari popular progressa al llarg de l’any en períodes aproximats de quaranta dies: Nadal, la Candelera (que coincidiria amb les antigues Lupercalies romanes), Quaresme, Pasqüa (festa per excel·lència de l’equinocci de primavera)… i, quan aquesta s’escau en la primera data possible, al cap de quaranta dies ens trobem amb el primer de maig (assimilable a la festa celta de Beltaine, déu dels arbres i cristianitzada amb l’Ascensió; o bé els Ludi Florales romans). En aquest temps, ja els camps han donat fruits i, els mercats i les fires d’aquest temps li són dedicats (op. cit. 1987, pàg. 78-79).

Una altra descripció que cal mencionar és la d’Isidor Macabich: 

El primer Domingo de mayo, excursión a Santa Eulalia, muy concurrida también, con bailes de la tierra y los consiguientes «rifadors».

Como que antiguamente eran muchos los de la Ciudad que acudían allá montados en burro -había pocos carros-, la vuelta resultaba con un natural cansancio, en contraste con la animación de la salida mañanera para la fiesta. De donde aquellas exlcamaciones: ¿a on nau?- ¡a maig!  (con entusiasmo). ¿De on veniu? – De maig… (Con decaimiento).

Aquesta darrera expressió és per tots ben coneguda.

El seu origen es relaciona amb l’Església Vella«

I, ja per la publicació del calendari de festes de les Illes Balears (op. cit. 1992, pàg. 124), Joan Marí Cardona diu:

Festa a la parròquia. El seu origen es relaciona amb l’Església Vella, nom donat a un pujol de la vora del mar. La tradició popular assegura que al cim del pujol es féu el primer temple de Santa Eulària i que un diumenge, a la sortida de missa, el temple caigué sobtadament. Com que, segons la mateixa tradició, ningú no en rebé cap dany, l’esdeveniment miraculós fou atribuït a la intercessió de Santa Eulària i, com a mostra d’agraïment, els pobladors del quartó varen prometre celebrar cada any una festa votiva en honor seu el primer diumenge de maig, ja que fou el dia de l’ensorrament. Els actes populars preparatius de la festa són diversos. Cap al migdia, com a acte central, missa. Hi sol haver mostra de plantes i flors i, entorn del dia de la festa, pujada a la creu d’en Ribes. Els darrers anys, participació de formacions musicals i populars de Catalunya, de Mallorca i d’uns altres indrets de la península.

L’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, en la corresponent veu, redactada per A. Tur Riera, recull també aquesta llegenda popular. No es sap quan va poder succeir això, però sobre l’existència i les possibles restes arqueològiques d’aquesta Església Vella, en parla abastament l’informe històric de A. Ferrer Abárzuza (informe redactat per a la sol·licitud de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu, per tal que aquesta festa gaudís d’un entorn de protecció amb la seua corresponent declaració com s’ha comentat al principi), sense poder concloure res definitiu. 

Cal ressenyar un fet històric no exempt d’importància: en novembre de 1543 es produeix una escomesa turca  

I, finalment, i com comenta A. Ferrer Abárzuza, cal ressenyar un fet històric no exempt d’importància: en novembre de 1543 es produeix una escomesa turca, la gent es va refugiar a l’església fins l’arribada de la milícia procedent de Vila. Independentment de la devoció mariana, és possible que es commemorés aquest fet?

La qüestió és que la celebració del Primer Diumenge de Maig, amb la documentació coneguda, no la podem remuntar més amunt de la segona meitat del segle XIX, quan ja es parla d’ella com una festa anual consolidada, tot i que la llegenda popular la té considerada com una celebració bastant antiga, tenint en compte que el motiu central és, o sembla ser, l’ensorrament de l’Església Vella, pretesament ubicada a un cimerol, al lloc conegut com ses Estaques.

En el cas de la festa del Primer Diumenge de Maig a Santa Eulària des Riu, concorren els fets de ser una festa amb origen «llegendari», que per tradició ha perviscut fins als nostres dies, tot i a pesar de què sembla que després de la Guerra Civil va decaure. I, és una festa plenament popular amb molta participació, atesa la voluntat de la gent del poble de preservar-la i mantenir-la tot i la dinamització que confereixen les seues diverses adaptacions, la seua evolució i sostenible amb el seu entorn natural i històric, com preveu la llei esmentada. És a dir, i com ja hem comentat, es tracta d’una festa volguda pel poble i molt participativa. Organitzada pel poble i destinada al gaudi del poble.

Com en altres festes locals la festa comença amb la missa, processó, el posterior ball pagès a la sortida del temple. Però també hi trobarem l’esperada desfilada de carros i carretons, amb gent mudada amb les millors gales, també cotxes i motos antigues. Ballada popular a la plaça d’Espanya, mostres, exposicions i parades diverses al passeig de s’Alamera, una mostra de flors i plantes a Teatre Espanya, amb una bona revetlla popular com a cloenda d’un intens dia festiu. Val a dir que les activitats lúdiques, culturals i esportives es solen desenvolupar al llarg de dos o tres setmanes, entre elles, l’excursió a la Creu d’en Ribas.

Enguany, amb l’obligat confinament, feim un parèntesi obligat a totes aquestes activitats, que tan de no aviat sigui només un record i la situació social i econòmica es recuperi per seguir celebrant aquesta emblemàtica festa.  

Per Lina Sansano Costa