Oti Corona / El primer cop que un metge no em va creure quan vaig relatar el dolor que estava patint tenia 17 anys i un mal d’ovaris que no li desitjo ni a la meva pitjor enemiga. Aquell doctor em va dir que els ovaris no fan mal i que “usted lo que tiene es alguna molestia”. Es va negar a receptar-me analgèsics i vaig haver de tornar a casa pitjor del que havia arribat: feta un nyap, sense poder casi ni caminar i, a més, amb la sensació que era una exagerada i que la meva dolència, en qualsevol cas, no tenia tractament.
Va ser la primera vegada que vaig sortir d’una consulta mèdica amb els ànims pel terra, però ni molt menys va ser l’última. Vaig tenir el mateix sentiment temps després, quan un metge em va rebre amb un “I tu què tens? Ansietat, no?”, abans inclòs de saludar-me, quan vaig acudir a urgències per un atac d’asma (finalment em va fer les proves pertinents i es va haver de posar a córrer perquè, oh, sorpresa, tenia un atac d’asma). El mateix tracte l’he hagut de patir una vegada i una altra a causa de la meva discopatia –diagnosticada per TC i RMN, és a dir, una patologia física, tangible- quan, de forma més o menys explícita, diferents metges m’han acusat de ser la culpable d’aquesta patologia per no caminar normal (durant una bona temporada, la lumbàlgia em va provocar coixesa), per no animar-me (estava animadíssima, malgrat el tracte rebut a les seves consultes) o per no prendre’m la vida d’una altra manera (no em coneixien de res).
He passat molts anys presentant-me a les consultes en estat d’alerta, amb la incertesa de si em creurien o no quan els relatés les meves dolències. L’exploració clínica i les proves mèdiques sempre han concordat amb el meu l’estat físic, però en l’elaboració de la història clínica també hi intervé el relat, i era aquí on alguna cosa fallava, on massa doctors, ben escarxofats en les seves cadires ergonòmiques, restaven importància al meu dolor, l’atribuïen al meu estat mental (sense manifestar mai intenció de derivar-me a cap psicòleg) o directament negaven el mal que jo els estava referint, tot i tenir sobre la taula altres proves en forma d’analítiques o d’imatges de diagnòstic.
Darrerament m’ha tranquil·litzat saber que no és res personal. Diverses autores, com ara Karen Calderone, Kirsti Malterud o María Teresa Ruiz, han presentat evidències sobre la diferència de tracte que rebem homes i dones a les consultes mèdiques i als hospitals. Als homes se’ls atén abans i sense qüestionar l’origen del seu dolor. El dolor de les dones, en canvi, s’atribueix amb massa freqüència a causes emocionals. Als homes se’ls proporciona tractament amb més rapidesa que a nosaltres i a més, davant del dolor, se’ls administren més sovint analgèsics mentre que les dones ens hem de conformar amb sedants. És a dir, a ells els tracten el dolor, i a nosaltres, davant la mateixa simptomatologia, miren de calmar-nos els nervis.
Un altre motiu pel qual es pot endarrerir el diagnòstic de les dones en comparació amb el dels homes és que nosaltres tardem més en buscar ajuda mèdica. Per mostra un botó: mentre escric aquestes línies porto vuitanta-quatre hores amb dolor a les cervicals, a les lumbars, als braços i a les cames, cada minut del dia i de la nit. Torno a anar coixa i tinc problemes de mobilitat. I no penso anar al metge.
S’hauria de veure quantes de nosaltres evitem o endarrerim la visita clínica perquè ens fa mandra infinita la possibilitat de topar amb un d’aquests senyors que es permeten la llibertat d’anar més enllà de l’examen mèdic i es dediquen a examinar si som mereixedores de credibilitat, si el nostre dolor és tant com referim o si som dignes de rebre el tractament que el mateix doctor proporcionaria sense pensar-s’ho a un home que es trobés en condicions similars.