Teníem moltes expectatives per a aquesta tardor i principi d’hivern (sempre abans que arribin les gelades) els habitants de les Pitiüses aficionats als pebrassos de trobar-ne molts, tot això, per raons basades en la cultura popular d’Eivissa i Formentera: va ploure entre les dues Mares de Déu (la d’agost, dia 15, i la de Jesús, 8 de setembre), i amb alguns episodis de plogudes abundants.
Però d’altra banda (la cultura popular té, en la seua riquesa, multiplicitat d’arguments), diuen que per haver-hi “vida” al bosc, hauria d’haver plogut en lluna nova i va ploure en lluna vella i també es diu que la collida d’oliva (sense especificar si es la de secà -la tradicional- o de regadiu la sembrada de pocs anys ençà) ha estat abundat, i que quan passa això se’n ressenten els pebrassos…
A pesar de les expectatives creades per les plogudes, el fet és que els buscadors de pebrassos (caçadors de bolets en deien en un programa molt seguit a TV3) enguany anam coa baixa, pareixia que les plogudes queien quan tocava, que al al bosc es veia “vida” i que se’n sentia l’olor, però no n’hi ha hagut gaires… Qui més qui menys, tothom n’ha trobat algun (i exemplars considerables com aquest que va sortir a noudiari.es); Sobretot, els darrers dies d’octubre o els primers de novembre, com els que surten a la foto adjunta, però anant molt puig amunt puig avall i sense gaires redolets d’aquells de mitja dozena per amunt, i això que he trobat una dita que diu que, en trobar-ne un, “al pebràs i al rovelló, busca’ls companyó”…
Anam per tant, als temes lingüístics. I és que, curiosament, el nom de pebràs ve de pebre, i és que a moltes altres zones de parla catalana fa referència a una classe de bolets, no gaire apreciada culinàriament, que té un toc coent.
En canvi, a les Pitiüses (i en algunes comarques del País Valencià) feim servir la paraula pebràs per donar nom a les espècies de bolets més apreciades de la família Lactarius (Lactarius sanguifluus, és a dir, que fa “sang”) i també es troba i és molt apreciat a les Pitiüses (i també li deim pebràs) Lactarius vinosus, que té un color més fosc en partir-lo, color de vi, com el seu nom científic ja ens indica. En altres llocs reben noms diferents; rovellons a Catalunya, esclata-sangs a Mallorca i a Menorca…
Així mateix, haureu sentit a parlar els més aficionats i aficionades del pebràs de moro (Chroogumphus rutilus), que és comestible, però no gaire apreciat gastronòmicament
Si voleu ampliar informació de caire biològic, en parla molt documentadament l’aficionat Antoni Torres i Torres en dos articles de la revista El Pitiús dels anys 2007 i 2010 titulats “Pebrassos” i “Coses de pebrassos i més bolets”.
La gastronomia d’Eivissa i Formentera ens ha oferit tradicionalment diverses preparacions en qué el pebràs és protagonista o, si més no, ingredient destacat. Us en don algunes referències: Al llibre Eivisssa i Formentera. La cuina pas a pas escrit per José Manuel i Joana Piña (amb fotografies magnífiques de Vicent Marí) i publicat per Balàfia (n’han aparegut dues edicions), en surten receptes variades, des dels senzills pebrassos a la brasa, passant per de llom de porc al form amb pebrassos; també són ingedients importants de l’arròs de matances o de la quasi oblidada recepta de la sopa de Nadal.
Joan Castelló Guasch, que tantes estampes inoblidables ens ha deixat de meitat del segle passat, ens recorda quan “per davant la Plaça alguna doneta de pes Amunts ofereix restets de pebrasos a sis i quatre canets sa cama”. També parla a l’article “Ses matances”, apagegut a Greix vermei i altres escrits d’una fritanga de matances amb “fetge, costelles, magre, patates, pebreres, ais i pebrassòs. I vi pagès”.
I, sobretot, anau alerta i sigueu respectuosos al bosc perquè també Castelló, en un article publicat els anys setanta del segle passat, ja contava que un jovenet molt eixerit de Labritja li va amollar aquest “avís a navegants”:
“Arribarà que ni mancos naltros, es pagesos, en podrem menjar, de pebrassos, perquè aquestos allendrats de Vila se’ls enduen tots. N’hi ha que finsos i tot vénen amb un rastrell…”
Salut i molts d’anys i bons!,
Joan-Albert Ribas