Acaben de fer-se els 25 anys dels Acords de Divendres Sant, que varen posar fi a la situació de violència que durant dècades es va patir a Irlanda del Nord. El procés de pau, com a tot arreu on hi ha hagut conflictes armats, va resultar complex i difícil. Va necessitar mediació externa i, sobretot, bona voluntat per part d’ambdues parts en conflicte. I va acabar amb un antic líder unionista, Ian Pasley, i un antic combatent de l’IRA, Martin McGuiness, formant part del mateix govern.
Dels anys posteriors, record sobretot les xerrades que vaig tenir ocasió de fer amb Alec Reid, a qui portàrem al Grup d’amics del Procés de Pau al País Basc, al Parlament europeu. Reid era un capellà catòlic, esquàlid i baixet, que parlava fluixet i feia pinta d’una mala salut d’aquelles que s’arrosseguen durant els anys, però que tenia una força, una energia i unes conviccions extraordinàries. N’he recuperat una fotografia, recentment, en què intenta reanimar uns unionistes britànics que han estat tirotejats a Belfast, tot esquitxat de sang, mentre demana als independentistes armats irlandesos que deixin de disparar. La imatge és extraordinària, i diu molt del caràcter del pare Reid.
L’objectiu de tota la tasca prèvia als Acords de Divendres Sant va ser portar els que empunyaven les armes a la política. Que les armes callassin i parlassin les urnes. Per això, el comandant McGuiness ha estat vicepresident del govern d’Irlanda del Nord, i nombrosos militars de l’IRA (“terroristes” en el llenguatge que avui, per convicció deontològica, alguns mitjans molt importants ja rebutgen) també hi han tengut càrrecs importants.
Quan vaig conèixer Alec Reid (i John Hume, malauradament ja malalt d’alzheimer; Mary Lou McDonald, avui líder del Sinn Fein, i d’altres il·lustres dirigents irlandesos), s’estava treballant perquè a Euskadi callassin les armes i parlassin les urnes. Avui, emperò, sembla que els que han format part d’un bàndol (d’un de sol, ep!) no tenen dret a integrar-se a la vida política, encara que hagin acomplert les seues penes. I han donat benzina perquè s’incendiï absurdament la primera part de la campanya electoral d’enguany. Quan hi ha benzina, sempre algú es disposa a tirar-hi el misto.
BERNAT JOAN I MARÍ