1
El primet mes de l’any gairebé no serveix encara perquè adoptem un punt de vista, diguem-ne prou sòlid, sobre com anirà tot, i això ens deixa sempre amb un regust de no la suficient serenor per a tranquil·litzar-nos amb bon afany de fer les coses. Però, tanmateix, el primer mes de l’any és un degoteig de l’esperança que ha quedat no tan malmesa, després que (gràcies, Jean Serra, que me regalares el llibre!), m’aprengués una mica de memòria el sentit profilàctic d’un poema de Heinrich Heine (1798-1856), titulat «El món a l’inrevés», «Verkehr te Welt», a l’original alemany, «Le monde à l’anvers”, en la versió francesa (Le temps des cerises, Pantin, 1997), que comença d’aquesta manera, potser una mica massa meua, però ara ja també, vacunats i vigilants, és bastant de gairebé tothom:
Ve’t aquí el món com va de fet a l’inrevés,
i naltros que hi caminam a caparrotades!
I no és que el món hagi anat a l’inrevés en els últims temps, sinó que ja hi anava des de molt abans, ben del cert, això és més que segur. Potser en Heinrich Heine ja s’ho veia venir, i l’amic i mestre Jean me’n volia prevenir amb l’obsequi.
2
A la meitat de gener, ens n’adonam que dues vides, o tres, o unes quantes més, necessitaríem per a que l’única que tenim de veritat fos una miqueta més plena. Es tractaria d’aconseguir la capacitat suficient on la incapacitat de cadascú hi quedàs neutralitzada i reconvertida alhora en una mena de Pare Noel, o Santa de les pel·lícules americanes doblades en altre temps, si ho preferiu, i que s’ha quedat a l’atur, però tampoc li fa fastig ni gaire mal, ni tampoc bé, a ningú. La llei dels equilibris que fa créixer el volum i els ànims de la voluntat, per tal que s’acompleixin les expectatives d’èxit sempre. A mi se’m regira l’estòmac, només de pensar-hi en un món així, i no sé per què me l’estic imaginant, fins i tot, sense veure-hi teranyines de cap tipus al volum que estic tocant de la “Historia universal de la infamia” (Libros Reno-Ediciones G.P., Barcelona, 1976), que Jorge Luis Borges (1899-1986) va deixar a mig enllestir, ara resulta més evident que mai. A vegades, arrib a la conclusió que, en realitat, jo no hauria de voler viure, sinó, clar i català, escriure i res més.
3
Com el Bartleby de Herman Melville (1819-1891), s’ha de preferir no haver de fer-ho. Segurament el món llavors aniria millor. O hi hagués anat. La decisió de no voler-ho fer de l’escrivent, que s’excloia en defensa pròpia, ho suposava ell, me du el record d’un petit poema del grandíssim Ryszard Kapuscinski (1932-2007), periodista, fotògraf, poeta, de qui ens resta una obra extraordinària que no s’ha de deixar perdre:
La fulla
separada de la branca
s’escarruix tremola
sols quan toca en terra
s’encalma
4
Les coses no estan sempre a la banda contrària, on naltros no veim mai que hi són. S’han d’agafar, quan es pot, quan es pugui. Fer-les nostres i treure’n un bon ús. O no? Hi ha massa paraules una mica sollades pel silenci. Excés de contractes en precari se’ls hi fan a les paraules. A les paraules humanes.
5
Tensió de diumenge o de dia feiner. Vaig a comprar el pa i la premsa, i no me dic Francisco Umbral (1932-2007), però escric. Els cotxes van passant per l’avinguda, i també algun autobús, i els que caminen per l’acera, amb les mascaretes. Hi ha poques botigues obertes avui, de moment, i els arbres se remenen com nerviosos habitants d’una ciutat petita que ha crescut més del que li tocaria, si recordam l’escala establerta per l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902-1983) i no respectada aquí mai: “mantenir una escala humana i obtenir proporcionalitat en tots els seus elements compositius que, encara que es repeteixin, sempre són diferents”. A ningú li siulen les orelles?
6
Hi havia, i hi ha, la por a l’atreviment: “L’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta”. Anna Murià (1904-2002), la viuda d’Agustí Bartra (1908-1982), sense haver nascut al gener, continua sent una de les escriptores més amagades de la literatura catalana, tot l’any, un altre any més..
7
La llengua catalana, marginada, és la meua escriptura, l’expressió lliure que mai ho pot ser del tot per maleficis històrics, col·lectivitzats, individualitzats fins a la postració que és l’auto-odi acomplexat i medul·lar. La mala sort que sempre queda, ben a la vora, com un test ràpid, positiu, de diagnòstic del virus SARS-CoV-2. O regressant a un bilingüisme unidireccional, és un consol la discreció prudent de “El héroe” (Editorial Planeta, Barcelona, 1984), de Baltasar Gracián (1601-1658), ell sí nascut en un 8 de gener, xifra que és el símbol de l’infinit posada endret: al seu davant hi ha la duresa de la vida: “Bueno es tener entendimiento, pero no bachillería”.
8
El gener i Anaïs Nin (1903-1977), la més misteriosa, la que no va passar del dia 14 d’aquell any en el qual un cantant llargarut que es deia Loquillo, una mica a posteriori, això sí, preguntava, a qui fos, a ningú: “¿Y tú, qué hacías en el 77?”
9
Acabant gener, que és com si acabàssim de començar-ho tot. A “El baptisme de la rosa”, disponible a nexos.com.mx, Umberto Eco (1932-2016), que va néixer un 5 de gener, en dissabte de Reis Màgics, per tant, ho va establir i ara no li discutirem: “L’autor hauria de morir després d’haver escrit per tal de no entorpir el camí del text”.
10
Però gener és generós, genèticament fèrtil, genera vida nova i se n’emporta la sobrant, sense contemplacions. Als límits de la Terra, a l’extrem del cel, hi trobam el símbol de les dues cares de gener, com a la novel·la de Patricia Highsmith (1921-1995) del mateix títol, The Two Faces of January, Las dos caras de enero (Alianza Editorial, Madrid, 1987). L’escriptora hi havia nascut en dia 19, a la ciutat texana de Fort Worth. Recordem també que gener era Janus en la religió i el mite romans antics. Es tractava, evidentment, del déu dels inicis: ell era qui manava sobre les portes, tant si s’obrien com si es tancaven, sobre les transicions, que tantes n’hi ha hagut i n’hi ha a la història, el temps en general i en particular, la dualitat de tot i de res, els portals, els marcs, els finals apoteòsics o inesperats i fugitius. Se’l representa, clarament, amb dues cares. Janus presidia l’inici i la fi dels conflictes, i, per tant, llavors com ara, la guerra i la pau. Un 10 de gener de ja n’ha fet 109 anys, va néixer Marià Villangómez Llobet (1913-2002), el nostre més insigne literat: Voler l’impossible ens cal i no que mori el desig. El 31 de gener, de ara ja en farà quatre, va morir Manel Marí (1975-2018): Podríem jeure en terra per lliurar-nos oberts / a la litúrgia íntima de devorar les ombres! Joan Brossa (1919-1998), a Passat festes (Editorial Empúries, Barcelona, 1995), hi va incloure el seu poema en prosa titulat Bifront, és a dir, com una mena de Janus pastat al carrer de Balmes barceloní, o poc més o menys: Mira, ningú no deu cap homenatge a ningú. El que em dius ho accepto perquè tu creus que no t’enganyo. Però, et sembla que tindrà efecte en un futur? No tinc idees sobre el fet d’ensenyar. Sense els homes els déus no fan res.
Per Bartomeu Ribes
