(Sol interno del otoño, pásame con tu tristeza…
Juan Ramón Jiménez)
De tota manera, cal advertir -per demanar que no quedi- que si a l’alegria i felicitat de l’octubre poguéssim rebre el gran regal de la pluja, la cosa arribaria a efectes d’emoció a nivells estratosfèrics. O possiblement més, que el regal de la pluja, de l’aigua al caure sobre camps i ciutats no té preu al mercat de l’oferta i la demanda. Desig de la gran tabanada tardorenca i fer rabiar -però intensament- als absurds fanàtics del sol i de l’estiu que, tristíssims, dins la soledat de la seva llar conjugal estrenyeran fermament les dents -no l’ànima, no en tenen- de ràbia i d’impotència manifesta. Que es facin fotre, que es facin fotre. Mentre, mentre això passa, ens hem de treure el capell en acte de devoció i homenatge a l’arribada entre tots nosaltres del’octubre gloriós. Aviat, que encara no, encara no, tindrem la suavitat d’un sol íntim i particular, recollit i discretament expansiu, gaudirem la llum daurada i lenta filtrada entre la possessió del cel blau i la seva discreció, amable com dama victoriana passejant per la perifèria de Londres en hores d’incertesa. Octubre és així i és això. Llavors, les perspectives preelectorals ens transportaran a altres realitats. Però ara per ara, octubre.
Per Toni Roca.
