Tal vegada seria millor que febrer, com gener, o com desembre, no s’acabàssin de manera tan impulsiva com ho solen fer, i llavors aquests comentaris sobrarien, i a ningú se li ocorreria que els mesos de l’any se puguéssin allargar a voluntat, o com un xiclet d’estiragassada molt llarga i potser inacabable.
Vivim els dies curts d’un hivern que no ho pareix i que, ben prompte, dimitirà amb l’arribada sospirada i, tanmateix, necessària per a gairebé tothom, dels estranys i dels no tan estranys, de les estranyes i de les no tan estranyes, que ens visitaran i faran propaganda de la persistència dels paradisos terrenals, a vegades confosos amb els paradisos artificials, a llocs com el nostre arxipèlag pitiús, tan desenteranyinat i, alhora, tan de moda, tant, com un bé d’interés cultural que mai no ha aspirat a ser un bé incompartible, en el sentit villangomezià que L’any en estampes conserva com les restes dels records guardats dins ampolletes d’alcohol i salmorra i fotografies en el millor blanc i negre d’un temps perdut i inapropiat per a comparar-lo amb el nostre.
Som a l’any que ja en fa el 2024 de la nostra era: es diu de pressa i pareix com el joc de no acabar mai de comptar, tal volta amb les deu úniques xifres que aprenguérem a la primera escola, les que van des del zero misteriós que va néixer segurament a l’Índia, fins al nou dret i compacte, les numeracions que ens podrien transportar a l’infinit, o a la vora del precipici, si hi perdíem el cap a la recerca del seu indesxifrable misteri, tan exacte i matemàtic com el nostre improcedent d’aconseguir sentit comú.
Sentit del resultat del pas dels dies en temporada dita, i ja s’acaba, baixa. Tot s’acaba, febrer i bastants d’enganys. Perquè les coses descontrolen, i no hauria de parlar només per mi mateix, i, per tant, ens lleven el lloc. Perquè les coses ens treuen, ho solen fer, del nostre lloc, i, a vegades, ens deixen, com solia dir-se, amb el cul a l’aire i mirant cap a Mallorca, o cap a Dènia, o, sols que sigui, una mica més prop, cap a Formentera i un tros de la casbah d’Alger. Pura comèdia o tràiler d’un drama que s’estrenarà prompte?
Ara pens que no tenc temps d’escriure més sobre el que voldria, o no ho sé fer, i resolc d’acabar de llegir la novel·la de Donna Leon que es titula ‘Colliràs tempestes’ (Ediciond 62, Barcelona, 2023). No l’explicaré, però la recoman i pens que el mateix títol ja aclareix prou, si no és que ho fa molt, sobre la circumstància temporal que ens atravessa de dalt a baix, quan bé sabem, i febrer no durarà ja gaire, que a voltes les paraules haurien de salvar-nos, com a mínim un poquet, i no feim res perquè així sigui.
Bartomeu Ribes