Josep Borrell, màxima autoritat de la Unió Europea en afers exteriors, s’ha intentat vestir de Churchill (sense tenir la seua habilitat retòrica ni el seu tremp polític) i ens ha convidat a un particular estat de sang, suor i llàgrimes en versió llobarro de piscifactoria.
Ens ha impel·lit a fer servir menys gas per, d’aquesta manera, afeblir Putin en el seu atac despietat a la nació ucraïnesa. Dit d’una altra manera: ha traslladat a cada ciutadà un tipus de responsabilitat que alguna cosa deu tenir a veure amb la gestió que pugui haver fet fins ara de l’energia el conjunt de la Unió Europea. Ha convertit el ciutadà en culpable dels coets llançats per l’exèrcit rus dalt les ciutat d’Ucraïna si es dedica a dutxar-se amb aigua calenta. Les traduccions inadequades sempre queden lletges, i, en això, Josep Borrell és d’una maldestresa supina.
Amb la responsabilització del conjunt dels ciutadans de la Unió Europa sobre la gestió de les relacions energètiques amb Rússia, Borrell intenta tapar (ara ho estan fent tots els dirigents europeus) la poca diligència en l’acostament d’Ucraïna a la Unió Europea, el poc entusiasme d’Europa en relació a les repúbliques caucàsiques que han volgut acostar-se a la Unió, la maldestresa en la gestió d’aquesta qüestió bàsica en les nostres relacions internacionals… I, encara, són a temps de vessar-la més, especialment pel que fa a les relacions amb Moldàvia i amb Geòrgia. Ara, la Unió Europea encara és a temps per posar-li més difícil a Putin i a l’exèrcit rus la invasió d’aquestes dues repúbliques independents. Però, si tarden gaire, la hi donaran en safata argentada.
A Versalles, els primers ministres dels estats de la Unió Europea han demostrat, una vegada més, la manca de cohesió d’Europa, la seua pusal·linimitat davant qualsevol política ferma de defensa dels que volen fer-ne part, la maldestresa a l’hora de gestionar el seu poder vers l’exterior i, sobretot, la lentitud en la presa de decisions (quan aquestes hagin de ser mínimament valentes, que ara tampoc no és el cas).
Per escenificar la irrellevància, no feia falta trobar-se en un lloc tan napoleònic.
La autonomia de cataluña no vale la vida de un persona, las declaraciones de tu amiga Clara Ponsati dan asco, esto si que es una maldestresa supina.
Esta Señora debería estar en la cárcel junto a Puigdemon y trece indultados.
Eso sí el Sr. Artur Mas riéndose de vosotros y de todos los catalanes con su paguita vitalicia de 7.000 € mensuales , su secretaria y su chofer.
Porqué ahora que gobiernan los tuyos en Cataluña, no se quitan estas pensiones vitalicias? o es que estais esperando que las cobren dos IMPRESENTABLES como Puigdemont Y Torra?.
No hace falta recordar que hay viudas con pensiones de 400 €.
Totalmente de acuerdo, hay que hacer algo contra estos sujetos.
Com us atreviu a parlar amb aquesta frivolitat sobre la vida de les persones? No teniu vergonya? Certament, els projectes polítics no mereixen sacrificar la vida de ningú. Si ningú no ha de morir per la independència de Catalunya, mereix la pena que algú mori/mati per la unitat d’Espanya? Quanta gent, històricament, ha mort a causa de la independència de Catalunya? Quanta ho ha fet per mantenir una Espanya unida que ja mai no hi podrà estar, precisament per mor d’això? Abans de fer comentaris com aquests us hauríeu de rentar la boca (o les mans que els escriuen sobre el teclat) amb lleixiu de l’estrella!
Y del tema de las pensiones de los presidentes de la Generalitat no hablas?
La única que ha hablado de muertos y de la independencia de Cataluña es Clara Ponsati, ya nadie se acuerda de Terra Lliure y de los independentistas vascos de ETA, los primeros que recuerde por suerte o por ineptos no mataron a nadie, pero los segundos se pusieron las botas, creo que cerca de 1100 inocentes…