En una entrevista recentment apareguda en la premsa local, el president del Consell Vicent Marí reconeix que tenim un problema d’habitatge gravíssim i que no és admissible que alguns treballadors hagin de malviure en caravanes i tendes de campanya. Promet un «gran pacte social» que vetllarà perquè els beneficis del turisme reverteixin en el benestar dels residents, aconseguint que el creixement econòmic no sigui sinònim de precarització.
Seria difícil creure que no ha estudiat les dades publicades que mostren clarament que el creixement turístic i poblacional durant els últims anys ha provocat una situació totalment contrària. Més creixement turístic ha resultat en menys benestar, i més degradació ambiental i social.
La relació entre l’oferta turística legal i il·legal i el cost de l’habitatge és directa i indiscutible. Construir més habitatges siguin o no siguin de caràcter social, no és ni serà una solució; més quan es troben dades de l’INE que demostren que tenim un bon percentatge d’habitatges buits, com va informar l’investigador Joan Buades a la seva conferència aquesta mateixa setmana.
Colpeix llegir que hi ha habitatges fora d’ordenació en sòl rústic que tenen autorització com a allotjament turístic. I indigna encara més veure que l’amnistia urbanística del Govern Balear premiarà aquests propietaris d’habitatges amb irregularitats urbanístiques amb una regularització i podran continuar com allotjament vacacional turístic, una possibilitat injusta, que també ha molestat als hotelers, amb raó.
És una contradicció clara amb les suposades intencions, expressades per la presidenta del Govern i pel Consell Insular eivissenc, de rebaixar la massificació i resoldre la crisi d’habitatge.
Hi ha moltes accions legislatives a l’abast de les nostres administracions. Si realment busquen solucions, ni tant sols cal innovar. A Nova York ja s’ha actuat davant el problema: No es pot tenir llicència de lloguer turístic a una casa o pis si no s’hi resideix, simultàniament, amb els clients que lloguen.
També ha prohibit la plataforma Airbnb, i així moltes de segones (i terceres, etc.) cases i pisos han sortit del mercat turístic, alleugerint la pressió turística i incorporant habitatges al mercat de lloguer convencional.
Fa falta una voluntat real i honesta d’arreglar la situació com demanen i necessiten els ciutadans. Amb senzills instruments a l’abast d’ajuntaments i Consell, com un decret o ordenança, es podria fer un salt qualitatiu ràpid i efectiu.
Necessitam més fets i menys bones paraules.