Parlar de l’art com a part d’un mateix, no sé si es pot fer sense atenir-se a alguna mena de rara conseqüència. Francesc de Borja Moll, al seu extraordinari, inevitable, abastador i constantment consultat diccionari català-valencià-balear, Diccionari català-valencià-balear (iec.cat), de l’art en comença afirmant que és Manera de fer una cosa segons regles. Permeteu-me de posar el dit a la nafra, si hi som a temps encara de creure en els miracles: hi ha les regles que ens arreglen i n’hi ha de fer-li punta a un ganivet molt rovellat. Entenguem-nos, que ara no es tracta de buscar com dissentir en un tema tan crucial com condemnat a ser diana fàcil de qui no en vol sentir ni parlar, ni que se’n faci la més petita propaganda. Ramon Llull, el nostre gran precursor de gairebé tot, ombrejava amb la llum de les paraules la certitud d’unes idees que se’ns escapen si no les sabem tornar a repetir com pàrvuls embriagats només i tan sols per la lliçó del coneixement que pretenen d’adquirir: En est món ha hom art et manera per la qual pusca usar del offici en què és, Llull Cont. 282, 1.
Però ser i no ser a la vegada pareix impossible. Tot i que la realitat hi ajudaria, no en tenc cap dubte. Pareixeria com de pel·lícula. Com de pel·lícula potser d’aquelles de terror, de les que ja s’han oblidat, perquè fa molt de temps que les vérem, però ressonen com a la zona malaltissa de la consciència més interior i amagada que tenim, acceptant que la devem tenir i no ens fulmina i, per culpa del que ens mostra, ens fa ser uns grans, uns perfectes, com s’havia arribat a dir, trossos d’ase. O estam parlant d’un existencialisme inexistent en el dia d’avui tan collat de mils de misèries i de desconcerts que freguen amb el silenci com a única resposta a qualsevol qüestió que se plantegi? I és que l’art resideix a la frontera d’un constant retrobament amb qui som, o voldríem ser (o deixar de ser, si ens posam terribles i apocalíptics, i en contra de qualsevol integració a la vida de l’art, a la continuïtat creativa de ser persones, de ser qui som, fins i tot quan no la sabem aprofitar prou).
El profit és capital, addictiu com una droga dura, confés que sempre m’ha semblat, il·lús de mi, una mica massa capitalista, perquè segurament ho és de mena, de natura, de creixement, tot i la freqüència socialitant amb la qual el desitjam en la intimitat, i també en el concurs, algunes vegades, de la plaça pública. Què li hem de fer? El profit ara m’ha arribat amb un petit llibre que no puc fer altra cosa que recomanar: No pensis, mira (Edicions Anagrama, Barcelona, 2024), de Mercè Ibarz (Saidí, 1954), una autora de la qual ja n’havíem tastat les excel·lencies en els seus treballs abundants sobre Mercè Rodoreda, o en la majestàtica i, tanmateix, senzillament pura, directa i eficaç mescla de sintonies, i d’aferrisosses contemporaneïtats, que per exemple va atorgar-nos amb L’amic de la Finca Roja (Tusquets editores, Barcelona, 2017)..
No pensis, mira du un subtítol honorable i confiador: Davant de l’obra d’art. Començar a llegir-lo convoca a subratllar i a repetir-ne la lectura. És com si ja hi estàssim, de veritat, disposats a trobar-nos-hi, davant de les obres d’art (Matisse, Duchamp, Njideka Akunyili Crosby, Mondrian, Feliu Elias, Maruja Mallo, Ramon Casas, Bill Viola, els prerafaelites, les fotografies d’Henri Cartier-Bresson, i com escriu l’autora, Ángeles Santos, uf, sense deixar de banda Hilma af Klint, les pintures mitològiques del Prado, o, testimonis insurgents d’una vanguàrdia enfilada al mecadeig minoritari i a la ironia centrifugada, com un regal que no se sap d’on cau, els collages de Pep Duran Esteva. Perquè Mercè Ibarz tria, generosa, un cert i a voltes segrestat amor a l’art, un vell esperit que a vegades costa massa d’acceptar sense desvaris: La sorpresa inclou els anhels descoberts en nosaltres per l’art que no sabem.
Bartomeu Ribes
