Pens que és del tot lògic que ens demanem per què els nostres adversaris estan tan absolutament enfangats en la persecució de la llengua catalana, per què hi fan tant d’esforç, per quina raó hi dediquen tantes energies. A qualsevol observador extern l’ha de sorprendre la verinera en contra del català. “Per què no volen aprendre català, si viuen a Mallorca?”, em demanava na Doris Pack, eurodiputada del Partit Popular Europeu, amiga d’Angela Merkel, una vegada que li mostrava reaccions que patim a les nostres illes per qüestió de llengua. No ho podia entendre. Com tampoc no ho entenia na Christa Prets, socialdemòcrata i pedagoga. Vist des de fora, no s’entén. Però nosaltres ho patim dia a dia. I tenim (o no tenim) la capacitat d’espolsar-nos-ho de sobre.
La comunitat lingüística catalana pateix un punt de masoquisme col·lectiu. I de pensament negatiu que tampoc no ens correspon. Estam permanentment preocupats per si la llengua desapareix o no, quan no hi havia hagut mai tants catalanoparlants sobre el planeta Terra (per molt que siguem un percentatge més baix que mai en relació a tota la població del país: però això, quina importància té, en el món de la tecnologia i les xarxes?). Molta gent que parla català se sent insegura a l’hora d’usar la llengua, i canvia fàcilment per fer-se perdonar la vida.
Així és com ens volen, i així és com no ens trobaran. Perquè, cada dia més, tenim eines per descobrir per quina raó ataquen el català, volen arraconar-lo, li discuteixen la condició de ser la nostra llengua nacional. La cosa és ben clara: perquè sense el català limiten la nostra força, talment com Samsó a qui li tolguin la cabellera.
El català és el nostre principal signe d’identitat, i en la mesura en què siguem capaços de mantenir la llengua podem lluitar per l’autonomia (o per la independència), per decidir sobre nosaltres mateixos, o per dissenyar com més ens agradi el nostre futur. Som creatius i intel·ligents. Ens ho hem hagut de fer, durant tres segles, sense estat. O pitjor encara: amb l’estat en contra. Això ens ha d’haver fet extraordinàriament dinàmics, creatius, forts i poderosos. Però ens ho hem de creure. No podem fer ni una passa enrere en l’ús del català, perquè el català simbolitza la nostra força i la nostra dignitat.
Per cert, un altre amic meu alemany vaticinava fa tres dècades que el català durarà més que l’espanyol, perquè nosaltres estam acostumats a resistir i els hispanoparlants no. Per això l’anglès es menjarà l’espanyol sense problema i el català subsistirà. Com el basc o el bretó han sobreviscut al llatí.
Per Bernat Joan i Marí.
Parece que Doris Pack desconoce que en España hay dos lenguas oficiales en Cataluña, tal y como comenta Tabarnia, porque como ha declarado, comparar la situación en Cataluña con la inmigración turca en Alemania es no conocer el caso Español donde tenemos varias lenguas oficiales en diferentes territorios. Por otro lado Doris da valor a ser multilingüe por la ventaja de poder buscar trabajo en otros países fuera del país natal y recomienda a los españoles estudiar idiomas de países cercanos como Francia, Alemana o Italia ya que Sudamérica queda muy lejos según ella. Vamos, que si hacemos lo que dice, pocos estudiarán catalán e invertirán ese esfuerzo en estudiar idiomas como el Inglés o alguno de los países citados anteriormente. Pero ¿por qué no estudian catalán los españoles de otras regiones de España? Pues el ex-comisario Europeo de multilinguismo, Leonard Orban lo deja claro cuando vino a Barcelona para comprobar si era cierto que el español estaba discriminado en Cataluña, a lo que respondió después de su estancia: el castellanoparlante no puede ser discriminado debido a que todos los catalanoparlantes conocen el español y pueden cambiar de idioma en una conversación 😀
Pienso que la dirección que toma Tabarnia es la correcta. El esfuerzo se tiene que hacer intentando que sea reconocido como propio el catalán a aquellos inmigrantes que vienen a vivir a cualquiera de los territorios donde el Catalán es oficial en España. Esto es extrapolable a cualquiera de los idiomas hablados en España y que coexisten con el Español en sus respectivos territorios.
Benvolgut/da Devila: a les Balears hi ha dos llengües oficials (català i castellà), però a Catalunya n’hi ha tres (no dos, com dius tu): català, castellà i occità (anomenat aranès a l’Aran). L’occità és oficial a tot Catalunya. I som directament responsable de la llei que fa que qualsevol occitanòfon pugui adreçar-se a l’administració en català a tot Catalunya. Per cert, a mi mai no se m’acudiria parlar en un acte públic en català a la Val d’Aran.
Cierto bernat! Hay dos lenguas oficiales y luego está el aranés 🙂
Antes hablaria en castellano ya que es la lengua más usada en la Val d’Aran y el catalán la última 😉 (Puedes consultarlo en indescat)
«Luego està el aranés», no! L’occità, anomenat aranès a l’Aran, és oficial. I no només a la Val d’Aran: ho és a tot Catalunya. I la llengua pròpia és l’occità/aranès. Per tant, quan vaig allà parl aranès. Només faltaria! Això els supremacistes no ho poden entendre. Per cert, m’ho vaig passar molt bé una vegada parlant amb un batle de la Val d’Aran (concretament del poble d’Arròs) que només parlava espanyol. No vaig deixar l’aranès ni un instant. Com va patir, pobret!
Sobre l’oficialitat de llengües revisa el que diu l’Estatut de Catalunya (que els espanyols deis respectar)