Oti Corona/ Els comandants són els homes que violen les seves serventes amb l’excusa que cal deixar-les prenyades. Les serventes són les poques dones fèrtils que queden al món. Les esposes són les dones dels comandants, còmplices necessàries per tal que les violacions sistemàtiques contra les serventes es portin a terme. Les ties són les entrenadores i guardianes de les serventes. Les marthas són les dones infèrtils que fan de criades. Jezabel és el prostíbul on es tanquen –i es violen- les dones que s’han rebel·lat contra el seu destí. Les no-dones són dones que, a més d’estèrils, són dissidents. Les colònies són els camps de concentració on les no-dones treballen fins que hi troben la mort.
Som al món distòpic de Margaret Atwood qui, a través de la veu de la serventa Offred (of Fred, és a dir, que pertany a un senyor que es diu Fred) ens narra com és la vida a la terrible societat de Gilead. El llibre El conte de la serventa és de principis dels 80, i Atwood ja era conscient aleshores que per tal d’aconseguir que un acte aberrant ens sembli propi de persones, s’ha de jugar amb el llenguatge.
Si algú vol amagar les seves veritables intencions, tan important és allò que es diu -i de quina manera es diu- com allò que s’oculta.
Si algú vol amagar les seves veritables intencions, tan important és allò que es diu -i de quina manera es diu- com allò que s’oculta. Ho sabien els ideòlegs de Gilead i ho saben al partit d’Albert Rivera. Per això a la proposta sobre el lloguer de ventres que han presentat recentment al Congrés han dedicat tantes energies a trampejar l’idioma, han inventat mots i han retorçat la parla fins que res no sembla el que és. D’aquesta manera, els termes mare, bebè, o embaràs, essent els eixos centrals de la pràctica que Ciutadans pretén legalitzar, no apareixen ni un sol cop en tot el text. Se’ls ha de reconèixer el mèrit.
En comptes de dir mare diuen gestant per subrogació. Així és com es refereixen a la dona en situació de vulnerabilitat que ha signat un contracte a partir del qual perd els drets fonamentals sobre el seu cos, i que ha hagut de sotmetre’s a un tractament de fertilitat per quedar-se embarassada. Els progenitors subrogants són les persones que paguen uns diners a la dona i que, mitjançant contracte, decidiran sobre el cos d’aquesta, incloent-hi si ha d’avortar o no. Ens expliquen que tot el procés tindrà una naturalesa altruista, però immediatament després parlen de compensació econòmica. Ai. Que l’altruisme -consistent a procurar el bé aliè tot i a costa del propi- no es cobra, i si es cobra, ja no és altruisme. La compensació que rebrà la dona està destinada a indemnitzar, a reparar un dany. Per tant, quan Rivera ens parla de naturalesa altruista, ens està explicant com es posen en risc els drets de la mare i el nadó, i la indemnització que es procura a la mare pel dany sofert a causa de tot el procés.
Ai. Que l’altruisme -consistent a procurar el bé aliè tot i a costa del propi- no es cobra, i si es cobra, ja no és altruisme.
Si ens haguessin preguntat anys enrere sobre la possibilitat de debatre el lloguer de ventres al nostre país, hauríem respost sense dubtar-ho que no, que hi ha assumptes que no cal ni discutir, que no es trafica amb éssers humans com tampoc no es qüestiona que l’única regulació possible per a l’esclavitud o la venda d’òrgans és la seva prohibició. Però n’Albert Rivera ens ha explicat un conte. Un conte on no hi ha dones, ni fills, ni bebès, ni diners pel mig. Un conte on les paraules ens enganyen i ens amaguen allò que no hem de saber. La distòpia ja és aquí.