El cirurgià va seure davant d’aquella maquinària amb cara de preocupació. Era una operació complicada: si sortia malament podria ser letal. Malgrat els centenars d’operacions que atapeïen la seva llarga experiència, aquella cirurgia era nova per ell. Els nous protocols de funcionament li exigien fer aquella operació amb un làser i una sèrie de nanorobots dels quals desconeixia el seu funcionament. Havia llegit sobre aquests avenços tecnològics, havia assistit a xerrades, ho havia parlat amb col·legues de professió. Però d’aquí a posar-ho en pràctica, hi havia una passa massa llarga. Va encendre el sistema operatiu, va esperar que arrenqués, i per primera vegada en la seva vida, la mà li va tremolar. Mentre l’aparell escanejava minuciosament al pacient per poder així tenir una precisió mil·limètrica en la maniobra, el cirurgià va pensar en els familiars d’aquest. De segur que estarien esperant a alguna sala de l’hospital, amb els nervis propis de tan important operació. Si sabessin que estaven en mans d’un doctor que mai havia portat a cap aquella mena d’operació…
No són hospitals, però aquest principi de curs, les escoles i instituts de les Balears estem vivint un procés similar al que acabem de descriure. La nova llei educativa (l’enèsima. Tal en vegada de posar-hi noms, les podrien numerar com els carrers de Nova York), que han derivat en uns nous currículums i en una nova avaluació, està propiciant un caos als centres educatius que divideix els claustres docents entre la indignació, la confusió i el descontentament.
Majoritàriament, les famílies desconeixen el que està succeint a escoles i instituts. Com el cirurgià, estem asseguts a les reunions dels centres, més tremolosos que mai i amb la preocupació de qui es troba sol davant un procés tan rellevant com és l’educatiu. I com els familiars del pacient, les famílies dels nostres infants i joves haurien de conèixer la realitat que s’està vivint dins dels passadissos dels centres. Dins dels despatxos de les escoles. Dins de les reunions de claustres dels instituts. I dins de les classes on els seus fills i filles, malgrat que no estan sent operats, sí que estan ocupant el paper de conillets d’índies que els ha atorgat una administració que cada vegada està més allunyada de la realitat de les aules. No podem ni devem ocultar a les famílies, que si bé no és una operació a vida o mort, sí que tenen uns fills en una etapa d’aprenentatge i que ara mateix els dubtes, les indefinicions i la inseguretat són els que umplen els centres educatius arreu del país. Les famílies, com a part fonamental del procés educatiu, haurien de ser coneixedores i sabedores del que està esdevenint als centres i han de demanar explicacions. Malgrat que el col·lectiu docent està fent i farà tot els que estigui en les nostres mans per oferir el millor de nosaltres al nostre alumnat, no hem d’obviar el que està succeint i hem de fer partícips a les famílies. En cada centre. De forma individual o des de cada associació de famílies. Perquè, al cap i a la fi, elles i els seus fills són les més afectades per la situació.
Han de saber que s’ha implementat un canvi legal sense cap consideració pels professionals implicats. Que, de nou, la política ha errat de principi a fi en la intenció de modificar la normativa educativa. Malgrat que aquesta llei ha estat concebuda per gent de dins del sistema educatiu, s’ha obviat (com sempre) als docents a peu d’aula en la seva construcció, i que, sens dubte, tenim molt a dir. També s’ha obviat un dels aspectes que més s’hauria de tenir en compte: el context on la llei s’ha d’aplicar (població, centres, projectes de centre, ràtios, inversió, suports…). Una vegada definida la llei, no s’ha preparat ni oferit una formació real i pràctica perquè els professionals que l’han d’aplicar puguin anar a l’aula en unes condicions mínimes de coneixement sobre què s’ha de fer. No s’ha establert un període sensat i espaiat d’implantació, i no s’ha fet de manera progressiva amb un lapse mínim que permeti el canvi d’una manera tan qualitativa com sigui possible.
Calfreds ens han recorregut la pell quan escoltàvem tots els canvis que se’ns en venien a sobre. La preocupació ha amerat els rostres dels docents quan ens deien que havíem de redactar unes temporitzacions dels aprenentatges per cursos sobre un esborrany encara no aprovat. Por d’haver d’explicar a les famílies tots aquests canvis quan ni nosaltres mateix, ni molt menys la Conselleria d’Educació, els té clars. Incredulitat quan hem hagut de fer uns percentatges absurds per uns criteris avaluatius dins d’una suposada avaluació competencial i que, contradictòriament, acabarà sent més numèrica que mai. Indignació en veure com aquesta avaluació implicarà una continuada presa de notes que s’hauran d’introduir al corresponent sistema informàtic de la Conselleria, tot restant temps d’atenció a l’alumnat o de preparació de classes o de la tan necessària i oblidada coordinació docent. Ràbia en comprovar com la tan pregonada autonomia de centre segueix en la boca dels que mal governen l’educació, però que mai arriba a ser veritat als centres educatius que no podem ni modificar, ni adaptar, ni especificar el currículum ni tampoc els criteris d’avaluació. I angoixa, molta angoixa. Perquè es posi tot el pes sobre les nostres espatlles d’un canvi normatiu tan important. I sobretot, perquè les famílies viuen alienes a una realitat que és de tot menys esperançadora.
