Com que el castellà s’està perdent a Eivissa, i ara ho estic tornant a sentir en alguns actes públics, tot i que siguin una mica de la ceba, a la qual a vegades m’hi ìnscric, i també en boca dels muts, en aquests casos, moltes més vegades, ho pregunt, m’ho pregunt i ara ho faig públic: canviaré de llengua? Faig ús del castellanisme apretar, i apret a córrer com un que va anar des d’Eivissa a Cienfuegos (Balàfia Postals, Eivissa, 2021), sense llegir prèviament la novel·la de Joan Cardona, alçaprem de la prosa catalana que encara s’atreveix a fer xerinola per l’arxipèlag pitiús, tan aclapit, tan mortal i rosa pel costat de l’ombra de les aceres, i sense desenvergonyir-se’n mica de no desprendre’s de la pròpia llengua catalana que arrencà la tramuntana i enmig de la mar va florir, per si algú se’n recorda.
I és que tu i jo també venim del mateix lloc: de la por a conèixer, i de la desconfiança a saber, i a palplantar-se com un arbre, a la meitat del camí, a la manera dantesca, i si l’arrabassen, cel, purgatori, infern, un munt de cercles, mala fi tengui on s’hi arriba, si prosseguim, a les acaballes, a la part penúltima sense mai marxa enrere possible, sense escapatòria. I què farem?
Corregir i córrer una altra vegada, sense que importi l’escopeteig d’origen castellà de l’apretada i de tot el que això comporta o implica o repercuteix? Què? Què?
Escrivia Lidia Jorge en un article d’opinió aparegut no fa gaires dies a la premsa madrilenya que ens arriba per Barcelona i Palma: En un món sense vergonya, de què serveix l’honor? La vergonya cohabita amb la veritat i ha estat substituïda per l’estrategia que estructura la informació i condiciona la realitat. Només una dona amb la consciència externalitzada que la literatura permet, no debades portuguesa i sufragista de l’enteniment entre persones, seria i és capaç d’encertar, amb un sol tret vebalitzable, la diana d’una de les grans contradiccions que vivim i a les quals se’ns hi sotmet, cada vegada més, sense que la queixa ens redimeixi i ens en salvi ni una mica ni un poquet.
Arrancaria a córrer, però primer canviaré de mes aquell refrany, segurament amb intenció políticament incorrecta, que Joan Amades va recollir al seu Cançoner (1951): Qui pel desembre no ha sembrat, que no sembri, que ja és tard. No arranc ni sembr, per tant, no faig res altre que reescriure una reflexió en veu alta que ja duc molt de temps fent-me i que sé que val, però no l’he valorada suficientment, perquè m’entengueu: és que no s’ha de canviar de llengua, és que no t’has de justificar perquè sents i uses la teua llengua, i no te l’han de voler prendre com si fos un fantasma esguerrat, folcloritzat, prescindible, però que la dramatúrgia del segle XXIè permet, promociona, tolera per a tots els públics, com si res, i, sobretot, per a no res.
Bartomeu Ribes