Europa contra la por, per Bernat Joan i Marí

La por sempre ha estat una mala companya, en política. Com, podríem dir, en tots els ordres de la vida. O, almanco, en la majoria. Tampoc no hem d’oblidar que la por constitueix un element que ens ajuda a la supervivència. Però ens pot tenallar i, fins i tot, portar-nos al fracàs o a la mort, si ens deixam superar per ella. La por no ajuda, evidentment, a construir cap tipus de projecte polític. La por, en canvi, té una importància enorma en el devenir polític.

Als anys trenta del segle passat, la por de les classes mitjanes a l’emergència del socialisme va donar oxigen al nazisme i al feixisme. Els partits tradicionals que representaven aquestes classes mitjanes, arreu d’Europa, varen llançar-se inexorablement en mans dels totalitaris, gairebé sense preguntar-se per les conseqüències morals, socials, històriques de l’acte. Eric Vuillard ha novel·lat magníficament a L’ordre del dia la reunió que els caps de les principals empreses alemanyes del moment (algunes d’elles encara molt destacades actualment) varen tenir amb el futur canceller Adolf Hitler, on varen decidir finançar la campanya que portaria el Partit Nacionalsocialista a guanyar les eleccions. Els grans empresaris eren el poder, i no tenien cap tipus d’escrúpol a catapultar algú que ja sabien que acabaria amb la democràcia, a les esferes més altes del poder. D’un sector concret del gran empresariat ho podríem entendre. Però, ho havien de consentir també les classes mitjanes? Era lògic que s’hi avenguessin? I els partits tradicionals que fins aleshores les havien representades? Els conservadors podien caure en mans d’una gent que preconitzava l’ús de la violència per dominar el poder i que acabaria perpetrants crims horrorosos contra la Humanitat?

De fet, sense el suport dels conservadors de von Hindemburg, Hitler no hauria pogut arribar al poder com ho va fer. Ni hauria pogut establir el règim que va establir. Els partits conservadors i les classes mitjanes es plegaren a l’agenda dels totalitaris sense contemplacions i sense reserves. I d’allò en va sortir la Segona Guerra Mundial.

Els partits conservadors europeus han après de la Història, de manera bastant general. Almanco ho han fet els que tenen una tradició democràtica clara. Per això, a la CDU d’Angela Merkel no se li acudiria pactar res amb Alternativa per Alemanya. Sí que han pactat, en canvi, amb els socialistes, amb els Verds o amb els liberals. Per a Merkel és més fàcil pactar amb Özdemir (Die Grünnen) que no amb Alternativa per Alemanya. Igualment, a França ningú no vol pactar amb Le Pen. Els marxistes-leninistes francesos (que encara en queden) votaren Chirac a la presidència del govern perquè no hi arribàs Jean-Marie Le Pen. És com si el de Podemos i Otegi votassin Casado per evitar l’entrada de Vox al govern, salvant les distàncies. A Flandes tothom ha fet un cordó sanitari al voltant del Vlaams Belang (l’extrema dreta flamenca) i, posem-ho com a exemple, els democristians flamencs (la Neue Vlaamse Alliantie) fan abans pactes amb els socialistes o amb els verds que amb l’extrema dreta. A Suècia fa mig any que hi va haver eleccions i no hi ha govern perquè l’extrema dreta ha esdevingut frontissa i ningú no hi vol pactar (els suecs conservadors tampoc). L’economista Xavier Sala-i-Martín distingeix entre “països decents” i països que no ho són en funció dels pactes que s’hi poden establir. A l’Europa de més tradició democràtica, no hi ha pactes amb no demòcrates.

A Andalusia, en canvi, el PP i els suposats liberals de Ciutadans no han tengut cap problema a l’hora d’accedir al govern amb els vots de Vox. Tancant-hi un acord. Tot el contrari del que ocorre als països decents.

Europa no avança com a projecte polític per la por que molts líders europeus tenen al poder dels euroescèptics. No ho magnifiquem, ni en facem gaire cas. La major manera de fer front als euroescèptics és no tenint-los por. Així potser n’hi haurà que evolucionin. La setmana passada es varen reunir el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, i el líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, i varen dir que Polònia i Itàlia poden fer front a l’eix franco-alemany oferint un model diferent d’Europa. Per primera vegada, en comptes de continuar mantenint dividida Europa, n’hi ha que ja preconitzen discutir sobre el model futur de projecte polític europeu. No em sembla un mal senyal. Veurem si l’europeisme que proclamen és només tàctic o si hi ha alguna cosa més de fons…

Per Bernat Joan i Marí