El temps s’envigoreix amb els anys que passen sempre massa de pressa i guanya espai sense haver de lluitar ni molt ni mica. El temps és un jai que practica l’anar fent sense ostentació d’haver arribat a cap meta guanyadora. Febrer ho ben certifica, enguany tant com l’any passat, i fins aporta un dia més, el que en fa vint-i-nou, com a propina o regal, o potser com a excés d’equipatge a la maleta solitària que alguna volta vàrem perdre, o la llençàrem per la borda d’aquell vaixell fantasma que no arribaria mai a port, i així va ser millor, així va ser perfecte. Però la població augmenta en quantitat i es redueix en expectatives de comprensió lectora. Què li farem? Com cantava el Gran Combo de Puerto Rico: ¡No hay cama pa tanta gente! No ens importa, tornam a repetir aquell antic i compartit tant se val, n’hi ha còpia!, ja que sempre n’hi ha alguna, en efecte, de còpia del text que no s’entén ni a la primera ni a la segona, ni a la del deixa-ho córrer, que ja n’anam ben farts de flatulències generades pel mercat de la llei llogada al millor postor de la precarieritat urbi et orbi.
El temps és un jai que practica l’anar fent sense ostentació d’haver arribat a cap meta guanyadora.
Bartomeu Ribes
Febrer m’atura i no s’atura. Fàcilment me caic de l’ase i no sabia que m’hi havia encavallat. El mes de febrer és febrós i enigmàtic com una insurgència del silenci quan la tarda ja s’està ben acursant de clarors i ens avisa del canvi de cicle que amb l’agonia de l’hivern just enguaita en girar les cantonades i, a vegades, els impropis pensaments que duim per ben endins i que troten per on volen. Febrer desplaça la sòbria complicitat dels primers d’any i, com recordava Joan Amades, de dilluns a diumenges, tot el febrer ja és jornaler, encara que estiguis donat d’alta a l’atur, o a la literatura, o a la contemplació fixo-discontínua de la lluna de València. Temps era temps, i és que febrer no admet resum ni marxa enrere.
Queda clar, i ho repetiré, eco de l’eco que no sé d’on ve, però que se sent i se sent molt bé: febrer disposa l’ombra contra la paret i aconsegueix dibuixos extraordinaris, potser representacions de somnis que encara no hem somiat i ja els hi tocarà el moment.
Febrer de lectura finalment posada, i crec que per casualitat una mica buscada, obligada gairebé, segur que sí, en algun moment, al centre de les cordes del ring, just allí on s’hi combat, 24 quatre hores diàries, supos, a favor i en contra d’un mateix, perquè no cal, no s’ha d’anar a buscar un púgil que ens guanyi, ni per K.O., ni per punts, ni tan sols pel llastimós llançament de la tovallola, això sol fer-ho el nostre equip de preparadors a la rereguarda, a l’anonimat de la consciència i de l’inconscient.
I és que llegir no és rebre un càstig, no és rebre un jac de mànec, com en deim a Eivissa, o en dèiem, i per aixó ara ha tocat d’encertir un llibre de l’ampliable i insistent Sergi Pàmies, sempre amb la mateixa cara de son pare i de sa mare, que es titula A les dues seran les tres (Quaderns Crema, Barcelona, 2023), i que a mesura que es va llegint, augmenta el seu interés, la seua rodonesa condicional que, com el mes de febrer, no admet resum ni marxa enrere.
Bartomeu Ribes
