L’ofici d’historiador gaudeix d’un prestigi social indubtable. Caminant per qualsevol dels nostres pobles i de la ciutat trobarem carrers amb noms de persones que, amb preparació acadèmica o no, han dedicat temps a aquesta ocupació: Josep Maria Quadrado, Enric Fajarnés Tur, Josep Clapés, Isidor Macabich, Antoni Costa Ramon, Joan Marí Cardona… Si miram les llistes de guardonats amb medalles i distincions civils en trobarem algunes més: Bartomeu Escandell, el ja esmentat Joan Marí Cardona, Santiago Colomar, qui recentment ha rebut el Premi Ramon Llull, i ara és Joan Planells Ripoll qui rep la distinció del Consell. L’enhorabona a tots dos, a la vegada mestres, col·legues i amics.
La conclusió és òbvia: premiar historiadors —tots homes, per cert— és molt del gust de les Institucions que ens representen. D’aquesta manera es reconeix la seua funció de generadors de coneixement sobre la societat en què vivim. No hi ha dubte que la feina feta per les persones distingides amb aquestos i altres reconeixements públics n’és digníssima mereixedora.
Ara bé, atorgar premis, concedir distincions i dedicar carrers és una cosa molt lloable i una altra molt diferent és examinar si, paral·lelament, les Administracions que els atorguen, concedeixen i dediquen estan afavorint la feina d’aquestes persones capficades en l’estudi de les nostres vísceres històriques. La resposta és rotundament no. Un indici clar d’aquest desequilibri o incoherència de premiar el que no es fomenta és que molt pocs dels historiadors guardonats es pogueren dedicar o es dediquen professionalment a l’ofici històric. Bartomeu Escandell Bonet sempre feia notar, amb sobrada raó i legítim orgull, que ell, Catedràtic d’universitat, era el primer professional de la història d’Eivissa. Així, paradoxalment, les Institucions que fan homenatges als historiadors són al mateix temps les responsables de les poques possibilitats que existeixen de dedicar-se professionalment a la història. I pitjor, de la poquíssima atenció que es presta als llocs on naturalment els historiadors i historiadores hi han de fer feina.
Així, per exemple, els arxius insulars estan en general mal conservats o són de difícil accés. L’Arxiu Històric d’Eivissa, depenent de l’Ajuntament de la ciutat, n’és una honrosa excepció i encara i així fa falta invertir-hi més. Arxius molt importants, com el de protocols notarials, es troba entre els de difícil accés, a pesar dels esforços del seu responsable. El mateix es pot dir de l’arxiu diocesà i poc se sap dels arxius privats. No tenim una cosa així com un Museu d’Eivissa que expliqui la totalitat del nostre recorregut històric des de l’alba dels temps fins a la contemporaneïtat. Mentrestant, la figura decimonònica del “cronista municipal” ha desaparegut sense que hagi estat substituïda per cap altra de tall més actual. Així, podem afirmar que cap institució insular té historiadors en plantilla més enllà dels dedicats a funcions allunyades en general de l’ofici d’historiador. Per altra banda, els encàrrecs de feines concretes per part de l’Administració són escassíssims i tan espaïts en el temps que no permeten el manteniment de professionals liberals de la història.
Les medalles, potser, es donen justament perquè tot i aquestes circumstàncies adverses hi ha persones que s’hi dediquen i que hi han fet i hi fan una feina excel·lent. La medalla, idò, en part, s’ha donat a aquestos bons historiadors perquè a més de les habilitats necessàries per a l’ofici (coneixements generals, paleografia, llatí, capacitat deductiva i de relació, etc.), han sabut superar els obstacles que la indiferència institucional interposa entre ells i els llocs on desenvolupen la seua feina. La situació, especialment la dels arxius i conjunts documentals insulars, s’hauria d’anar arreglant.
Per Antoni Ferrer Abárzuza
Interesante planteamiento. Institucionalizar la Historia. Yo no estoy tan a favor de esto, pues siempre cabe la hiriente posibilidad de un interés perverso, por parte del Estado, como es el caso de los nacionalismos, por ejemplo. Pero sí, que se podría hacer algo al respecto de que los historiadores pudieran dedicar su tiempo a ello. Bastaría con que hubiera la posibilidad de subvencionar al historiador, cuando éste presentase ante las instituciones, la idea de un trabajo. Bajo una serie de directrices, de tiempo de entrega, etc, podría el Estado, subvencionar al historiador. Entonces, ya sólo dependería de éste, si presenta suficientes proyectos, como para tener una continuidad, que le permita vivir de ello. Luego, naturalmente, se pueden sacar libros, artículos, conferencias, etc, que también le son de ayuda, y cuyos derechos, serían exclusivos del historiador.