Hola, República!, per Bernat Joan i Marí

Per Bernat Joan i Marí

Acabam de passar el 14 d’abril, dia en què es commemora l’aniversari de la proclamació de la II República espanyola. Supòs que hi haurà celebracions importants el proper 1 d’octubre, dia en què es commemorarà el primer aniversari del referèndum que constituí l’embrió de la futura República catalana. A redòs d’aquestes dates, em deman: quin sentit té, avui, a la nostra part del món, una monarquia? Contribueix a argumentar la meua perplexitat el fet que alguns dels països pels quals tenc més admiració (Bèlgica, Dinamarca, Noruega, Suècia, el Regne Unit) són monarquies. D’altres, emperò, són repúbliques molt significatives (els Estats Units d’Amèrica, França, Alemanya). Vol dir que la meua consideració no parteix del fet que siguin monarquies o repúbliques, sinó de la qualitat de la seua democràcia. Però això em fa quedar encara més perplex. Quin sentit té, avui, una monarquia?

Tenc un amic i antic col·laborador, avui director d’un important centre cultural barceloní i mediterrani, que defensa obertament que Espanya ha de ser una monarquia però que Catalunya ha de ser una república. I ja pareix que la cosa va per aquí. Segons ell, Espanya té tanta tendència a la dissolució, a l’entropia, al caos i a les formes de govern no democràtiques que necessita un individu que visibilitzi la personalització de l’estat, la seua encarnació. I aquest individu és el rei. Els espanyols, per tant, necessiten una monarquia per mor de la seua manca de maduresa democràtica. Opinió seua. Jo, sobre altres països, vaig amb peus de plom a l’hora d’opinar. En canvi, considera que la societat catalana ha demostrat prou maduresa com per dotar-se d’una República. Que és el més normal en els països que esdevenen independents.

Pensem que, a Europa, des de principis del segle XX, s’han independitzat una vintena de països, dels quals només un (Noruega) ha decidit establir la monarquia parlamentària com a forma de govern. Tota la resta han optat per la fórmula de la república.

Ara la mirilla telescòpica de la dictadura judicial espanyola enfoca els Comitès de Defensa de la República, uns òrgans cívics i pacífics que, a Catalunya, volen defensar allò que el poble ha conquerit i que se li vol prendre per la força: una república catalana democràtica i independent. Hi va haver un referèndum l’1 d’octubre, que va guanyar l’independentisme, i el 27 d’octubre es va proclamar una república que avui els CDR volen defensar. I pens que hi tenen tot el dret. Tot esperant que Espanya vulgui negociar les condicions de la independència (amb arbitratge internacional, totalment imprescindible).

Eivissa i el conjunt de les illes Balears haurem de decidir on ens volem situar: si volem optar pel nostre propi “demos”, per la democràcia de les Balears, per la nostra república, o si volem continuar dins el fangar tardofranquista espanyol. Pens, com pensa la immensa majoria de l’opinió pública europea, que la cosa no té color.