Fas això i també això altre. Segurament és que escrius, llegeixes, o a l’inrevés, com si estassis de cap per avall, incrustat a les fotografies que surten desplaçades, desenfocades sense voler. Potser és que et confons a tu mateix, a posta, jugues a residir uns momentets en les accions que se succeeixen, entre elles, sense a penes canvi de torn. Després, te n’adones que això te fa tornar a fer allò altre, allò que ja havies fet primer, i hi tornes. La seqüència és una mica paranormal, o tirant a simplement absurda, i la deixes de banda, com si la oblidasses. Segueixes o no segueixes amb el teu afany, un poc incert i esclau de ves a saber què? Segueixes, insisteixes, te’n surts d’una abassegadora susceptibilitat de mal confessionari caducat, i per això escrius i tantes vegades llegeixes, que hi tornes. Ressegueixes el que seguies, com pots, i tu també hi tornes una mica, però vas ben perdut. Les paraules tenen uns exactes significats que, fins que no s’escriuen, no s’entenen ni llunyanament s’endevinen, o es van fent una miqueta més clars de com solia. No ho deixes i hi tornes, per si un cas, per caparroneria, per peresa d’haver de canviar les circumstàncies, les pràctiques, les teories. Pares i decretes un descans obligatori, però en dubtes de si l’acompliràs, per insubordinat contra tu mateix, i hi tornes. Apa, ves.
A Sant Antoni de Portmany, que enguany no hi vaig tant, o si hi vaig és sempre amb pressa d’haver de tornar a Vila, o a la platja d’en Bossa, i que el temps deixi d’existir com a magnitud fascinant que sovent ens desconcerta i empresona. Variacions de les relacions humanes amb l’espai que escorta el temps, com si es fessin guàrdia mútuament. D’afegit a l’escena d’aquest ser o no ser que hi ha a la meua visió primera del que a vegades m’envolta, hi apareix un home que està instal·lant un aparell d’aire condicionat, ho fa a una sala on el sol hi cau de rebat fins a ple migdia. Fa calor, però amb les finestres obertes corre l’aire i s’hi pot estar. La meua ocupació és la de seguir rellegint Fissures (Editorial Fonoll, Juneda, 2023), i cada vegada m’agrada més el text de Jèssica Ferrer Escandell (Eivissa, 1993), i hi trob esplèndides traces gramaticals que pareixen pintures amagades, a punt d’esborrar-se a alguna cova on sabem del cert que hi vàrem entrar, però no recordam ni quan ni com en sortirem, si és que en vàrem sortir: Ni el bram d’un ocell ni el cant d’una bèstia podran vèncer aquesta inèrcia cap al crit, la pell, la sang.
Perquè l’enigma escrit remarca l’atenció deguda al poema que neix de créixer sobre si mateix, expirant en espiral que podria no acabar-se, però pren mesures que serien com consells, si no fossin polisèmies enterques que ens acosten a un origen tan particular en cadascú de naltros, que fins ens fa redescobrir-nos quan no hi érem ni hi tornarem a ser més: Que res no sigui endut per la volada.
La paraula de l’altre és el misteri que significa allò que volem saber i, a vegades, ens costa d’averiguar o de copsar amb garantia de fidel comprensió, qui sap si compartida endins d’on som només el nostre ser oracular i esquivador del llamp que trona i ens podria envestir, devastar, polvoritzar-nos: De caure decaure i no trencar cap silenci algun esclat de llum que encega i buida el que ni era i alguna cosa ensordint, alguna cosa que ensordeix, eix.
Fissures encalça la intranquil·litat d’esperit i l’arracona en el punt on les conclusions rebenten i estan a punt de fer-nos mal, però en fugim com d’un futur que mai arribarà -Brasil, país tropical- perquè el present ja s’encarrega de fer-lo passar per un filtre desil·lusionant, per una desconstrucció de la utopia, per un fantasmeig dels somnis que no troben interpretació ni a vegades tan sols es recorden: De cara a la fosca, i un llamp cec desclou el que era ençà. Vine i atrapa-te’m.
Fissures es compon de textos escrits entre febrer del 2017 i juny del 2020 a la ciutat de São Paulo. Consta de tres parts que s’apuntalen perfectament com un triangle isòsceles (Pre-munició, el viatge I-VI, post-al), i d’alguna manera ens podrien remetre a la dramatúrgia brossiana que el mateix autor de Passat festes, ja molt madur i eco rebel a les diàries sessions de la Filmoteca barcelonina, argumentava amb l’acudit filosòficament antiburgés que el caracteritzava: L’art no és una força d’atac, és una força d’ocupació. Tanmateix, el càustic Joan Brossa no va arribar del tot a fer el canvi que arruïna la premonició, i en canvi Jèssica Ferrer Escandell el seu nou llibre el comença amb la munició prèvia per a defendre’t, i aquest no és un mal recurs, i les Fissures s’hauran de tractar amb ciència, possiblement també amb la màgia de qui se’n va al Brasil i no pot tanmateix perdre o canviar la història.
Dietari, llibre de versos en prosa, confessió i risc de provatures i de relligaments entre el sentit i la tensió sentimental de l’estar viu. Si com va escriure Walter Benjamin, a Direcció única, la crítica és una qüestió moral,ara a penes m’allargaré una mica més, i faré uns breus comentaris sobre aquest llibre arrodonit en el triangle visceral de la terra, però també controlat pel raonament de l’escenificació comunicadora, del monstruari que ens mostra per dins i per fora, la transformació del compliment i del convenciment, un ball amb compàs de bellesa on hi ha perill, amb el qual es tracta de seguir el fil finíssim i molt ben lligat a cadascuna de la seues setantena llarga de pàgines. Perquè fissura és esquerda, clivella, fractura longitudinal de l’os, la fenedura o solc superficial que com el taparem, preguntes.
Un llibre fa de vesí d’un altre llibre, gairebé sempre. Ara el consol de l’escriptura és més virtual que mai, però s’encomana a qui s’atreveix a llegir. Potser és que vivim de no viure en una tecnificació desmesurada de les esperances, les últimes, les més balderes: Ets i no ets. I si hi ets no pots ser. L’autora no té por dels monosíl·labs engalipats per la contradicció cernudiana, que mai se resol, entre la realitat i el desig. Escriu Joan-Carles Mèlich, a L’experiència de la pèrdua. Assaig de filosofia literària (Arcàdia, Barcelona, 2017): En el consol el donar es transforma en un fer. La consolació, ja ha arribat el moment, ho pot ser la poesia. I argumentant sobre Auschwitz, Adorno, Semprún, li dóna la volta a la gran prohibició que l’extermini nazi temptava d’obligar a fer: No només no és impossible escriure poesia sinó que és l’única que fa justícia al que ha passat.
Se sent el plor d’un infant. Fa encara molta calor. El matí rebenta de llum que pesa com una llosa. L’instal·lador d’aire condicionat segueix treballant, va al balcó i entra, surt i entra. I hi ha una vella que ja ha perdut completament el cap i fa menjar per als qui no hi són. Que la sort sigui escriure, en català, poesia, i que valgui l’esforç d’haver-se escrit. I que l’escriptura se llegeixi amb algun profit i bona lletra. Fissures és al nostre/vostre abast i ens felicitam i li donam l’enhorabona pel seu llibre a l’autora.
Bartomeu Ribes
