Per Luis Ruiz /
Enrique Ruano Casanova era un jove de vint anys, estudiant de Dret, que el 20 de gener de1969 va morir en estranyes circumstàncies, quan era custodiat per la Brigada Político-Social, la policia política del règim franquista.
L’any 1969 va començar en Espanya amb prou agitació política, com a repercussió del maig del 68 francès. El 17 de gener de 1969, Enrique Ruano va ser detingut amb la seva novia, Dolores González Ruiz, i dos companys més, quan repartien propaganda de Comissions Obreres. La premsa de l’època informava que la policia havia descobert l’existència d’una organización marxista titulada Partido Comunista Revolucionario, cuyo origen parece tener lugar en Barcelona. Enrique Ruano portava a la seva butxaca les claus d’un pis situat al núm. 60 del carrer General Mola. Tres dies més tard va ser conduit per la policia en aquell pis per efectuar un registre i va caure per la finestra. La versió de la policial era que inopinadamente, emprendió una corta carrera hacia la salida de la casa, e inmediatamente de ello, sin llegar a la escalera, se arrojó a un patio interior, falleciendo en el acto, ya que el piso se encontraba en la séptima planta. El propi ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va telefonar a la família per expressar el seu condol: España y yo estamos con su dolor.
Immediatament, es va intentar fabricar una versió que el presentava com una persona depressiva i amb tendència al suïcidi. El director d’ABC, Torcuato Luca de Tena, va confessar posteriorment que el ministre Manuel Fraga li havia ordenat publicar anotacions manipulades del diari íntim de Ruano: Enrique Ruano padecía una tremenda crisis depresiva, un invencible complejo de inferioridad, una frustración patética de sus facultades intelectuales y el claro sentido de sentirse oprimido, utilizado por otras manos. Hi incloïa frases com: Me siento arrastrado por la voluntad de otros, pienso que el suicidio será una solución.
No obstant això, en aquell temps era massa freqüent que a la policia espanyola se li suïcidessin els detinguts llançant-se per les finestres. En novembre de 1962, el dirigent del PCE Julián Grimau va caure de l’edifici de la Direcció General de Seguretat de Madrid. Anys més tard, a gener de 1974, també va caure d’un edifici policial de Valladolid l’estudiant de Magisteri José Luis Cancho.
Les vagues d’obrers i estudiants de 1969, inusuals en aquella Espanya dictatorial, varen inquietar tant al govern que, el dia 24 de gener, va decretar l’estat d’excepció, una situació que no es repetia des del final de la Guerra Civil, i que es va mantenir fins el 24 de març. El ministre Manuel Fraga ho justificava així: Para evitar una orgía de nihilismo y anarquía.
La família d’Enrique Ruano no va creure la versió oficial i va presentar una querella contra ABC per la manipulació del diari del seu fill. El 30 de maig, després d’un acte de conciliació, el periòdic publicava: El director de ABC desautoriza y destituye de todo valor y efecto cuantas palabras y conceptos hacen referencia a la persona de Enrique Ruano Casanova. El Diario de Enrique Ruano, publicado en este diario, no expresa el auténtico sentido que a su integridad corresponde.
La mort d’Enrique Ruano va ser denunciada, però el tribunal va fallar que els policies Francisco Colino Herranz, Celso Galván Abascal i Jesús Simón Cristóbal quedaven absolts perquè només hi havia hagut una deficiència en la custòdia del detingut. No obstant això, tots tres havien rebut una felicitació dels seus superiors pels serveis prestats. I posteriorment varen rebre no una, ni dos, ni tres, sinó vint-i-sis condecoracions, la majoria atorgades durant la Transició.
En Peleando a la contra, el sindicalista José Luis Úriz conta que en 1969, quan era estudiant de telecomunicacions, va ser detingut i torturat per l’inspector Antonio González Pacheco, Billy el niño. Un altre policia li va dir: ten cuidado, que se te va a ir la mano otra vez y lo vas a matar. I González Pacheco li va contestar: no importa, hacemos como con Ruano, lo tiramos por la ventana y decimos que se quería escapar.
Vuit anys després, l’antiga novia de Ruano, Dolores González Ruiz, va patir novament la violència feixista. El 24 de gener de 1977 formava part del despatx d’advocats laboralistes del número 55 del carrer d’Atocha que va patir l’atac de terroristes d’extrema dreta. Van matar cinc dels seus companys, entre ells el seu marit. Ella va quedar greument ferida.
Margot Ruano, germana d’Enrique, tenia 18 anys quan el seu germà va ser assassinat. Trenta anys després, en gener de 2009, recordava quan el seu pare va rebre la trucada de la Brigada Político-Social: Su hijo se ha suicidado. També donava un missatge per a les futures generacions: Pido a los jóvenes que sepan lo que hemos luchado por la libertad.
Tienes toda la razón. Hoy día mucha gente ya no sabe ni quien fue Franco, mucho menos que fueron muchos los que lucharon y sufrieron, llegando a perder su vida por conseguir lo que hoy tenemos, y que irónicamente, encima desprecian. Este régimen, no es ni mucho menos perfecto, pero tiene amplia capacidad de mejora. Se le otorga al pueblo una gran responsabilidad, y está en sus manos ejercerla.
Tienes toda la razón. Hoy día mucha gente ya no sabe ni quien fue Franco, mucho menos que fueron muchos los que lucharon y sufrieron, llegando a perder su vida por conseguir lo que hoy tenemos, y que irónicamente, encima desprecian. Este régimen, no es ni mucho menos perfecto, pero tiene amplia capacidad de mejora. Se le otorga al pueblo una gran responsabilidad, y está en sus manos ejercerla.